¿Para esto he luchado tanto?

Hace pocos días falleció un camarada a quien tanto le debemos. Responsable político del Partido Comunista en su pueblo, luchó contra el fascismo en la Guerra Civil. Posteriormente tuvo que emigrar a Francia, donde estuvo retenido el campo de concentración de Bascarés, pasando después a ser parte de la resistencia a la ocupación nazi. Casi tres décadas pasaron hasta que pudo volver a su pueblo y reunirse con sus familiares y amigos.

Ha muerto sin tener ningún reconocimiento oficial. Claro que, para algunos, esto sería reabrir viejas heridas. Son los mismos inhumanos que permiten que miles de los nuestros continúen enterrados en cunetas. Cuesta creer que vivamos en una democracia, aunque sea burguesa. De no ser por pequeños homenajes de camaradas y amigos, nuestro camarada hubiese caído en el olvido. Esto es la muestra de que los enemigos de clase siguen sin perdonar, y menos a los mejores cuadros.

Durante su estancia en la residencia en la que pasó sus últimos años, solía preguntarse “¿para esto he luchado tanto?”

-Espero que no, camarada.

Anuncis

Fins sempre, camarada

Hui és un dia trist. Ens ha deixat Ángel Gaspar, un dels nostres referents a qui tant li devem.

Ángel fou un d’aquells militants comunistes de Quart de les Valls que plantà cara al feixisme durant la Guerra Civil, la qual cosa li suposà l’exili a França, on també lluità contra l’ocupació nazi. Molts anys passaren fins que pogué tornar al poble.

Personalment, he tingut la sort d’haver sigut veí seu durant la meua infància i d’haver compartit moltes vesprades amb ell i Esperancita, la seua dona. Sempre els veia diferents a la resta i pensava que es devia a que venien de França. Amb el temps vaig anar entenent que no era eixe el motiu.

L’any 2009 va rebre un homenatge del Partit Comunista el mateix dia en que es presentava la nova agrupació. Tres anys després, el meu amic José Sevillà va organitzar altre emotiu homenatge a ell i a Manolo Aragonés, altre dels nostres que lluità contra els colpistes.

Els comunistes, els antifeixistes i el poble de Quart en general, podem estar ben orgullosos d’aquells que com Ángel, donaren el millor de la seua joventut per defendre al poble contra la barbàrie.

Se’n va un gran referent, però no tingueu cap dubte que seguirem el seu exemple.

Que la terra et siga lleu, camarada.tioangel

La tuba imprescindible

Sóc dels afortunats que han pogut viure en un poble amb banda de música. De fet, quan vaig nàixer, el meu avi em va fer soci d’aquella banda que també va vindre al món aquell mateix any. 

Peasants making Music in an InnDe ben xicotet em va cridar l’atenció aquell conjunt de gent tocant instruments pel carrer. Jo desconeixia el motiu pel qual ho feien i per això vaig decidir comprovar-ho. Amb 4 o 5 anys, agafava una flauta dolça o un tamboret de joguet i anava davant de la banda, al costat de Paco Soriano, president fundador d’aquella jove banda de Quart de les Valls.

Ja amb 6 o 7 anys vaig començar a rebre lliçons de “solfa” per part de mestres, que gratuïtament s’oferiren a endinsar-nos en el bell món de la música. El resultat ha estat que més de 120 veïns i veïnes d’un poble amb poc més de mil habitants han aprés música i han format part de la banda en algun moment de la seua curta història. Alguns hem continuat els nostres estudis musicals als conservatoris o a les facultats, la qual cosa ha millorat moltíssim la qualitat de la banda.

El temps ha passat per a tothom i les coses han canviat molt. És per això que m’agradaria fer menció a un fenomen que encara perdura a les bandes del País Valencià. Es tracta d’aquells treballadors i treballadores del camp que formen part de les nostres bandes. Eixos que després de dures jornades de treball agafen l’instrument i es dirigeixen al local d’assaig. Puntuals, humils, discrets i fraternals. Els que mai falten i que sempre estaran. Sense cap dubte, l’eix vertebrador de cada banda.

Des d’ací vull retre un xicotet homenatge a aquells i aquelles que donen sentit a una part tant important de la nostra cultura popular.

Música, mestre!

Gran treball de José Sevillà: recuperant la memòria a Quart de les Valls.

josé sevillà aragonésA continuació expose tres vídeos elaborats per José Sevillà, qui està portant a terme una gran tasca de recuperació de la memòria a Quart de les Valls, el nostre poble. 

En aquest mateix bloc podeu trobar una entrevista que li vaig fer amb motiu del seu projecte.

Desapareguts de Quart de les Valls

Fent memòria a la desmemòria

Homenatge als republicans de Quart de les Valls

 

 

Dies de pluja al camp

Recorde que quan era xicotet els dies de pluja eren dies que trencaven la rutina al poble. Hi havia més gent a l’eixida de l’escola i especialment als bars.

taronja plujaLa pluja impedia el treball dels collidors de taronja i jo ho veia com una jornada de descans per a ells i un trencament de la quotidianitat per a mi, doncs tenia als meus familiars a casa.

Ha plogut molt des d’aleshores i l’altre dia em va tocar a mi un dia de pluja al camp. Tot i que va ser un dia de descans que vaig aprofitar, quan s’aproximava la nit el jornal era de 0 euros. Per aquest motiu em venia al cap la situació d’aquells treballadors que tenen fills i no arriben a pagar l’hipoteca. O eixos que treballen per a una ETT i que es veuen obligats a treballar al camp encara que ploga o hi haja 40 graus. El que està clar és que el grau d’explotació és cada volta més alt i les condicions de vida més difícils.

Passaran a la història els dies de pluja en que els camperols es quedaven a casa?

Carta a un camarada

Camarada,

Desconozco si sabes que el significado de “camarada” proviene de la estrecha amistad entre soldados y oficiales del siglo XVI que convivían en la misma cámara. “Vivían juntos, compartían beneficios, peligros e infortunios”.

Personalmente tengo la suerte de compartir trinchera junto a grandes camaradas que engrandecen esa palabra. Y tú, amigo, eres uno de ellos.

4 TAunque te conocí antes, fue justamente hace un año cuando entendí que estaba frente a un nuevo camarada. Aquel fue un día muy triste: se nos fue el Comandante, otro camarada. Recuerdo que brindamos por su memoria y después por nuestros hijos, por los que no dudaremos nunca en dejarnos la piel para que vivan en un mundo mejor. Ese mundo por el que tantos y tantas han dado su vida o lo mejor de su juventud. Esa justicia social que millones de hombres y mujeres han anhelado a lo largo de la historia. Esa necesidad que ha llevado a millones a tomar partido. Esa organización de la cuál hoy ya formas parte. Y por supuesto, ese futuro que debemos conquistar.

Hoy compañero, tengo la seguridad de que formamos parte de esos millones de seres anónimos y humildes que han transformado la realidad a lo largo de la historia. Y tengo la certeza como Allende de que “mucho más temprano que tarde se abrirán las alamedas por donde pase el hombre libre para construir una sociedad mejor”. Una historia que algún día escribirán como vencedores nuestros camaradas.

PD: recuerda camarada: ¡por ellos!

El contrabaix humil

Fou company meu de classe durant diversos anys i normalment solíem parlar de les assignatures o de temes musicals. Les meues preferències eren el Rock i les ranxeres mentre que ell es decantava pel jazz.

jazzAcabant els estudis vàrem tenir una conversa sobre el món del Jazz i jo, que entenc poc, vaig dir quines eren les meues preferències. Així fou com vaig parlar-li del meu grup favorit de Jazz, un grup que vaig conèixer a través d’uns discs que em passà un amic. Resultà que ell era el contrabaix. Qui m’ho anava a dir a mi que aquell company era un dels grans contrabaixistes de jazz del País. Un home humil i senzill que passava desapercebut entre nosaltres.

Dic jo, que amb tanta deïtat a la música, deu ser cosa del jazz…o de la vida.

Sens dubte, un plaer. Gran persona i gran músic.