Una vesprada de desembre

Eren les set de la vesprada d’una fosca vesprada de desembre i jo eixia de classe de solfeig, o “solfa” com em deia el meu avi. La lliçó em va eixir “de categoria” però l’ humitat d’aquella antiga església reconvertida en Casa de la Cultura havia calat els meus petits ossos. Així que a pesar de la quantitat de capes de roba que em va posar damunt l’avia, tremolant de fred anava cap a casa.

BlaietL’olor que desprenia el forn del poble a llenya i pastes m’encisava. També el calor que donava el carrer, acabat d’asfaltar. I sobretot la meva brillant idea de dedicar-me a xafar-lo per tal de deixar la meua marca personal. Bé, brillant fou fins que el carnisser començà a dir-me: “ja li ho diré a ta mare, ‘bandido’!”.

Així que vaig optar per fer una carrera cap a casa per evitar seguir sentint al carnisser amb tal mala sort de entropessar amb ma mare que eixia de l’estanc de comprar tabac.

-D’on vens corrent? Què has fet?

-Res, tenia fred i volia córrer cap a casa…

-A saber que hauràs fet. Vinga, anem a casa que encara t’has de dutxar.

Continuant cap a casa, dos homes que eixien del bar cantant ranxeres amb símptomes de beure alcohol. I jo pensava que eren feliços.

-Mira mamà, que contents estan el “llepó” i el “birreta”.

-Calla i tira cap a casa… estan bufats, no contents.

Però pareix que aquell dia s’havien allargat els carrers. No hi havia manera d’arribar prompte a casa amb el fred que feia. Resulta que ma mare es parà a parlar amb dos dones que eixien de l’església.

-Ves fill, pren estos diners i de camí a casa passes pel supermercat i compres un encisam i mitja dotzena d’ous.

Així ho vaig fer. Encara que no del tot. El que vaig comprar fou una coca-cola i un paquetet de Cheetos.

Quan ja estava al meu carrer em vaig adonar que m’havia deixat la carpeta de música a la Casa de la Cultura. I damunt, ma mare estava al caure.

Així fou com vaig decidir canviar la coca-cola i els Cheetos per l’encisam i els ous, intentar esborrar les meues petjades de l’asfalt i a replegar la meua carpeta de “solfa”.

En tornar cap a casa em vaig trobar amb el Birreta i el Llepó, que ara cantaven albaes:

-Au Blaiet!

-Au borratxins!

I és què, al final sempre es coneix la veritat. De fet, ma mare ja estava a casa sense poder evitar riure. La dependenta del supermercat li acabava de contar el meu intent de compra…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s