El Sastre necessari

1936.

La família Fernández, de classe obrera-, necessitava un nou abric per a Lola, la seua filla menuda de tan sols cinc anys. L’abric que tenia ja li estava xicotet i a més, estava molt deteriorat d’haver sigut utilitzat pels seus germans majors.

El pare i la mare decidiren que havien de fer entre tota la família un nou abric, doncs no podien comprar-ne un nou. Tampoc tenien diners per a les teles, de manera que anaren aprofitant retalls d’altres abrics vells. Com que estos pedaços no eren suficients, hagueren de comprar un poc de fil i llana per a poder elaborar-lo. Cada membre de la família repararia un retall de la roba vella i després anirien ajuntant-la.

Poc a poc anaven quedant més o menys reparats els trossos, però la mare se’n adonà que difícilment podrien confeccionar un abric ja que havien arreglat tres mànegues, dos colls i tres peces deformes que no encaixaven entre sí. Necessitaven fer alguna cosa prompte o l’hivern seria molt dur per a la xicoteta Lola.

Al dia següent es comentava al poble que hi havia un grup de persones que ensenyaven a arreglar roba –o com ells deien, fer remendos-. Ho feien de manera altruista doncs si no ho feien, molta gent ho passaria ben malament durant l’hivern. L’única condició que hi posaven era que una volta aprenien, deurien ajudar a altres que ho necessitaren. No obstant, no es tractava de fer-los els arreglos sinó d’ensenyar-los a organitzar-se per a fer-los bé.

D’aquesta manera, Pep el Sastre els explicà com confeccionar l’abric: els dos germans majors arreglarien les dues mànegues; el pare prepararia els pedaços a mesura; la mare seria l’encarregada de cosir unes parts amb les altres; i finalment, Lola posaria els botons.

Aconseguiren fer un abric que tapava, calfava i que a més, era bonic. L’endemà es disposaren a ensenyar a la família Garcia com confeccionar abrics a partir de les restes de roba vella i quatre fils.

Fou així com poc a poc, entre tots i totes, teixiren un gran abric que arropava a tota la seua classe. Era al cap i a la fi, un instrument contra el fred. Ni més ni menys.

Anuncis

La fàbrica va com va.

Teatre de marionetes

-Què et passa, Vicent?

-Estic trist perquè Ricard se’n va de l’escola.

-I això?

-Han acomiadat a son pare del treball i se’n van a la capital amb els seus avis.

-A mon pare també l’han acomiadat. Menys mal que ma mare encara treballa.

-Els meus pares porten quasi tres anys aturats. Diu la meua germana que possiblement se’n anem a viure a França.

-Quina merda, tio!

-Doncs sí. Menys mal que els iaios ens ajuden. De fet, la meua iaia plora tots els dies.

-I no es pot fer res? Per què ens passen estes coses a tots?

-A tots no. Al fill del que acomiadà a mon pare del treball mai li passa res greu.

-Clar, perquè ell és riquíssim.

-El meu iaio diu que són rics perquè furten.

-Però no van per ahi furtant, no?

-No, perquè la seua forma de robar és molt sigil·losa. Ells es dediquen a aprofitar-se del treball dels demés mentre que ells mai treballen. Per això el meu avi diu que són com els paràsits.

-Com ho fan?

-Fent que els treballadors produïsquen més del que necessiten.

-Ui, i si produeixen més del que necessiten, no es faran també rics els treballadors?

-No, perquè tot això s’ho queda el capitalista.

-Tot?

-Excepte el que necessiten per a millorar les màquines i la fàbrica.

-I com aconsegueixen que els treballadors ho permitisquen?

-Perquè les fàbriques són dels capitalistes i poden elegir qui treballa i qui no.

-Per això acomiaden a tantes persones hui en dia?

-Sí. I també els baixen els salaris perquè diuen que les coses estan mal.

-I quan les coses estan bé, apugen el salari?

-No.

-Que cabrons! El que seguisc sense entendre és com ho permeten els treballadors.

-El meu iaio diu que això és per una cosa que es diu alineació o alienació. No sé molt bé que és però sempre diu que les televisions i els diaris només diuen mentides per a enganyar als treballadors i que pensen que no poden fer res.

-I perquè les teles i els diaris fan això?

-Perquè també són dels capitalistes.

-Tot encaixa. Per cert, com han aconseguit tenir les fàbriques, les teles i els diaris?

-Bé ells, o els seus avantpassats.

-Ara ho entenc! Per això la meua iaia sempre diu que “qui de pobre se’n fa ric, o és de furtar o és de pessic.

-Exacte!

-I no podem fer res?

-El meu iaio sempre diu que nosaltres haurem de fer la revolució.

-I això que és?

-Acabar amb l’explotació. Ni més ni menys.

-Aleshores, necessitarem prendre les fàbriques, no?

-I tant, amic.

-I no fer cas de les teles ni els diaris.

-Per suposat.

GILIPOYAS

Pau sempre està sol

Dos xiquets al pati de l’escola

-T’has fixat en Pau?

-Sí. Per?

-Sempre està sol. No juga amb ningú.

-Perquè ningú vol jugar amb ell.

-Doncs jo no entenc per què.

-Perquè ve brut i si et descuides et furta l’esmorzar.

-I quina culpa té ell de ser el més pobre de l’escola?

-Supose que ninguna. Ma mare diu que abans no era tan pobre.

-Als seus pares els acomiadaren i al no treballar, no guanyen diners. Per això ara no tenen prou per a menjar ni per netejar-se tots els dies.

-I això podria passar-me a mi?

-I tant que sí.

-No m’agradaria estar en la seua pell ara mateix. Què injust!

-Sí.

-Juguem amb ell?

-Vinga!

10990879_10155187625590114_3904001050726670355_n

Diferències

Conversa entre dos amics

amigos

– Alguna vegada t’has plantejat per què som tant diferents tu i jo?

– Per què dius això?

– No sé. A pesar de que ens hem criat pràcticament junts, tu ets molt d’esquerres mentre que jo ho sóc de dretes.

– De veritat penses que som tan diferents?

– Sí. Sempre opinem de manera distinta.

– Es que tu i jo no som dos treballadors assalariats a la mateixa fàbrica? No hem patit la mateixa baixada de salaris ni l’ERO? No hem anat a la mateixa escola, eixa en la que sempre hi feia fred? No tenim uns avis que han hagut d’emigrar a França quan eren joves per poder sobreviure? O uns pares que han treballat tota la vida al camp i ara no poden ni jubilar-se?

– Sí.

– Estic segur que no tindràs una mansió amagada ni hauràs defraudat 3.000 milions d’euros a Hisenda.

– Ha, ha, ha. Sé que el que dius és cert, però em pregunte per què pensem de manera tant distinta…

– Pot ser, jo no veig la televisió ni llegeix eixos diaris.

– Vols dir que serà per això? Tan vulnerable em fas?

– I tant, amic, i tant.

– Què cabró que eres!

/rialles/

Assignatura pendent

– Pare, he suspès l’examen.

– No em digues!

– Sí. Però puc recuperar-lo.

– D’això res. Has fracassat. Estàs suspès de per vida.

– Estic segur de les meues possibilitats.

– Ets un utòpic. Oblida’t d’estudiar.

S’imagineu un pare amb un raonament com aquest? Perquè acceptem aquest raonament tant simplista en quant a experiències socialistes de la història del s.XX? Què seria de la humanitat sense errors ni la superació d’aquests? No és més error (millor dit, horror) mantenir el sistema econòmic actual?

Crisi a l’aldea

Les circumstancies feren que la majoria dels joves treballadors amb una mínima formació abandonaren l’aldea. La demanda de ma d’obra especialitzada els treia del poble amb pinces però massa ràpidament.

A la vila quedaven la resta. Aquells que sofrien més el sistema, encara que no se’n adonaren de qui tenia la culpa. Eren rudes, toscos, ignorants i basts, però bona gent. Una mescla de bondat i ignorància que els convertia en carn de canó. Éssers vius fàcilment manipulables pels poderosos del poble. Patrons, cacics i feixistes –valga la redundància- que impedien que els conscients de la situació transformaren la realitat. Els lladres de tota la vida que havien abusat del poble treballador sota màscares distintes però sent sempre els mateixos. Oferien catarsis col·lectives, Déus i circ als ignorants. Molt de circ. Potenciaven qualsevol activitat que no requerirà un mínim esforç intel·lectual al mateix temps que convertien les escoles o les biblioteques en simples edificis decoratius.

ellnoAquells treballadors que havien deixat l’aldea tornaven de quan en quan. Tots i totes coincidien en que les coses empitjoraven massa ràpid al poble. En vegada de trobar antics veïns trobaven sers cada volta més tribals que necessitaven drogues per a evadir-se de la dura realitat o que tractaven de demostrar la seua masculinitat mitjançant ritus i tradicions arcaiques. Molts dels que havien eixit del poble eren un tant estirats. Es veien superiors a la resta per tenir uns coneixements determinats (o un títol), però no ho eren. Aquesta actitud establia una barrera entre els formats i els no formats, la qual cosa reduïa determinats coneixements a una minoria (tal com necessitaven els patrons). No obstant, qui millor coneixien la realitat eren un pocs treballadors que quedaren a l’aldea. Aquests eren els més conscients de la voràgine que arrossegava a la majoria de treballadors contra els seus interessos. Ells no pensaven en abandonar l’aldea sinó en transformar-la a pesar de tenir tot en la seua contra. Una tasca molt dura, dificultosa i sobretot, llarga. Poc a poc, anaven fent camí.

Els poderosos del poble, que veien perillar els seus interessos, decidiren organitzar-se per combatre als revolucionaris. Hi havia dues maneres de fer-ho: a) el feixisme i b) els falsos revolucionaris. Aparentment diferents però amb el mateix objectiu. Amb tots els mitjans al seu alcans aconseguien controlar a les masses. Els primers reclutaren obrers per a la reacció mentre que els segons per a la desorganització i el pessimisme, amb un objectiu màxim de “guanyar” unes eleccions. Això sí, les proclames, les sigles, les banderes o els noms eren similars als revolucionaris car el seu objectiu era enganyar i marejar a les masses. A l’hora de la veritat aquests complien amb les demandes del seus amos: garantir l’explotació, regalar bens públics, prebendes, etc.

Els revolucionaris anaven rossegant poc a poc les bases del podrit sistema com si foren vells talps. Units, pacients, incansables, perseverants i conscients de que la veritat és sempre revolucionaria, foren invencibles.

Pep el jornaler

Pep era un home major encara que per als seus enemics era vell.

Pep era un camperol comunista que sempre deia que la seua classe només necessitava un partit i un sindicat. Per això, aquells que militaven en 14’3 organitzacions (de mitja) deien que Pep era un sectari. No obstant això, el jornaler dedicava la major part del temps a conversar amb els companys de treball o els veïns i veïnes del seu petit poble. Acudia allà on qualsevol treballador tenia un problema per tal d’ajudar i sempre desinteressadament.

photoPep estava segur de que el Partit era l’instrument per a guanyar la lluita de classes. Conversava sobre qualsevol tema i no tenia por a parlar de res. Sempre transmetia la política del Partit però mai ho feia de forma altiva, sinó entre iguals, tractant d’organitzar als seus per a defendre els interessos de classe.

Pep i els seus camarades havien aconseguit que el Partit estigués a quasi tots els racons del seu poble. No dedicava ni un minut a les negociacions entre partits per a fer coalicions, duplicació d’estructures, etc. doncs entenia que això -que en ocasions resulta necessari- ara només serveix per a suplir la carència de treball polític als talls i al carrer.

Pep no era jove ni modern. No era guapo ni elegant. No li agradava eixir a les fotos ni feia publicitat del seu treball diari. Sempre parlava en plural i respectava les decisions majoritàries. No obstant això, estava cansat de pegar cartells i fer campanya per a quatre aprofitats i vividors mentre veia a camarades millor preparats al seu voltant. Sobretot perquè tenien el que els faltava als Deus que apareixien als cartells: CONSCIÈNCIA DE CLASSE.

Pep no es rendirà mai.