El Sastre necessari

1936.

La família Fernández, de classe obrera-, necessitava un nou abric per a Lola, la seua filla menuda de tan sols cinc anys. L’abric que tenia ja li estava xicotet i a més, estava molt deteriorat d’haver sigut utilitzat pels seus germans majors.

El pare i la mare decidiren que havien de fer entre tota la família un nou abric, doncs no podien comprar-ne un nou. Tampoc tenien diners per a les teles, de manera que anaren aprofitant retalls d’altres abrics vells. Com que estos pedaços no eren suficients, hagueren de comprar un poc de fil i llana per a poder elaborar-lo. Cada membre de la família repararia un retall de la roba vella i després anirien ajuntant-la.

Poc a poc anaven quedant més o menys reparats els trossos, però la mare se’n adonà que difícilment podrien confeccionar un abric ja que havien arreglat tres mànegues, dos colls i tres peces deformes que no encaixaven entre sí. Necessitaven fer alguna cosa prompte o l’hivern seria molt dur per a la xicoteta Lola.

Al dia següent es comentava al poble que hi havia un grup de persones que ensenyaven a arreglar roba –o com ells deien, fer remendos-. Ho feien de manera altruista doncs si no ho feien, molta gent ho passaria ben malament durant l’hivern. L’única condició que hi posaven era que una volta aprenien, deurien ajudar a altres que ho necessitaren. No obstant, no es tractava de fer-los els arreglos sinó d’ensenyar-los a organitzar-se per a fer-los bé.

D’aquesta manera, Pep el Sastre els explicà com confeccionar l’abric: els dos germans majors arreglarien les dues mànegues; el pare prepararia els pedaços a mesura; la mare seria l’encarregada de cosir unes parts amb les altres; i finalment, Lola posaria els botons.

Aconseguiren fer un abric que tapava, calfava i que a més, era bonic. L’endemà es disposaren a ensenyar a la família Garcia com confeccionar abrics a partir de les restes de roba vella i quatre fils.

Fou així com poc a poc, entre tots i totes, teixiren un gran abric que arropava a tota la seua classe. Era al cap i a la fi, un instrument contra el fred. Ni més ni menys.

La fàbrica va com va.

Teatre de marionetes

-Què et passa, Vicent?

-Estic trist perquè Ricard se’n va de l’escola.

-I això?

-Han acomiadat a son pare del treball i se’n van a la capital amb els seus avis.

-A mon pare també l’han acomiadat. Menys mal que ma mare encara treballa.

-Els meus pares porten quasi tres anys aturats. Diu la meua germana que possiblement se’n anem a viure a França.

-Quina merda, tio!

-Doncs sí. Menys mal que els iaios ens ajuden. De fet, la meua iaia plora tots els dies.

-I no es pot fer res? Per què ens passen estes coses a tots?

-A tots no. Al fill del que acomiadà a mon pare del treball mai li passa res greu.

-Clar, perquè ell és riquíssim.

-El meu iaio diu que són rics perquè furten.

-Però no van per ahi furtant, no?

-No, perquè la seua forma de robar és molt sigil·losa. Ells es dediquen a aprofitar-se del treball dels demés mentre que ells mai treballen. Per això el meu avi diu que són com els paràsits.

-Com ho fan?

-Fent que els treballadors produïsquen més del que necessiten.

-Ui, i si produeixen més del que necessiten, no es faran també rics els treballadors?

-No, perquè tot això s’ho queda el capitalista.

-Tot?

-Excepte el que necessiten per a millorar les màquines i la fàbrica.

-I com aconsegueixen que els treballadors ho permitisquen?

-Perquè les fàbriques són dels capitalistes i poden elegir qui treballa i qui no.

-Per això acomiaden a tantes persones hui en dia?

-Sí. I també els baixen els salaris perquè diuen que les coses estan mal.

-I quan les coses estan bé, apugen el salari?

-No.

-Que cabrons! El que seguisc sense entendre és com ho permeten els treballadors.

-El meu iaio diu que això és per una cosa que es diu alineació o alienació. No sé molt bé que és però sempre diu que les televisions i els diaris només diuen mentides per a enganyar als treballadors i que pensen que no poden fer res.

-I perquè les teles i els diaris fan això?

-Perquè també són dels capitalistes.

-Tot encaixa. Per cert, com han aconseguit tenir les fàbriques, les teles i els diaris?

-Bé ells, o els seus avantpassats.

-Ara ho entenc! Per això la meua iaia sempre diu que “qui de pobre se’n fa ric, o és de furtar o és de pessic.

-Exacte!

-I no podem fer res?

-El meu iaio sempre diu que nosaltres haurem de fer la revolució.

-I això que és?

-Acabar amb l’explotació. Ni més ni menys.

-Aleshores, necessitarem prendre les fàbriques, no?

-I tant, amic.

-I no fer cas de les teles ni els diaris.

-Per suposat.

GILIPOYAS

Pau sempre està sol

Dos xiquets al pati de l’escola

-T’has fixat en Pau?

-Sí. Per?

-Sempre està sol. No juga amb ningú.

-Perquè ningú vol jugar amb ell.

-Doncs jo no entenc per què.

-Perquè ve brut i si et descuides et furta l’esmorzar.

-I quina culpa té ell de ser el més pobre de l’escola?

-Supose que ninguna. Ma mare diu que abans no era tan pobre.

-Als seus pares els acomiadaren i al no treballar, no guanyen diners. Per això ara no tenen prou per a menjar ni per netejar-se tots els dies.

-I això podria passar-me a mi?

-I tant que sí.

-No m’agradaria estar en la seua pell ara mateix. Què injust!

-Sí.

-Juguem amb ell?

-Vinga!

10990879_10155187625590114_3904001050726670355_n

Diferències

Conversa entre dos amics

amigos

– Alguna vegada t’has plantejat per què som tant diferents tu i jo?

– Per què dius això?

– No sé. A pesar de que ens hem criat pràcticament junts, tu ets molt d’esquerres mentre que jo ho sóc de dretes.

– De veritat penses que som tan diferents?

– Sí. Sempre opinem de manera distinta.

– Es que tu i jo no som dos treballadors assalariats a la mateixa fàbrica? No hem patit la mateixa baixada de salaris ni l’ERO? No hem anat a la mateixa escola, eixa en la que sempre hi feia fred? No tenim uns avis que han hagut d’emigrar a França quan eren joves per poder sobreviure? O uns pares que han treballat tota la vida al camp i ara no poden ni jubilar-se?

– Sí.

– Estic segur que no tindràs una mansió amagada ni hauràs defraudat 3.000 milions d’euros a Hisenda.

– Ha, ha, ha. Sé que el que dius és cert, però em pregunte per què pensem de manera tant distinta…

– Pot ser, jo no veig la televisió ni llegeix eixos diaris.

– Vols dir que serà per això? Tan vulnerable em fas?

– I tant, amic, i tant.

– Què cabró que eres!

/rialles/

Assignatura pendent

– Pare, he suspès l’examen.

– No em digues!

– Sí. Però puc recuperar-lo.

– D’això res. Has fracassat. Estàs suspès de per vida.

– Estic segur de les meues possibilitats.

– Ets un utòpic. Oblida’t d’estudiar.

S’imagineu un pare amb un raonament com aquest? Perquè acceptem aquest raonament tant simplista en quant a experiències socialistes de la història del s.XX? Què seria de la humanitat sense errors ni la superació d’aquests? No és més error (millor dit, horror) mantenir el sistema econòmic actual?

Crisi a l’aldea

Les circumstancies feren que la majoria dels joves treballadors amb una mínima formació abandonaren l’aldea. La demanda de ma d’obra especialitzada els treia del poble amb pinces però massa ràpidament.

A la vila quedaven la resta. Aquells que sofrien més el sistema, encara que no se’n adonaren de qui tenia la culpa. Eren rudes, toscos, ignorants i basts, però bona gent. Una mescla de bondat i ignorància que els convertia en carn de canó. Éssers vius fàcilment manipulables pels poderosos del poble. Patrons, cacics i feixistes –valga la redundància- que impedien que els conscients de la situació transformaren la realitat. Els lladres de tota la vida que havien abusat del poble treballador sota màscares distintes però sent sempre els mateixos. Oferien catarsis col·lectives, Déus i circ als ignorants. Molt de circ. Potenciaven qualsevol activitat que no requerirà un mínim esforç intel·lectual al mateix temps que convertien les escoles o les biblioteques en simples edificis decoratius.

ellnoAquells treballadors que havien deixat l’aldea tornaven de quan en quan. Tots i totes coincidien en que les coses empitjoraven massa ràpid al poble. En vegada de trobar antics veïns trobaven sers cada volta més tribals que necessitaven drogues per a evadir-se de la dura realitat o que tractaven de demostrar la seua masculinitat mitjançant ritus i tradicions arcaiques. Molts dels que havien eixit del poble eren un tant estirats. Es veien superiors a la resta per tenir uns coneixements determinats (o un títol), però no ho eren. Aquesta actitud establia una barrera entre els formats i els no formats, la qual cosa reduïa determinats coneixements a una minoria (tal com necessitaven els patrons). No obstant, qui millor coneixien la realitat eren un pocs treballadors que quedaren a l’aldea. Aquests eren els més conscients de la voràgine que arrossegava a la majoria de treballadors contra els seus interessos. Ells no pensaven en abandonar l’aldea sinó en transformar-la a pesar de tenir tot en la seua contra. Una tasca molt dura, dificultosa i sobretot, llarga. Poc a poc, anaven fent camí.

Els poderosos del poble, que veien perillar els seus interessos, decidiren organitzar-se per combatre als revolucionaris. Hi havia dues maneres de fer-ho: a) el feixisme i b) els falsos revolucionaris. Aparentment diferents però amb el mateix objectiu. Amb tots els mitjans al seu alcans aconseguien controlar a les masses. Els primers reclutaren obrers per a la reacció mentre que els segons per a la desorganització i el pessimisme, amb un objectiu màxim de “guanyar” unes eleccions. Això sí, les proclames, les sigles, les banderes o els noms eren similars als revolucionaris car el seu objectiu era enganyar i marejar a les masses. A l’hora de la veritat aquests complien amb les demandes del seus amos: garantir l’explotació, regalar bens públics, prebendes, etc.

Els revolucionaris anaven rossegant poc a poc les bases del podrit sistema com si foren vells talps. Units, pacients, incansables, perseverants i conscients de que la veritat és sempre revolucionaria, foren invencibles.

Pep el jornaler

Pep era un home major encara que per als seus enemics era vell.

Pep era un camperol comunista que sempre deia que la seua classe només necessitava un partit i un sindicat. Per això, aquells que militaven en 14’3 organitzacions (de mitja) deien que Pep era un sectari. No obstant això, el jornaler dedicava la major part del temps a conversar amb els companys de treball o els veïns i veïnes del seu petit poble. Acudia allà on qualsevol treballador tenia un problema per tal d’ajudar i sempre desinteressadament.

photoPep estava segur de que el Partit era l’instrument per a guanyar la lluita de classes. Conversava sobre qualsevol tema i no tenia por a parlar de res. Sempre transmetia la política del Partit però mai ho feia de forma altiva, sinó entre iguals, tractant d’organitzar als seus per a defendre els interessos de classe.

Pep i els seus camarades havien aconseguit que el Partit estigués a quasi tots els racons del seu poble. No dedicava ni un minut a les negociacions entre partits per a fer coalicions, duplicació d’estructures, etc. doncs entenia que això -que en ocasions resulta necessari- ara només serveix per a suplir la carència de treball polític als talls i al carrer.

Pep no era jove ni modern. No era guapo ni elegant. No li agradava eixir a les fotos ni feia publicitat del seu treball diari. Sempre parlava en plural i respectava les decisions majoritàries. No obstant això, estava cansat de pegar cartells i fer campanya per a quatre aprofitats i vividors mentre veia a camarades millor preparats al seu voltant. Sobretot perquè tenien el que els faltava als Deus que apareixien als cartells: CONSCIÈNCIA DE CLASSE.

Pep no es rendirà mai.

A l’espera d’una nit intel·lectual

El dia havia transcorregut com qualsevol altre. Treball, esforç, suor i converses banals. El de sempre.

Escoltar converses tauromàquiques, les quals a Eduard li suposaven llàstima. No per aquell pobre bou sinó per aquella societat que pareixia necessitar més el circ que pa. No obstant això, en vegada de consumir més pa –que falta en feia- augmentaven les ganes de més circ. No només en forma de converses sinó d’acalorades discussions. Quin problema aquell de si deurien pagar-li a un home 20 o 22 milions d’euros!

S’aproximaven les hores més caloroses al tall i Eduard decidí intervenir en el debat. No ho feu per integrar-se –que també- sinó per sentir-se viu.

Arribava la nit, i un llibre obscur i trist fou el total del treball intel·lectual d’aquell dia… “normal”.

52539a8158c082a371000000.__grande__

El movimiento de los coches de choque

El movimiento de los coches de choque

-El problema es que la gente no se mueve. ¡Debemos movernos!

-¿Hacia dónde?

He aquí la cuestión.

 

14Aunque durante los últimos años han tenido lugar diferentes movimientos, podemos afirmar que hasta la fecha continúan dispersos y aislados.

Una de las causas radica en que la mayoría han surgido como respuesta ante los constantes ataques del capital y se han limitado a lo concreto y lo inmediato, sin analizar el problema en su contexto y sin expectativas a largo plazo, pues lo urgente es el presente. Podríamos decir que el fondo damos respuestas a los ataques y no al atacante.

Lo cierto es que corremos el peligro de querer llegar a la playa con un coche de choque: por muchas horas que dediquemos a circular en él, nunca llegaremos a nuestro destino si no salimos de la pista.

Debemos aceptar que así no llegamos a ningún lugar y que al final sólo conseguimos mareamos, desperdiciar recursos y darnos hostias (entre nosotros). ¡Y lo que nos hemos reido…! (como diría Gila). Algunos incluso se lo pasan bien demostrando lo buenos y astutos que son al volante, aunque sólo sirvan para eso (o eso creen).

Es por eso que ha llegado el momento en que alguien diga que es necesario salir de la pista de coches de choque. Después, habrá quien irá andando, en bici o en coche pero lo que es seguro es que nos encontraremos por los caminos si en verdad nuestro destino es el mismo.

Mientras tanto, el capital y sus medios de comunicación nos quieren hacer pensar que con el coche de choque llegaremos.

¡Y algunos caen…!

Les formigues tenien set

Les formigues tenien molta set. El seu objectiu per tant, era arribar a un riu on poder beure doncs tantes hores de treball les havia deixat seques.

El cas és que ja portaven molt de temps buscant l’aigua car havien estat guiades per unes ratetes que jugaven a enganyar-les. Aquestes les portaven a llocs sense aigua o en ocasions davant del seu enemic antagònic, l’ós formiguer. Però les rates eren llestes i no solien dirigir directament a les formigues. Tenien a la seua disposició a uns llors que repetien les seues directrius en forma d’eslògan (sense saber què deien, clar).

formiga rojaUn bon dia, unes quantes formigues -fartes de patir set- es varen adonar que els llors i les rates les marejaven de tal manera que mai arribarien a trobar l’aigua. És més, en el fons beneficiaven –voluntàriament o no- a l’ós formiguer. Fou aquest el motiu pel qual aquest grup de formigues va decidir buscar l’aigua per sí mateix. Començaren a organitzar l’expedició de manera intel·ligent sense voler deixar a les seues companyes a mercè de les rates i dels llors.

Les rates, que temien quedar-se sense feina, decidiren encetar una campanya de difamació contra el grup de les formigues roges (com elles s’anomenaven). Els llors no paraven de repetir una i altra vegada: “les formigues roges estan boges!” o “les roges formigues no són noves sinó antigues”, dos eslògans molt apegalosos que donaven bons resultats calant el pensament de moltes formigues.

Curiosament, als mitjans de comunicació dels formiguers (propietat dels óssos més poderosos) apareixien unes formiguetes molt boniques que mitjançant un llenguatge exquisit animaven –sense dir-ho expressament- a seguir les directrius de les rates. Resistir-se als seus encants resultava molt difícil per a les masses de formiguetes treballadores.

Per la seua part, el govern dels óssos encetava una forta campanya contra les formigues roges mitjançant lleis repressives que pretenien acabar amb la lluita. No podien permetre que les formigues trobaren aigua, doncs sabien que si ho feien, deixarien de dependre del seu malèfic sistema que les convertia en esclaves.

No obstant això, les heroiques formigues roges no tenien por a res. S’organitzaven fraternalment i estudiaven la realitat entre iguals per tal de decidir quines actuacions dur a terme unitàriament per arribar al seu objectiu.

Encara que lentament, cada volta n’eren més i més, fins que un dia les masses de formigues arribaren a un gran riu.

Així fou com arribaren a ser invencibles i lliures.

Conversación sobre el escudo antimisiles en España

En la barra del bar…

-Oye Ramón, dicen que van a instalar un escudo antimisiles en España.

-¿Para qué?

-El tío este de la OTAN dice que es por nuestra seguridad.

-A ver si prevén alguna guerra…

-No creo.  Somos un país civilizado.

-¿Entonces de qué nos tienen que defender? ¿quién nos va a mandar un pepino a nosotros?

-Por si acaso. Más vale prevenir, ¿no?

-Sí, pero hay cosas más urgentes y necesarias.

-Tengo entendido que lo pagan los americanos. De hecho lo instalarán en su base en Rota.

-¡No jodas!

-Al fin y al cabo es una base suya y somos aliados.

-Sí, pero si algún día les llevamos la contraria a los yanquis…

-Ya. En verdad no es muy normal que los gringos tengan base en nuestro territorio.

-De hecho, ellos son los más peligrosos. Los únicos que han lanzado bombas nucleares sobre población civil.

-Y que se han cargado gobiernos según sus intereses.

-Y provocado guerras.

También han financiado a terroristas o desestabilizado paises.

-En fin…

-¿Te imaginas que tuviésemos una base militar en Francia?

-Sería la hostia.

-Ya te digo. 

usa

Josep i el seu barri

 Són les quasi les 11 de la nit i Josep acaba d’aparcar el cotxe després de mitja hora buscant lloc. Aquesta setmana treballa de vesprades a la fàbrica de plàstics.

El primer que veu en baixar del cotxe és la brutedat de la vorera. Des de feia temps el barri s’havia anat degradant però mai havia vist el seu barri tant brut. El cas és que un dia abans va anar passejant pel centre de la ciutat i estava tot relluent.

kalvellido fin de mesPoc després de fixar-se en l’estat del barri veu una imatge impactant: una dona d’uns quaranta anys buscant menjar al contenidor de fem mentre el seu fill d’uns cinc està esperant-la per poder menjar alguna cosa. L’aspecte del menut és prou trista amb un xandall brut i amb algun descosit. Té fam.

A la porta del Mercadona es troba un home d’uns cinquanta, amb una barba i uns cabells llargs i bruts. Una manta el cobreix del fred i es troba assegut sobre uns cartons. Està amb la ma demanant almoina mentre sosté un bric de vi negre per poder entrar en calor. Josep no ho pot creure: és Ramón, el seu antic entrenador de futbol.

Ja al portal de la finca li crida l’atenció un cartell en blanc i negre de la PAH just al costat de les bústies: demà desnonen a la família del 3B. Una parella amb dos xiquets de 6 i 9 anys que estaven passant dificultats des que es varen quedar en l’atur feia dos anys. El cartell crida a mobilitzar-se per evitar-ho.

En entrar a casa el sopar és a la taula. Rosa, la seua dona, està amb símptomes d’esgotament doncs ha estat tot el dia pendent dels seus pares dependents sense ajudes públiques. Tots depenen del sou de Josep i d’una pensió de 400 euros del seu sogre.

Després de sopar i conversar amb Rosa, Josep es decideix a descansar al sofà mentre veu la TV. Un programa sobre “emprenedors”, altre que parlen de la vida dels famosos, una pel·lícula de Hollywood, un reportatge de les cases més luxoses, un documental sobre “La Cañada” de Madrid, un partit de futbol o un debat de política al servei de les empreses patrocinadores sense cap dissident. Millor llegir o conversar.

El dia ha estat dur al treball després de que li anunciaren que li baixaven el sou un 16%. Però sobretot per vore com el seu barri i els seus veïns es degraden a tanta velocitat que es veu incapaç de fer res. Fins a d’ara ha estat un espectador més i sap que ha d’actuar. Impotència i rabia és el que sent. No sap com ni amb qui lluitar, però demà estarà amb la PAH per evitar el desnonament dels seus veïns. 

CONSCIÈNCIA DE CLASSE, LLUITA ORGANITZADA  I SOLIDARITAT, MOLTA SOLIDARITAT.

DE NUEVO AL MONTE

Como cada domingo, Manuel se levantó a las siete para poder contemplar desde la ventana de su cocina el amanecer y las montañas de aquel precioso valle donde vivía.

cafeteraSentado en una silla y con los codos apoyados en la mesa junto a la ventana donde desayunaba cada mañana esperaba a que saliese el café de la vieja cafetera italiana.

Hundido, desesperanzado y solo. Así estaba Manuel, quien perdió a su mujer por no poder pagar su operación y a su hija, asesinada junto a otros compañeros de la facultad por las fuerzas del orden. Adrián, su otro hijo, emigró a Bélgica aunque no volvió a tener noticias suyas. Probablemente es que también muriese al cruzar la frontera.

Solamente tenía un amigo en la villa, Alejandro. El mismo que salvó su vida tras declarar ante el Tribunal de Seguridad Ciudadana. El mismo que juró por su vida que Manuel estaba con él durante el asalto de “los del monte” a la casa del alcalde don Vicente, una acción necesaria para proporcionar comida a dos familias muy pobres de la localidad.

Manuel no estuvo allí, pero sí participó en su preparación. Debió ser algún chivatazo, pero el caso es que Alejandro evitó la muerte de su amigo gracias a que era el contable personal del alcalde, un auténtico cacique que controlaba cada movimiento en aquel pueblo y que había ordenado la muerte de más de doscientas personas.

La situación económica era caótica y la represión estaba al orden del día. Desapariciones, palizas, interrogatorios y juicios precocinados eran prácticas cotidianas. Los derechos sociales eran historia.

Manuel, miembro del Partido de los Trabajadores, destacado por sus aportaciones teóricas más que prácticas, fue el profesor durante años de la formación de los militantes en la clandestinidad. Bajo el pseudónimo de Martín Giménez, llegó a ser considerado uno de los principales disidentes del régimen.

Pero Manuel Belmonte era un trabajador más de correos, un funcionario de esos que pasan desapercibidos aunque muy querido por los compañeros y compañeras que le quedaban después de aquella fatídica guerra.

OLYMPUS DIGITAL CAMERATras las desapariciones de su mujer y su hija, dedicó cada hora a elaborar materiales de formación, económica principalmente, para que la resistencia estuviese preparada ante una esperada e hipotética toma del poder. Unos materiales, que cada domingo eran recogidos por Elisabeth, la hija de Alejandro, punto de enlace con la guerrilla. Ésta se desenvolvía con gran facilidad por los caminos del monte, engañando a cualquier guardia con la excusa de tener que llevar a su abuela a misa, en la aldea de Aguandón, situada detrás del valle. De esta manera, hacía una parada en un aljibe para lavarse la cara y aprovechar el momento para dejar aquellos viejos folios llenos de anotaciones bajo una piedra.

Lamentablemente, esa mañana de domingo, el plan no salió como esperaban. Tres soldados esperaban alrededor del aljibe a la joven. Llevaban varias semanas siguiéndola pero sin pruebas. En el momento que depositaba los papeles se abalanzaron sobre ella, la esposaron y a pesar de su resistencia, la llevaron a rastras hasta un viejo furgón escondido a unos 400 metros.

Mientras tanto Manuel recordaba a sus seres queridos frente a la ventana, con el paladar impregnado de aquel fuerte café y con la nostalgia inserta en su pensamiento. Se hacía tarde para acudir a Misa de diez, obligatoria desde que ocupó el Ministerio de Seguridad de  Julián Gutiérrez, fabricante de armas y de sobra conocico por sus posiciones ultra católicas.

A punto de llegar a la Iglesia observó el furgón que paraba delante del Ayuntamiento. Ralentizando el paso para poder ver que ocurría, observó cómo dos soldados llevaban a Elisabeth esposada y amordazada con el rostro ensangrentado y las piernas flojeándole.

Manuel entró con toda normalidad a la iglesia tratando de no levantar sospechas durante al menos las primeras horas y así elaborar un plan de rescate posteriormente con su amigo.

Una vez en aquel renovado y lujoso templo, se sentó esperando a que pasase el acto religioso para poder comunicarle a su amigo, exento de la asistencia obligatoria a misa, lo que acababa de ver.

Pero cuando el cura se disponía a realizar el Acto penitencial, don Vicente, rodeado por sus hombres de confianza, interrumpió la misa andando por la iglesia con paso desafiante y levantando la voz:

alcalde– Sí, Padre Javier, toca pedir perdón. Pero a unos más que a otros. Hoy nuestros hombres han apresado a una zorra en el monte. Una zorra despreciable, capaz de traicionar a su Patria y hasta al mismísimo padre.

Hoy, como muestra de nuestra fe y apuesta por el perdón, daremos una oportunidad a una traidora para que confiese sus pecados.

Sin más, que transcurra con total normalidad esta ceremonia.

En ese momento aparecen dos guardias arrastrando a Elisabeth hasta dejarla frente al Altar, tendida en el suelo y prácticamente sin moverse debido a la paliza que le acababan de dar. Allí, ensangrentada y abriendo con gran dificultad los ojos, pudo ver a Manuel, a quién le brotaban las lágrimas de impotencia.

Elisabeth articuló como pudo una pequeña sonrisa a su camarada. Rápidamente Manuel entendió que no podía quedarse quieto si no quería verla morir. Empezó a toser voluntariamente simulando un ataque asmático. Su tos logró captar la atención del párroco que interrumpió la misa.

– ¿Estás bien hijo mío?

Antes de que pudiese responder Manuel, don Vicente se le adelantó gritando:

-¡Guardias, dejen salir a este imbécil para que le vea un médico y no vuelva a interrumpir!

Los guardias dejaron salir a Manuel, que seguía tosiendo. Una vez giró la primera esquina empezó a correr hacia casa de Alejandro.

Cinco minutos tardó en llegar. Alejandro, notó el miedo en el rostro de Manuel.

-¿Qué te pasa querido amigo?

-Tu hija, camarada.

-¿Qué le ha pasado? ¿Dónde está?

-En la Iglesia apresada. – Respondió sofocado Manuel.- La habrán cogido en pleno monte. No he podido hacer nada. Está tendida en el suelo. Tenemos que prepararnos pues no tardarán mucho en salir de misa y venir a comunicarte lo sucedido.

 

Poco después en la Iglesia, el cura daba su bendición a los presentes y todos esperaban a que hablase el Alcalde, quien a paso lento se dirigía hacía Elisabeth.

-¿Vas a confesar, hija de satanás? –Dijo el Alcalde al mismo tiempo que se daba cuenta de que Elisabeth no podía ni abrir la boca por el estado en el que la habían dejado.

-Bueno, bueno…-prosiguió- tendremos que llevarte a casa para que tu padre vea la hija que tiene. ¡Pobre hombre, qué disgusto se llevará! ¿Qué necesidad tenías de hacerle esto? ¿Es que no vivías bien así?

-¿Qué hacemos señor? –preguntó el sargento.

-¡Cogedla y vamos a llevársela a su padre! ¿Y vosotros qué miráis? ¡Todos fuera de la Iglesia! ¡A casa, bastardos!

Los asistentes salieron rápidamente hacia sus hogares.

maquis11Minutos después, el Alcalde y cuatro de sus hombres se dirigían a casa de Alejandro. Detrás de ellos, un par de soldados llevaban en una camilla a Elisabeth en estado seminconsciente.

-¡Abre la puerta, Alejandro! –gritó el alcalde.

Casi un minuto después, Alejandro abrió la puerta, y disimulando muy bien, dirigió lentamente la mirada hacia la camilla en la que se encontraba su hija.

-¡Hija mía! –Dijo Alejandro corriendo hacia ella- ¿Qué le ha pasado? ¿Qué ha ocurrido? –preguntaba nervioso entre lágrimas.

-Nuestros guardias la han pillado pasando documentos de la resistencia. –respondió el alcalde.

-No puede ser. Ella nunca me haría eso. Dejen que un médico la atienda. ¡Llamen al doctor Torregrosa, por favor!

-Está bien. ¡Traigan al médico! Dejaremos que se recupere y la interrogaremos cuando pueda volver a hablar. La dejaremos en casa vigilada por dos guardias las 24 horas del día. No le faltará asistencia médica.

-Gracias alcalde. Siento mucho lo ocurrido. Estoy seguro que tendrá una explicación.

 

Pasaron seis días hasta que Elisabeth pudo volver a hablar y andar (aunque lentamente), pero no podía hablar libremente con su padre debido a la presencia de los guardias. Por ello, Alejandro aprovechó una de sus escasas salidas de casa para pasar por casa Manuel, quien estaba a la espera de cualquier novedad.

Una vez en casa del compañero, Alejandro le dijo:

-Ha llegado el momento, no tardarán en venir a interrogarla el alcalde y sus secuaces. Prepárate. No tenemos otra salida.

-Estoy listo. ¿Podrá andar tu hija?

-Sí, aunque no correr.

-Ahora dime, cuándo y cómo he de entrar en tu casa.

-Verás. El cambio de guardia es a las ocho de la mañana. Así que tendrás que saltar la tapia del corral y una vez dentro, entrar al sótano secreto por la trampilla que hay al lado del pozo. Yo distraeré a los guardias. Desde el sótano podrás ver perfectamente todo lo que ocurra en el salón. Bueno, tú ya conoces de sobra aquello. No hace falta que te diga más.

-Por supuesto.

-Mañana a las 7’55 tendrás que estar preparado. No podemos fallar.

-Allí estaré. ¡Salud!

-¡Salud camarada!

 

Aprovechando la oscuridad de la noche, Manuel se dirigió a través de los campos hasta encontrarse a la altura de la casa de Alejandro. Allí esperó hasta la hora indicada. En el preciso momento del cambio de guardia, saltó y corrió rápidamente a abrir la trampilla y bajar hasta el sótano.

Allí tenía comida, bebida, mantas y por supuesto tres kalashnikov y cuatro pistolas con abundante munición y cuatro granadas de mano.

Dos días tuvo que esperar hasta que uno de los guardias que acababan de entrar a las 16 horas le comunicase a Alejandro y a Elisabeth que en unas horas, el Alcalde y el Juez del Tribunal de Seguridad Ciudadana de la Comarca llegarían al domicilio para esclarecer todo lo ocurrido.

maquiManuel preparó una mochila con el armamento necesario y con un kalashnikov en mano.

Casi cuatro horas después, ya de noche, llegaron don Vicente y el Juez escoltados por cuatro guardias.

En la mesa del salón se sentaron en un lado el alcalde y el Juez. En el otro Elisabeth y su padre. Por su parte, los dos guardias de vigilancia y la guardia personal del alcalde se sentaron como si del público de un juicio se tratase, justo detrás de sus jefes.

-Bien – dijo el alcalde-. Llegó la hora de que nos cuentes todo lo que sabes.

Cuando se disponía a hablar Elisabeth, apareció Manuel disparando a los guardias al tiempo que Alejandro y su hija se apresuraron a tirarse al suelo dejando al descubierto al Alcalde y el Juez, que serían alcanzados por las balas rápidamente.

No tuvieron tiempo a reaccionar. Habían conseguido matar al cacique del pueblo que tanto dolor había causado y a su perro faldero, el Juez.

Era la hora de huir. El monte les esperaba impregnado de jóvenes sobreviviendo mientras se preparan para la Revolución.

En el furgón que dejaron aparcado fuera los guardias del Alcalde salieron en dirección hacia el monte, llegando quince minutos después al punto donde debía acudir cualquier apoyo en caso de peligro. Allí les recibieron dos compañeras casi dos horas después.

 

moyaEsa noche, muchos de los vecinos y vecinas celebraron en silencio la muerte del Alcalde. Elisabeth, con lágrimas en los ojos y abrazada a su padre, dejaba atrás la pesadilla que había vivido.

Manuel Belmonte consiguió salvar a la hija de su amigo y acabar con los responsables de la muerte de centenares de personas. Esa misma noche se convirtió para siempre en el temido Martín Giménez. Dejó de ser ciudadano para ser guerrillero, a la espera de la Revolución.

Entre la garrofera i el barranc

Assegut a l’ombra d’una garrofera, observa a l’altra banda del barranc un grup de dones i homes amb banderes roges que es dirigeixen cap al poble.

garroferaCaminen amb pas ferm i segur proclamant consignes pel pa i el treball. Joan, identifica que aquell grup de trenta persones són treballadors i treballadores que, a l’igual que ell, pateixen les misèries de la vida actual: atur, treball precari i pobresa.

Encara així Joan, es recolza a la soca de la garrofera tractant d’estar més còmode. Els paries s’allunyen. Deuen estar entrant al poble.

 

Han passat un parell d’hores mentre Joan ha pegat una becadeta tranquil·la. De sobte veu com a l’altra vora del barranc corren els desposseïts cap a les muntanyes. Li agradaria saber que ha passat. Inclús ajudar a aquelles persones que fugen horroritzades per algun motiu desconegut. Només han tornat cap a la muntanya la meitat dels que baixaren al poble.

 

Minuts després s’escolten vehicles, sirenes i dispars. Són els soldats i els guàrdies que es dirigeixen cap a la muntanya seguits per l’alcalde i els tres grans terratinents de la zona, que van ben escortats.Joan sap que aquests no son els seus… però continua acomodant-se baix la garrofera fins que acaba gitat al terra.

Mentre somnia, es vist per un soldat que interpreta que és un dissident amagat. Minuts després és arrestat i tancat al calabós.

 

Ell no sap res del que li pregunten i acaba estès al sòl de la pallissa que li peguen. Així viu els darrers 16 dies, quan finalment queda absolt gràcies a la mediació d’un cosí germà que treballa d’escorta per a l’alcalde.

 

En eixir del calabós torna a la garrofera, on creu estar més tranquil. Allí recorda el que ha viscut els darrers dies: pallisses, dolors i fam. Però sobretot no para de recordar el moment més dur, quan va veure mort a Rafel, un humil lluitador comunista que preferí morir a delatar als camarades.

 

Han passat cinc dies i Joan ha continuat baix la garrofera. Ha preferit alimentant-se de brosses i algun fruit que altre a tornar al poble. Quan es disposava a seure als peus de la garrofera comença a escoltar molt de soroll provinent de la muntanya. Deuen ser centenars de persones.

Així és. Minuts després observa com baixen per les senderes amb fusells, martells, pals, pistoles, corbelles, escopetes i fins i tot graneres. Al capdavant d’aquell gran grup de gent es podia veure una gran bandera comunista.

 

Joan s’acomiada de la garrofera i s’uneix als seus. Pel camí conversa amb molts que com ell havien passat una llarga estona baix la garrofera.

 

La classe obrera segueix la sendera del barranc com si fos l’aigua d’octubre que arrasa tota la malesa al seu pas. La Revolució ja és imparable.

Concert

Les mans acariciaven aquell piano a la llum d’un ciri blanc. No s’escoltava res més que les suaus i entranyables notes d’aquell vell instrument.

El contracte entre els dits i el marfil es veia acompanyat per un líquid transparent fruit de la soledat en aquella misteriosa cambra.

Les tonalitats majors li pareixien tristes mentre que les menors li treien el somriure. Era conscient que per eixir del pou es feia necessari analitzar i conèixer la realitat des de la qual començar a remuntar. Aquelles melodies menors eren tristes com la veritat, però asseguraven que el seu pensament ja era conscient.

La música sonava. Ell era l’autor, l’intèrpret i l’oient. Sense cap dubte, un concert perfecte.

Conversación sobre externalización/privatización de servicios públicos

Dos concejales de distinto partido se encuentran antes de un pleno a las puertas del ayuntamiento.

-¿Qué tal?

-Bien, ¿y tú?

-Un poco cabreada porque tu partido nos está privatizando la sanidad pública.

-¿Ya empezamos?

-Sí, no es justo.

-No se está privatizando. Se trata de una externalización de la gestión para que sea más eficiente.

-Eso es privatizarla. Una empresa hace negocio con lo que es de todos.

En ese preciso momento entra en la conversación el concejal comunista.

-Entonces, la externalización de la gestión del agua que aprobasteis los dos partidos durante el pasado pleno municipal… ¿qué es?

Es hora de empezar el pleno. Fin de la conversación. 

privatización agua NO

Conversació sobre externalització/privatització de serveis públics

Dos regidors de distint partit es troben abans d’un ple a les portes de l’ajuntament.

-Com va?

-Bé, i tu?

-Un poc cabrejada perquè el teu partit ens està privatitzant la sanitat pública.

-Ja comencem?

-Sí, doncs no és just.

-No s’està privatitzant. Es tracta d’una externalització de la gestió per tal que siga més eficient.

-Això és privatitzar-la. Una empresa fa negoci amb el que és de tots.

En eixe precís moment s’afegeix a la conversa el regidor comunista.

-Aleshores, l’externalització de la gestió de l’aigua que aprovàreu els dos partits durant el passat ple municipal… què és?

És hora de començar el ple. Fi de la conversa. 

privatización agua NO

Un barri des de la finestra

bart ventanaSón les nou del matí i Alfred obri les finestres de la seva habitació amb signes d’haver dormit poc. Al carrer està un home major assegut al banc amb un diari a les mans mentre observa dissimuladament la gent que passa. En eixe precís moment veu córrer un nen i sa mare cap a l’escola quan de sobte la mare entropessa amb una dona major que va demanant menjar pel barri.

-Disculpe senyora, s’ha fet mal?

-No, tranquil·la. Estic bé.

-Tinga un euro, tot el que porte a la butxaca.

-Em conforme amb la teva amabilitat. Estic acostumada a que la gent m’evite.

S’acomiaden i la dona continua demanant ajuda mentre observa a un jove que pega enganxines comunistes als cristalls del banc. Aquella entitat que la va estafar feia tres anys, just quan la tiraren del seu treball. No passa un minut i arriben dos agents de la policia i comencen a interrogar al xic que s’amaga les enganxines a la butxaca.

-Bandoler! –crida el comerciant de la tenda d’enfront.

-No senyor, bandolers són els del banc! –diu el jove mentre el porten esposat cap a comissaria.

-Té tota la raó! Els vertaders bandolers són els banquers i la policia no els diu ni mu. exclama una xica d’uns vint anys-.

Dos adolescents passen per davant de la xicona rememorant un gol de Messi quan de sobte cau davant seu un obrer d’un andami.

-Què faré ara si no tenia contracte? Com donaré de menjar a la meva família? –Pregunta desconsolat.

-Tranquil fill, -diu el capellà que es dirigeix cap a l’església. Hem de tenir fe en nostre senyor.

-Clar, i en la banca, la patronal, els mitjans de comunicació, els partits del règim i en el sursuncorda. –li respon el treballador mentre intenta soportar el dolor.

-Mare! com hem arribat a esta situació? –es lamenta l’home assegut al banc.

-Per tenir fe en lladres i paràsits! –conclou l’obrer.

Alfred, asomat a la finestra interpreta la realitat del seu barri. Ara cal transformar-la.

Una noche más de “fiesta”

Tres jóvenes excompañeros de la Universidad se disponen a cenar juntos y salir de fiesta.

ahuelgaHan quedado en la Avenida de Francia poco antes de cenar. Dos de ellos esperan a que el otro les recoja con su espectacular BMW. Este es hijo de un importante empresario y vive en la abundancia sin trabajar. Los otros dos, hijos de obreros, trabajan en una fábrica precariamente, uno de ellos sin contrato.

La cena ha tenido lugar en un restaurante italiano con conversaciones sobre fútbol, discotecas, ligues y toros. Después de dejarse 25 € por cabeza, el amigo rico ha dicho de ir a una conocida discoteca donde van personajes famosos. Los otros dos, no han podido decir no a pesar de saber que se trata de un lugar demasiado caro.

La noche de fiesta ha sido como siempre: banal. La cena, la entrada VIP, los cubatas y las rayas han supuesto el salario de toda una semana de los dos amigos obreros mientras que el otro se ha gastado la paga diaria de su padre. 

Al día siguiente, los dos primeros volverán a la dura realidad. El otro continuará de fiesta.

Dos tipos de robo según dos compañeras de trabajo

Mientras encajaban clementinas en el almacén, una mujer le dice a la otra.

images-¿Te has fijado en el coche que se ha comprado el “jefe”?

-Sí,  pero se lo ha comprado gracias a nuestro trabajo.

-Mujer, pero él montó la empresa y nos dio trabajo.

-¿Pero tú qué te crees, que se encontró el dinero para crearla?

-No, pero se arriesgó y mira…

-Toda riqueza es producto de nuestro trabajo y de él saca la plusvalía el empresario para enriquecerse.

-Eso de la plusvalía son rollos. Siempre ha sido así.

-Te roban diariamente y encima lo justificas.

-La vida es así, yo también haría igual.

-Ahora que recuerdo. Ya hace una semana que entraron a tu casa y te robaron el plasma, los ordenadores y las joyas.

-¡Qué hijos de puta! ¡Ladrones de mierda!…

-Mujer, si mis hijos no tuviesen pan para comer…  ¡yo también haría lo mismo! 

Historia de un pueblo más

Aquel era un pueblo como cualquier otro de su alrededor.

t_13_12_2011Su biblioteca abría dos tardes por semana pues era más necesario destinar dinero a la fiesta de la tauromaquia que a la lectura. Tampoco es que hubiese muchos usuarios para darle uso a aquel simple salón de lectura ni ningún interés institucional por hacerlo útil. Por su parte, la escuela se había convertido en un pasatiempo para unos y un concurso de egoístas con aspiraciones personales para otros.

La catequesis dominical nunca había dejado de ser socialmente necesaria. No porque hubieran muchos creyentes en el pueblo, al contrario, eran muy pocos. De hecho no creía ni el cura, que necesitaba seguir viviendo del cuento (nunca mejor dicho). Aun así, muchos de los no creyentes destinaban parte de su bajo salario a lucir vestimenta los días de festividad religiosa. Una ropa que debían comprar fuera ya que las tradicionales tiendas habían desaparecido por culpa de la moda de comprar en las grandes superficies, a pesar del daño que estas hacían a la economía local y a los salarios de los trabajadores y las trabajadoras. Al final sólo quedaron bares en los que discutir de temas banales y ver fútbol. Eso sí,  a pesar de sus buenas cocinas, la dieta mediterránea fue sustituida por el menú  de McDonald.

En cuanto a la música, los habitantes optaron por gastarse parte de su salario en ir a conciertos de cantantes como Bisbal o Pitbull mientras dejaban de ir a escuchar gratuitamente a los vecinos y vecinas que formaban la Banda del pueblo. La Escuela de música acabó desapareciendo pues nadie quería ser un músico sin público.

También resulta curioso que fue un pueblo de amantes del deporte que no tenía deportistas. Los niños y niñas habían sustituido (que no complementado) los juegos tradicionales por los tecnológicos. Así, mientras todo su futuro se derrumbaba como un castillo de naipes, ellos se cegaban con la pantalla. Ahora bien, del pueblo salieron siete concursantes de Gran Hermano, un colaborador de Sálvame y un contertulio de la Ser. Todos estos fueron declarados “Hijos honoríficos del pueblo”.

Por su parte, las administraciones sanitarias optaron por quitar primeramente los consultorios de aquellos municipios donde la gente no protestase por perderlos. Así acabó ocurriendo en nuestro querido pueblo. ¡Cómo iban a luchar sus habitantes por un pequeño consultorio cuando no luchaban ni por unas condiciones dignas en el trabajo! Muchos decían no poder permitirse hacer huelga porque no podían perder un jornal. En cambio, no dudaban en gastarse el doble en la cena de empresa para mostrar fidelidad y obediencia al empresario.

Finalmente, el pueblo se convirtió en una villa pacífica pues resultaba muy difícil discutir mediante monosílabos, tal y como acabó reducida su lengua. No obstante, la vecindad dominaba los monosílabos de 3 o 4 lenguas de otras tierras. De poco les sirvió saber tantas lenguas. El futuro ya no era suyo.

Historia d’un poble més

Aquell era un poble com qualsevol altre del seu voltant.

t_13_12_2011La seva biblioteca obria dues tardes per setmana doncs era més necessari destinar diners a la festa de la tauromàquia que a la lectura. Tampoc és que hi hagués molts usuaris per donar-li ús a aquell simple saló de lectura ni cap interès institucional en fer-la útil. Per la seva part, l’escola s’havia convertit en un passatemps per a uns i un concurs d’egoistes amb aspiracions personals per als altres.

La catequesis dominical mai havia deixat de ser socialment necessària. No perquè hi hagueren molts creients al poble, sinó al contrari, n’eren ben pocs. De fet, no creia ni el capellà, que considerava que devia seguir vivint del conte (mai millor dit). Encara així, molts dels no creients destinaven part del seu curt salari a lluir vestimenta els dies de festivitat religiosa. Una roba que havien de comprar fora ja que les tradicionals botigues havien desaparegut per culpa de la moda de comprar a les grans superfícies, a pesar del mal que aquestes feien a l’economia local i als salaris dels treballadors i les treballadores. Al final només quedaren bars en els que discutir de temes banals i veure futbol. Això sí,  a pesar de les seves bones cuines, la dieta mediterrània havia estat substituïda pel menú  de McDonals.

En quant a la música, els habitants optaren per gastar-se part del seu salari en anar a veure a cantants com Bisbal o Pitbull mentre deixaven d’anar a escoltar gratuïtament als veïns i veïnes que formaven la Banda del poble. L’Escola de música acabà desapareixent car ningú volia ser músic sense públic.

També resultava curiós que fou un poble d’amants de l’esport que no tenia esportistes. Els xiquets i xiquetes havien substituït (que no complementat) els jocs tradicionals pels tecnològics. Així, mentre tot el seu futur es desmuntava com un castell de naips, ells s’encegaven front la pantalla. Ara bé, del poble havien eixit set concursants de Gran Hermano, un col·laborador de Sálvame i un contertulià de la Ser. Tots aquests van ser declarats Fills honorífics del poble.

Per la seva part, les administracions sanitàries optaren per llevar primerament els consultoris d’aquells llocs on la gent no piulés per perdre’ls. Així acabà ocorrent al nostre benvolgut poble. Com anaven a lluitar els seus habitants per un petit consultori quan no lluitaven ni per unes condicions dignes al treball! Molts deien no poder permetre’s fer vaga perquè no podien perdre un jornal. En canvi, no dubtaven en gastar-se el doble en el sopar d’empresa per tal de mostrar fidelitat i obediència a l’empresari.

Finalment, el poble es convertí en una vila pacífica doncs resultava molt difícil discutir mitjançant monosíl·labs, tal i com va acabar reduïda la seva llengua. No obstant, el veïnat dominava els monosíl·labs de 3 o 4 llengües d’altres terres. De poc els va servir saber tantes llengües. El futur ja no era seu.

Dos tipus de robatori segons dues companyes de treball.

Mentre encaixaven clementines al magatzem, una dona li diu a l’altra.

images-T’has fixat en el cotxe que s’ha comprat el “jefe”?

-Sí,  però li l’hem pagat nosaltres amb el nostre treball.

-Dona, però ell muntà l’empresa i ens dona treball.

-Però tu que et penses, que es troba els diners per a crear-la?

-No, però s’arriscà i mira…

-Tota riquesa és producte del nostre treball i d’ell treu la plusvàlua l’empresari per enriquir-se.

-Això de la plusvàlua són rotllos. Sempre ha sigut així.

-Et roben diàriament i damunt ho justifiques.

-La vida és així, jo també faria igual.

-Ara que recorde. Ja fa una setmana que entraren a ta casa i et furtaren el plasma, els ordinadors i les joies.

-Què fills de putes! Lladres de merda…

-Dona, si els meus fills no tingueren menjar, jo també faria el mateix! 

Una nit més de “festa”

Tres joves ex-companys de la Universitat es disposen a sopar junts i eixir de festa.

ahuelgaHan quedat a l’Avinguda de França poc abans de l’hora del sopar. Dos d’ells esperen a que l’altre els arreplegue amb l’espectacular BMW. Aquest és fill d’un important empresari i viu en l’abundància sense treballar. Els altres dos, fills d’obrers, treballen a una fàbrica precàriament, un d’ells sense contracte.

El sopar ha tingut lloc a un restaurant italià amb conversacions sobre futbol, discoteques, amors i bous. Després de deixar-se 25 € per cap, l’amic ric ha dit d’anar a una coneguda discoteca on van personatges famosos. Els altres dos, no han pogut dir no a pesar de saber que es tracta d’un lloc massa car.

La nit de festa ha estat com sempre: banal. El sopar, l’entrada VIP, els cubates i les ratlles han suposat el salari de tota una setmana dels dos amics obrers mentre que l’altre s’ha gastat la paga diària de son pare. 

L’endemà, els dos primers tornaran a la dura realitat. L’altre continuarà la festa.

Abuelo, ¿para qué voy a la escuela?

Sentados en un banco están el abuelo y el nieto.

kalvellido-Abuelo, ¿para qué voy a la escuela?

-Para que todo continúe igual.

-¿Qué es lo que continuará igual?

-Que tú seas siempre quien eres, un asalariado, hijo y padre de asalariados.

-Y entonces, ¿estoy destinado a ser eso?

-Pues sí. Algunos llegan a tener una pequeña tienda pero en el fondo, si no trabajan no comen, como los asalariados.

-¿Y si quiero ser médico para curar a gente enferma? ¿O creador de medicinas?

-También son asalariados aunque algunos niegan lo evidente simplemente por tener unas condiciones un poco mejores.

-Abuelo, tengo una duda: si en mi escuela me preparan para seguir siendo pobre, ¿dónde enseñan a los amos?

-En las escuelas de amos. Allí les enseñan como tomarnos la medida.

-¿A qué te refieres con eso de “tomarnos la medida”?

-A aprender a vivir de nuestro trabajo sin trabajar ellos.

-¡Qué asco! Además me siento engañado por mis maestros…

-No hijo, ellos no tienen la culpa. También son trabajadores como nosotros.

-¿No saben para qué nos enseñan?

-Unos desgraciadamente no se cuestionan estas cosas y se limitan al guion del libro. Otros sí, y por eso intentan enseñarte al menos unos conocimientos y sobre todo a que mantengas la dignidad el día de mañana.

-¿Qué es la dignidad?

-Una cosa que solamente entenderás cuando puedas perderla.

La roba a l’escola

Estan la mare i la filla de onze anys desdejunant. El pare està a punt d’arribar del torn de nit.

-Mare, no m’agrada aquesta roba que porte.

-Perquè?

-És lletja.

-Quan la comprarem t’agradava molt. A què es deu eixe canvi?

-Voras, tinc dues amigues que porten la seva roba de Ralph Lauren i Tommy Hilfiger. Perquè jo no?

-Perquè eixa roba és massa cara per a nosaltres. Saps quan em costa de guanyar a mi un pantaló d’eixos?

-Quant?

–Tres jornades senceres netejant patis i escales.

En eixe mateix moment arriba el pare cansat. La filla agafa la motxilla, dona un bes als pares i surt cap a l’escola.

-Robert, la nostra filla pregunta per què no porta roba de marca com les amigues.

-Ja sabia jo que arribaria aquest moment. Sempre he dit a les reunions de l’AMPA que a l’Escola pública deurien portar uniforme. No només per l’ estalvi econòmic que suposa.

-No se, ho veig massa homogèni o rígid.

-Mira, quan arriben a aquestes edats comencen a notar les diferències econòmiques existents entre les distintes famílies. Per un costat estan els qui poden permetre’s comprar aquesta vestimenta. Per altre, els qui no podem i ens sentim impotents de no poder proporcionar-li-ho als nostres fills. Però sobretot sé que deu ser molt dur per a un xiquet o una xiqueta. La roba es converteix en un signe i els xiquets poden arribar a sentir inferioritat per una cosa tan ximple. I jo em negue a que això passe.

-Pot ser tingues raó però, això no seria amagar la realitat?

-Pense que a l’ensenyament bàsic una de les coses més importants és que aprenguen que ningú deu ser més que ningú. L’uniforme elimina diferències visuals i fomenta la igualtat almenys dintre del centre.

-I quan siguen majors?

-Quan siguen majors i coneguen millor la realitat que els envolta almenys comprendran que la desigualtat és injusta i no com ara, que tothom veu normal aquesta merda de món.

Un dia més al País on mai no passa res

desnonaments noEren les 10 del matí al País on mai no passa res i Ricard es trobava al sofà mirant la TV com de costum. Aquell matí portava aproximadament una hora escoltant crits i consignes d’una manifestació o protesta però ell trobava més interessant el programa televisiu. De sobte, escoltà uns plors provinents de l’escala que trencaren la seva rutina matinal.

A través del mirall observà que hi havia molta gent al replà i la porta del 6é C estava oberta. Enmig de guàrdies i altra gent estaven la veïna i la seva filla plorant abraçades. En obrir la porta i preguntar a un Guarda es va assabentar de la noticia: el seu veí Joan s’havia suïcidat minuts abans de que el desnonaren.

Fins al moment, Ricard només coneixia aquest drama pel que eixia a la TV i sempre pensava que eren “coses que passen”. Fins i tot era d’eixos que pensaven que la majoria havia viscut per damunt de les seves possibilitats. Almenys això deien o insinuaven els tertulians del seu programa favorit. Però en aquest cas Ricard s’havia que el veí vivia en una més que modesta casa, com la seva.

Ricard va fer una ullada pel balcó observant a desenes de persones. La manifestació/protesta que escoltava era la gent de la PAH que havia intentat aturar el desnonament. Cap d’ells esperava el fatal desenllaç.

Joan tenia 45 anys, esposa i filla.  Des que varen adquirir el préstec amb el banc havien complit amb les quotes escrupolosament fins que ell va perdre el treball per una reducció de plantilla injustificada. En el moment del succés es trobava aturat i sense prestació; la dona netejava escales i cases per 200 euros al més mentre que la filla havia deixat els estudis universitaris per no pagar les abusives i excloents taxes. Joan només havia fet en la vida que treballar i proporcionar una vida digna als seus. Treballador incansable i home humil havia acabat sumit en una profunda depressió.

Ricard no imaginava que veuria de tan a prop un drama com aquest. S’havia acostumat a veure-ho als mitjans tranquil·lament sense parar-se a pensar que milers de persones treballadores acaben vivint situacions desesperants per culpa d’un sistema tan criminal. Des d’aquell dia, Ricard és un més contra els desnonaments.

STOP DESNONAMENTS

Atardecer

Sentados sobre las rocas de una cala al sudoeste de la isla observan como el sol del mes de octubre va desapareciendo entre un cielo rojizo. Desde algún punto cercano suena la Marcha Fúnebre de Chopin.

La esperanza perece al ritmo de la marcha. Lo que tiempo atrás era un futuro incierto ahora es una distopía, antes impensable. Pocos seres se atreven a observar sus rostros en el reflejo del agua porque tienen miedo a la realidad. Es tan grande el temor que han olvidado incluso el futuro.

-Muere el día. -Dice él.

-Volverá mañana. –responde ella.

-¿Para qué si ya no existimos?

Estas palabras demoledoras provocan el silencio de los dos hasta que una cierta melodía de la marcha se opone a la anterior.

-Cerremos los ojos, relajémonos y hablemos en voz baja.

-Hecho.

-¿Recuerdas cuando éramos felices?

-Claro, pero ese recuerdo duele.

-No puede doler lo bueno. Nunca. ¿Acaso te hace daño esta melodía?

Momentos de vida, de  futuro esperanzador, y recuerdos tiernos pasan por la cabeza de los protagonistas. El pasado era bueno, el presente duro  y el futuro negro.

-Ya no queda nada. – dice él.

-Sí, quedamos tú y yo. Y los nuestros.

-Eso sí.

-Acepta que el hoy muere, pero el mañana nace. Es la vida. ¿Qué sería de ella sin la muerte? ¿Lo has pensado alguna vez?

-No.

-Es más, ¿qué sería de un futuro bueno sin un pasado malo? Estoy segura que la miel de la victoria será más dulce después de esto.

Aún queda un pequeño resplandor de luz y vuelve a sonar la triste melodía del principio.

-Es la misma de antes, pero por algún motivo me resulta diferente. Me gustaría volver a escuchar la dulce melodía.

-¿Lo ves? La música te ha hecho ver los cambios de la realidad y la percepción sobre ella. Siempre habrá un presente para soñar y un futuro por conquistar.

La noche se ha apoderado del día mientras que el sueño ha cesado a las palabras. Mañana será una nueva lucha por la esperanza.

*La Marcha Fúnebre es un homenaje de Chopin a los manifestantes muertos durante los levantamientos que tuvieron lugar en Varsovia contra Rusia el 1830. 

Posta de sol

Asseguts damunt les roques d’ una cala al sud-oest de l’illa observen com el sol del mes d’octubre va desapareixent entre un cel rogenc. Des d’algun punt sona la Marxa Fúnebre de Chopin.

L’esperança pereix al ritme de la marxa. El futur incert cobra certesa de la distòpia, abans impensable. Pocs éssers s’atreveixen a observar els seus rostres al reflex de l’aigua. Tenen por a la realitat. És tant gran el temor que han oblidat fins i tot el futur.

-Mor el dia. -Diu ell.

-Tornarà demà. –respon ella.

-Per a què si ja no hi som?

Aquestes paraules demolidores provoquen el silenci dels dos fins que una certa melodia de la marxa s’oposa a l’anterior.

-Tanquem els ulls, relaxem-nos i parlem en veu baixeta.

-Fet.

-Recordes quan érem feliços?

-Clar, però dol al cor eixe record.

-No pot doler allò bo. Mai. Et fa mal aquesta melodia?

Moments de vida, d’esperançador futur, i tendres passen pel cap dels protagonistes. El passat era bo, el present dur i el futur negre.

-Ara no hi queda res. – diu ell.

-Sí, quedem tu i jo. I els nostres.

-Això sí.

-Accepta que l’avui mor, però el demà naix. És la vida. Què seria d’ella sense la mort? Ho has pensat alguna vegada?

-No.

-És més, que seria d’un futur bo sense un passat roí? Estic segura que la mel de la victòria estarà més dolça després d’açò.

Encara queda un petit resplendor de llum i torna a sonar la trista melodia del principi.

-És la mateixa d’abans, però per algun motiu em resulta diferent. M’agradaria tornar a escoltar la dolça melodia.

-Ho veus? La música t’ha fet veure els canvis de la realitat i la percepció sobre ella. Sempre hi haurà un demà amb el què somniar i un futur pel què lluitar.

A l’igual que la nit s’ha apoderat del dia, la son ha cessat les paraules. Demà serà una nova lluita per l’esperança.

*La Marxa Fúnebre és un homenatge de Chopin als manifestants morts durant els aixecaments que tingueren lloc a Varsòvia contra Rússia el 1830.

La corrupción y el globo aerostático.

Para explicar este fenómeno es necesario tener como protagonistas a dos capitalistas. No diré nombres por sí me denuncian, pero uno de ellos se ha hecho rico gracias al trabajo de niños en el tercer mundo y el otro quiere que trabajemos “como chinos”.

Los dos viven en las nubes, donde un señor amable se encarga de confesar sus pecados y de cobrarles el alquiler de su parcela de cielo.

-Padre, confieso que exploto a niños en el tercer mundo, pero tome 20 millones para cáritas.

– Ego te absolvo a peccatis tuis in nomine patris et filii et spiritus sanct.

corrupcio globusEstoy seguro que os preguntaréis de qué viven allí arriba si no hay nada que comer. Pues bien, necesariamente deben bajar a la tierra con un globo aerostático (así hacen menos ruido).

Cada vez que bajan no se llevan un pellizco de pan ni un par de frutas sino que se llevan inmensas fortunas que han producido los desgraciados que se han quedado trabajando en la tierra.

¿Y como se lo montan para robar tanto y que no les pillen? –mirad: tienen unos “ayudantes” que administran todo lo que pasa en la tierra a cambio de una parcelita en las nubes. Estos también van en el globo arriba y abajo. La verdad es que lo tienen muy bien organizado para seguir así.

No obstante, tienen un grave problema: arriba también hay disputas por ver quien se queda con más parte del cielo. Y claro, necesitan sacar más y más de la tierra de manera que si antes los trabajadores se apretaban el cinturón, ahora también se tienen que exprimir y poner una soga al cuello. La cosa ha llegado hasta tal punto que en uno de los territorios hay 6 millones de personas que no pueden trabajar. Pero esto no les preocupa a nuestros dos amigos pues los terrícolas tienen miedo a perder el trabajo y acaban aceptando que se vaya cada día más dinero hacia el cielo.

Pero claro, todo tiene un límite y hemos llegado a un punto en el que el globo pesa demasiado y los que trabajan no comen suficiente. Por eso, desde hace un tiempo algunos espabilados vienen diciendo que el problema son los administradores de la tierra, incluyendo a los que no aspiran a subir al cielo y son contrarios a la fuga de riquezas. Por todo esto, nuestros queridísimos amigos han decidido tirar desde el globo a la mayoría de los ayudantes, presidente del gobierno incluido.

La situación a día de hoy es la siguiente: los pobres trabajadores esperan con hambre la caída para devorarlos. Solo unos pocos observan como se escapan los principales culpables en el silencioso globo.

La corrupció i el globus aerostàtic.

Per a explicar aquest fenomen és necessari tindre com a protagonistes a dos capitalistes. No diré noms per si em denuncien, però un d’ells s’ha fet ric gracies al treball de xiquets al tercer món i l’altre vol que treballem com a “xinesos”.

A l’igual que els seus amics, viuen als núvols, on un senyor amable s’encarrega de confessar els seus pecats i de cobrar-los l’arrendament de la seva parcel·la de cel.

-Pare, confesse que explote a xiquets al tercer món, però pren 20 milions per a Caritas.

Ego te absolvo a peccatis tuis in nomine patris et filii et spiritus sanct.

corrupcio globusEstic segur que vos preguntareu de què viuen allà dalt si no hi ha res que menjar. Doncs bé, necessàriament han de baixar a terra amb un globus aerostàtic (així fan menys soroll). Cada volta que baixen no s’emporten un pessiguet de pa ni un parell de fruites sinó que s’emporten immenses fortunes que han produït els desgraciadets que s’han quedat a terra treballant.

I com s’ho munten per a furtar tant i que no els pillen? –vegeu: tenen uns “ajudants” que administren tot el que passa a la terra a canvi d’un trosset de núvols. Aquests també van en el globus amunt i avall. La veritat és què ho tenen molt ben organitzat per a seguir així.

Encara així tenen un greu problema: allà dalt també hi ha disputes per veure qui es queda amb més part del cel. I clar, necessiten furtar més de la terra de manera que si abans els treballadors s’estrenyien el cinturó, ara també s’han d’exprimir i posar una soga al coll. La cosa ha arribat fins a tal punt que a un dels territoris hi ha 6 milions de persones que no poden treballar. No obstant, aquest fenomen no els preocupa als nostres amics doncs els terrícoles tenen por a quedar aturats i acaben acceptant que se’n vagen cada dia més diners cap al cel.

Encara així, tot té un límit. Hem arribat a un punt en el que el globus pesa massa i els que treballen no mengen prou. Per aixó, des de fa  temps alguns espavilats venen avisant de que el problema són els administradors de la terra, fins i tot aquells que no aspiren a pujar al cel i son contraris a la fuga de riqueses. Tant és així que els nostres benvolguts amics en el viatge d’avui han decidit tirar des del globus a la majoria dels ajudants, president del govern inclòs.

La situació a dia d’avui  és la següent: els pobres treballadors esperen amb fam la caiguda per a devorar-los. Només uns pocs observen com s’escapen els culpables de tot en el silenciós globus.

Una noche más

La noche reinaba en la república de la calma mientras la luna vigilaba que nadie la rompiese. Él, contemplaba la escena desde un sillón situado tras la ventana. Todas las luces  de la vecindad se habían ido apagando poco a poco con el transcurso de la noche.

Sabedor del triste destino de cada noche, intentaba aprovechar cada instante de aquella profunda calma. Una tranquilidad solamente interrumpida por el ruido del camión de la basura que se había convertido en el concierto nocturno por excelencia.

Aquella noche se preguntaba si tenía la sensación de serenidad gracias a haber vivido su ausencia durante el día. Contraponía el calor con el frío, el color blanco con el negro, la afirmación con la negación… Poco a poco sus ojos se fueron cerrando y los sueños aflorando.

Soñaba que vivía la escena de la película “Immortal Beloved” en la que Beethoven recuerda como escapó de la violencia de su padre y fantasea huir por el bosque, llegar a un lago y acostarse encima del agua  mientras suena la 9ª Sinfonía.

Un viaje duro y largo desde el caos al cosmos.

Ode an die Freude

“Freude, schöner Götterfunken,
Tochter aus Elysium,
Wir betreten feuertrunken,
Himmlische, dein Heiligtum.
Deine Zauber binden wieder,
Was die Mode streng geteilt;
Alle Menschen werden Brüder,
Wo dein sanfter Flügel weilt.”

10

Una nit més

La nit regnava a la república de la calma. La lluna vigilava que ningú la trenqués. Ell, contemplava l’escena des d’una butaca situada darrere de la finestra. Totes les llums dels pisos del veïnat s’havien anat apagant poc a poc amb el transcurs de la nit.

Sabedor del trist destí de cada nit, intentava aprofitar cada instant d’aquella profunda calma. Una tranquil·litat només interrompuda pel soroll del camió del fem que s’havia convertit en el concert nocturn per excel·lència.

Aquella nit es qüestionava si tenia la sensació de serenitat gracies a haver comprovat la seva absència durant el dia. Contraposava la calor amb el fred, el color blanc amb el negre, l’afirmació amb la negació… Poc a poc els ulls s’anaren tancant i els somnis aflorant.

Somniava que vivia l’escena de la pel·lícula Immortal Beloved” en la que Beethoven recorda com escapà de la violència de son pare i fantasieja fugir pel bosc, arribar a un llac i gitar-se damunt l’aigua  mentrestant sona la simfonia núm. 9.

Un viatge dur i llarg des del caos al cosmos.

10Ode an die Freude

“Freude, schöner Götterfunken,
Tochter aus Elysium,
Wir betreten feuertrunken,
Himmlische, dein Heiligtum.
Deine Zauber binden wieder,
Was die Mode streng geteilt;
Alle Menschen werden Brüder,
Wo dein sanfter Flügel weilt.”

Mientras dormían en el cajero

kalvellidoEl pasado sábado, un grupo de 6 chicos se disponían a ir de cena. Dos de ellos necesitaban pasar por el cajero automático. Así fue como se encontraron a dos personas durmiendo en el interior entre cartones y mantas. Optaron por sacar el dinero del cajero de la calle.

Lo que acabo de escribir es una situación bastante corriente, pero me continúan sorprendiendo algunas reacciones habituales.

Del grupo de jóvenes, dos pasaron por completo de la situación, no hicieron ni caso a pesar de tener posibilidades reales de acabar como aquellos pobres hombres. Continuaron con su debate sobre sí debería cobrar más Messi o Ronaldo.

Los que estaban extrayendo dinero, de familias medianamente adineradas, no pararon de quejarse, como si las personas que dormían allí fuesen demonios.

Los otros dos se quedaron en silencio durante los minutos en que sus amigos sacaban dinero. Observaban a aquellas dos personas sin articular palabra con rostro serio y preocupado. Uno de ellos es voluntario de una ONG que recoge alimentos para los necesitados, mientras que el otro participa en movimientos sociales y es militante de una organización política que busca la justicia social.

El ruido de la ciudad continuaba siendo como siempre, pero en aquel momento solo se escuchaba a los que gruñían por no haber podido entrar al cajero.

-¿Puedes hacer el favor de callarte?- estalló el de la ONG.

-¿Qué culpa tengo de que esos dos holgazanes acaben durmiendo ahí y yo no pueda entrar? – respondió uno de los adinerados.

Nadie respondió. Ya estaba todo dicho. Los dos hombres continuaban durmiendo en el interior.

Este es un lamentable reflejo de nuestra sociedad.

Mentre dormien al caixer

kalvellidoEl passat dissabte un grup de 6 xics es disposaven a anar de sopar. Dos d’ells necessitaven passar pel caixer automàtic. Així va ser com varen trobar dos persones envoltades de cartrons i mantes dormint a l’interior. Va ser aix que optaren per traure els diners del caixer que dóna al carrer. 

És una situació prou corrent la que acabe de descriure, però les reaccions habituals continuen sorprenent-me.

Del grup de joves, dos passaren per complet de la situació, no feren ni cas a pesar de tenir possibilitats reals d’acabar com aquells pobres homes. Continuaven amb la conversació sobre si deuria cobrar més Messi o Ronaldo.

Els que estaven extraient diners, de famílies mitjanament adinerades, no paraven de queixar-se, com si les persones que dormien allí foren dimonis.

Els dos restants es varen quedar en silenci durant els minuts en que els seus amics treien diners. Observaven a aquelles dos persones sense articular paraula amb rostre seriós i preocupat. Un d’ells es voluntari d’una ONG que arreplega aliments per als necessitats, mentre que l’altre participa en moviments socials i es militant d’una organització política que busca la justícia social.

El soroll de la ciutat continuava sent com sempre, però en aquell moment només s’escoltava als dos que grunyien per no poder entrar al caixer.

-pots fer el favor de callar-te?- va esclatar el de l’ ONG.

-quina culpa tinc de que eixos dos malfeiners acaben dormint ací i jo no puga entrar? – respongué un dels adinerats.

Ningú va respondre. Ja estava tot dit. Els dos homes continuaven dormint a l’interior.

Aquest és un lamentable reflex de la societat en la que vivim.

Un treballador, un burgés i un capellà.

Quan era jovenet recorde que una tarda em vaig trobar pels carrers del meu poble al capellà conversant amb un burgés.

ABEL_Y_KA_N_copia 1Sabedor de la meva estima per la terra em va dir el segon:

-Xiquet, tu veus com fem País?

I el capellà s’afanya a dir: -sí, sí, em de fer País.

A pesar de la meva joventut era conscient de la situació i vaig respondre:

-no n’estic molt segur de fer eixe País. Ací som tres persones: un de nosaltres treballa, altre se’n aprofita dels que treballen, mentre que l’últim beneeix  la situació i viu de fer-ho.

Les seves cares cobraren un color blanquinós per moments.

-normal que penses això a la teva edat, jo també ho feia, -Digué l’empresari entre rialles- però quan tingues la meva edat…

-t’assegure que no estaré preocupant-me per una bandera – vaig dir-, ni venent la terra a cop de PAI, ni amagant la cultura i la llengua quan no interessa al negoci. I és què som de distinta classe, a l’igual que el Països que defensem respectivament.

-tots som fills de Déu.-Afirmà el Retor-.

-i tant que sí, pare, i tant. Veu com no hi deurien existir les classes?

La Revolució llamazarista

“Desitgem aprofitar esta oportunitat no per a refundar el capitalisme sinó per a revitalitzar-lo a través del socialisme” Gaspar Llamazares.

gaspar-llamazares-de-trosky-al-eroskiPobre Emilio Botín, ara mateix està a seua mansió tremolant mentres als seus assessors els ix fum pensant com detindre la revolució llamazarista. El Rei cridant a Rajoy; Rubalcaba parlant per Skype amb la CIA; Más, Ibarra, Bono i Vidal Quadras passant la Jonquera, compartint cotxe estalviant uns eurets. Rato es queda, aspira a presidir el futur banc nacional.

Zaplana està prenent rajos UVA a Madrid, alié al que ocorre fora. Montoro i de Guindos afirmen que eixirem d’esta “a l’any que ve”. Juan Rossell demana una altra Reforma laboral.

Felipe González en Suresnes li explica “com ho va fer” al seu amic Carlos Slim. Aznar a Texas li retrau al seu amic Georges: “-t’ho vaig dir my friend, el retrat de la CIA era correcte. Bin Laden no existix, era Llamazares”. Zapatero en una habitació del seu humil xalet no para de repetir la paraula “talante” mentres Chacón juga amb els soldatets a la guerra enyorant aquells meravellosos anys en què enviava bombes humanitaries. Rosa Díez abandona la política i mira al cel demanant consell: Què faries tu José Antonio?

Zaplana continua la seua sessió de rajos. El marit de Cifuentes no apareix. Juan Rossell demana eliminar el Dret de Vaga.

Mentrestant, a l’ aeroport de Castelló, el príncep a punt de partir cap a New York. Per la seua banda, l’exèrcit trau els tancs per les capitals de província  i Marinaleda. La Guàrdia civil escorta els camions carregats de diners cap a Suïssa mentres la policia acordona les estacions d’AVE.

Ni rastre del marit de Cifuentes però arriben informacions que Ana Botella està al Spa. Rita Barberá esgota la seua copa mentres es confessa davant del Papa, qui s’està començant a replantejar la seua vida seriosament. Juan Rossell demana poder utilitzar el fuet en els talls.

En el pla cultural, González Sinde intenta cobrar drets d’autor a Llamazares per plagiar la Revolució Russa, però no cola i Ramoncín enfurix.

Dolores de Cospedal acudix a Fátima i resa 237 Parenostres. Soraya, que acudix a Lourdes ho fa en 238 ocasions, guanyant la partida. Ana Belén i Víctor Manuel tornen a ser comunistes, buiden el seu armari ple de roba de Dior i Dolce & Gabbana y l’omplin amb roba del Primark. Miguel Bosé passa de moda mentres Joaquín Sabina i Rouco Varela funden una banda de Punk, encara que pensen unir-se a Riot Propaganda.

Fabra  guanya l’últim sorteig de loteria. Juan Rossell exigix afusellar els vaguistes. Apareixen fotografies del marit de Cifuentes amb Urdangarín al Carib. Zaplana seguix a la seva.

Mediaset tanca els seus platós i es trasllada a l’estranger, des d’on emetrà davall el nom Mediaset Pirinenca. ABC, El Mundo, La Razón i La Gaceta es fonen en un periòdic clandestí anomenat “Nueva Cruzada” mentres el País (en principi favorable a la revolució) passa a ser el setmanari “independent” que regalen amb “Nova Croada”.

I el pitjor de tot: Villar, “el presi” de la federació de fútbol en un comunicat televisat i visiblement emocionat: “españoles, la Lliga ha muerto”. Les llàgrimes inunden els carrers.

Ix fum de la cabina on està Zaplana i Llamazares fa declaracions a l’estil Iniesta: si ho arribe a saber…no ho dic.

La Revolución llamazarista.

Deseamos aprovechar esta oportunidad no para refundar el capitalismo sino para revitalizarlo a través del socialismo” Gaspar Llamazares.

gaspar-llamazares-de-trosky-al-eroskiPobre Emilio Botín, ahora mismo está en su mansión temblando mientras a sus asesores les sale humo pensando como detener la revolución llamazarista. El Rey llamando a Rajoy; Rubalcaba hablando por Skype con la CIA; Más, Ibarra, Bono y Vidal-Quadras en la Junquera, compartiendo coche ahorrando unos eurillos. Rato se queda, aspira a presidir el futuro banco nacional.

Zaplana está tomando rayos uva en Madrid, ajeno a lo que ocurre fuera. Montoro y de Guindos afirman que saldremos de esta “al año que viene”. Juan Rosell pide otra Reforma laboral.

Felipe González en Suresnes le cuenta “cómo lo hizo” a su amigo Carlos Slim. Aznar en Texas le reprocha a su amigo Georges: “-te lo dije my friend, el retrato de la CIA era correcto. Bin Laden no existe, era Llamazares”. Zapatero en una habitación de su humilde chalé no para de repetir la palabra “talante” mientras Chacón juega con los soldaditos a la guerra añorando aquellos maravillosos años en que mandaba pepinos humanitarios. Rosa Díez abandona la política y mira al cielo pidiendo consejo: ¿Qué harías tú José Antonio?

Zaplana continúa su sesión de rayos. El marido de Cifuentes no aparece. Juan Rosell pide eliminar el Derecho de Huelga.

Mientras tanto, en el aeroport de Castelló, el príncipe a punto de partir hacia New York. Por su parte, el ejército saca los tanques por las capitales de provincia  y Marinaleda. La Guardia civil escolta los camiones cargados de dinero hacia Suiza mientras la policía acordona las estaciones de AVE.

Ni rastro del marido de Cifuentes pero llegan informaciones de que Ana Botella está en el Spa. Rita Barberá apura su copa mientras se confiesa ante el Papa, quien se está empezando a replantear su vida seriamente. Juan Rosell pide poder utilizar el látigo en los tajos.

En el plano cultural, González Sinde intentan cobrar derechos de autor a Llamazares por plagiar la Revolución Rusa, pero no cuela y Ramoncín enfurece.

Dolores de Cospedal acude a Fátima y reza 237 Padrenuestros. Soraya, que acude a Lourdes lo hace en 238 ocasiones, ganando el duelo. Ana Belén y Víctor Manuel vuelven a ser comunistas, vacían su armario lleno de ropa de Dior y Dolce & Gabbana y lo llenan con ropa del Primark. Miguel Bosé pasa de moda mientras Joaquín Sabina y Rouco Varela fundan una banda de Punk, aunque piensan unirse a Riot Propaganda.

Fabra  gana el último sorteo de lotería. Juan Rosell exige fusilar a los huelguistas. Aparecen fotografías del marido de Cifuentes junto a Urdangarín en el Caribe. Zaplana sigue a lo suyo.

Mediaset cierra sus platós y se traslada al extranjero, desde donde emitirá bajo el nombre Mediaset Pirenaica. ABC, El Mundo, La Razón y la Gaceta se funden en un periódico clandestino llamado “Nueva Cruzada” mientras el País (en principio favorable a la revolución) pasa a ser el semanario “independiente” que regalan con “Nueva Cruzada”.

Y lo peor de todo: Villar, “el presi” de la federación de fútbol en un parte televisado y visiblemente emocionado: “españoles, la Liga ha muerto”. Las lágrimas inundan las calles.

Sale humo de la cabina donde está Zaplana y Llamazares hace declaraciones al estilo Iniesta: si lo llego a saber…no lo digo.

Y tú, ¿Qué quieres ser de mayor?

Algunas preguntas en clase

1.     ¿Qué quieres ser de mayor?

Soraya: -A mí me gustaría ser médico para curar enfermedades, pero creo que iré a Gran Hermano porqué ahí te haces famosa y te dan mucho dinero para comprar cosas.

Jonathan: -Pues yo voy a ser futbolista, para poder comprarme un Ferrari y una casa gigante.

2.     ¿Veis algún programa en la televisión que no sea de dibujos animados?

Jonathan: – sí, Sálvame y lo de los supervivientes.

Richy: – ¡yo también!, además veo Gran Hermano y Aida.

Lore: – pues yo veo “Mujeres, hombres y viceversa” y Gran Hermano.

Soraya: – a mí me gusta “La que se avecina”.

Quico: – ¡esa es la de los “pechotes” y el “Salami”!

3.     ¿Y no veis La 2?

Quico: – ¿Cuál es esa?

Richy: – Una que ponen animales y bicis.

Soraya: – Yo sí, cuando estoy en casa de mis abuelitos.

Lore: – Ni idea…

4.     ¿Quienes son tus ídolos?

Jonathan: – Cristiano Ronaldo y Sergio Ramos. Bueno, el Rey también.

Lore: – Jorge Javier Vázquez, Messi, Belén Esteban y la princesa Letizia.

Quico: – Rafa Mora. Es el mejor, el más fuerte del mundo. Voy a ser como el, porque además tiene un coche de 160.000€.

Richy: – bua…mola más Quico Rivera, el de la Pantoja. Ese pasa de todo, no hace nada y encima se forra.

* Muchas horas de esfuerzo y educación en valores por parte de profesores/as, madres, padres o familiares pueden terminar en nada con cinco minutos de Telebasura.