¿Para esto he luchado tanto?

Hace pocos días falleció un camarada a quien tanto le debemos. Responsable político del Partido Comunista en su pueblo, luchó contra el fascismo en la Guerra Civil. Posteriormente tuvo que emigrar a Francia, donde estuvo retenido el campo de concentración de Bascarés, pasando después a ser parte de la resistencia a la ocupación nazi. Casi tres décadas pasaron hasta que pudo volver a su pueblo y reunirse con sus familiares y amigos.

Ha muerto sin tener ningún reconocimiento oficial. Claro que, para algunos, esto sería reabrir viejas heridas. Son los mismos inhumanos que permiten que miles de los nuestros continúen enterrados en cunetas. Cuesta creer que vivamos en una democracia, aunque sea burguesa. De no ser por pequeños homenajes de camaradas y amigos, nuestro camarada hubiese caído en el olvido. Esto es la muestra de que los enemigos de clase siguen sin perdonar, y menos a los mejores cuadros.

Durante su estancia en la residencia en la que pasó sus últimos años, solía preguntarse “¿para esto he luchado tanto?”

-Espero que no, camarada.

Anuncis

Fins sempre, camarada

Hui és un dia trist. Ens ha deixat Ángel Gaspar, un dels nostres referents a qui tant li devem.

Ángel fou un d’aquells militants comunistes de Quart de les Valls que plantà cara al feixisme durant la Guerra Civil, la qual cosa li suposà l’exili a França, on també lluità contra l’ocupació nazi. Molts anys passaren fins que pogué tornar al poble.

Personalment, he tingut la sort d’haver sigut veí seu durant la meua infància i d’haver compartit moltes vesprades amb ell i Esperancita, la seua dona. Sempre els veia diferents a la resta i pensava que es devia a que venien de França. Amb el temps vaig anar entenent que no era eixe el motiu.

L’any 2009 va rebre un homenatge del Partit Comunista el mateix dia en que es presentava la nova agrupació. Tres anys després, el meu amic José Sevillà va organitzar altre emotiu homenatge a ell i a Manolo Aragonés, altre dels nostres que lluità contra els colpistes.

Els comunistes, els antifeixistes i el poble de Quart en general, podem estar ben orgullosos d’aquells que com Ángel, donaren el millor de la seua joventut per defendre al poble contra la barbàrie.

Se’n va un gran referent, però no tingueu cap dubte que seguirem el seu exemple.

Que la terra et siga lleu, camarada.tioangel

Pep el jornaler

Pep era un home major encara que per als seus enemics era vell.

Pep era un camperol comunista que sempre deia que la seua classe només necessitava un partit i un sindicat. Per això, aquells que militaven en 14’3 organitzacions (de mitja) deien que Pep era un sectari. No obstant això, el jornaler dedicava la major part del temps a conversar amb els companys de treball o els veïns i veïnes del seu petit poble. Acudia allà on qualsevol treballador tenia un problema per tal d’ajudar i sempre desinteressadament.

photoPep estava segur de que el Partit era l’instrument per a guanyar la lluita de classes. Conversava sobre qualsevol tema i no tenia por a parlar de res. Sempre transmetia la política del Partit però mai ho feia de forma altiva, sinó entre iguals, tractant d’organitzar als seus per a defendre els interessos de classe.

Pep i els seus camarades havien aconseguit que el Partit estigués a quasi tots els racons del seu poble. No dedicava ni un minut a les negociacions entre partits per a fer coalicions, duplicació d’estructures, etc. doncs entenia que això -que en ocasions resulta necessari- ara només serveix per a suplir la carència de treball polític als talls i al carrer.

Pep no era jove ni modern. No era guapo ni elegant. No li agradava eixir a les fotos ni feia publicitat del seu treball diari. Sempre parlava en plural i respectava les decisions majoritàries. No obstant això, estava cansat de pegar cartells i fer campanya per a quatre aprofitats i vividors mentre veia a camarades millor preparats al seu voltant. Sobretot perquè tenien el que els faltava als Deus que apareixien als cartells: CONSCIÈNCIA DE CLASSE.

Pep no es rendirà mai.

Les formigues tenien set

Les formigues tenien molta set. El seu objectiu per tant, era arribar a un riu on poder beure doncs tantes hores de treball les havia deixat seques.

El cas és que ja portaven molt de temps buscant l’aigua car havien estat guiades per unes ratetes que jugaven a enganyar-les. Aquestes les portaven a llocs sense aigua o en ocasions davant del seu enemic antagònic, l’ós formiguer. Però les rates eren llestes i no solien dirigir directament a les formigues. Tenien a la seua disposició a uns llors que repetien les seues directrius en forma d’eslògan (sense saber què deien, clar).

formiga rojaUn bon dia, unes quantes formigues -fartes de patir set- es varen adonar que els llors i les rates les marejaven de tal manera que mai arribarien a trobar l’aigua. És més, en el fons beneficiaven –voluntàriament o no- a l’ós formiguer. Fou aquest el motiu pel qual aquest grup de formigues va decidir buscar l’aigua per sí mateix. Començaren a organitzar l’expedició de manera intel·ligent sense voler deixar a les seues companyes a mercè de les rates i dels llors.

Les rates, que temien quedar-se sense feina, decidiren encetar una campanya de difamació contra el grup de les formigues roges (com elles s’anomenaven). Els llors no paraven de repetir una i altra vegada: “les formigues roges estan boges!” o “les roges formigues no són noves sinó antigues”, dos eslògans molt apegalosos que donaven bons resultats calant el pensament de moltes formigues.

Curiosament, als mitjans de comunicació dels formiguers (propietat dels óssos més poderosos) apareixien unes formiguetes molt boniques que mitjançant un llenguatge exquisit animaven –sense dir-ho expressament- a seguir les directrius de les rates. Resistir-se als seus encants resultava molt difícil per a les masses de formiguetes treballadores.

Per la seua part, el govern dels óssos encetava una forta campanya contra les formigues roges mitjançant lleis repressives que pretenien acabar amb la lluita. No podien permetre que les formigues trobaren aigua, doncs sabien que si ho feien, deixarien de dependre del seu malèfic sistema que les convertia en esclaves.

No obstant això, les heroiques formigues roges no tenien por a res. S’organitzaven fraternalment i estudiaven la realitat entre iguals per tal de decidir quines actuacions dur a terme unitàriament per arribar al seu objectiu.

Encara que lentament, cada volta n’eren més i més, fins que un dia les masses de formigues arribaren a un gran riu.

Així fou com arribaren a ser invencibles i lliures.

Un relleu “a paso de vencedores”

Molt ha plogut des d’aquells temps en què anàvem en el vell Citroën roig ple de cartells, cola i graneres mentre escoltàvem Victor Jara, Ovidi, Reincidentes o Def con dos.

Quantes nits i quants cafès.

Els camarades Alberto Gómez i Jovi Langa
Els camarades Alberto Gómez i Jovi Langa

Quin gran pas fou entrar en l’ Ajuntament i menuda victòria guanyar la batalla a tots els lladres dels PAIs que volien vendre el nostre poble a metre2.

Per primera vegada, els joves de Quart poguérem decidir el pressupost de Joventut en assemblea (i ja portem cinc anys). També hem lluitat de valent contra la pedrera i contra la privatització de l’aigua i podem dir que hem guanyat el primer assalt.

Hem construït una agrupació comunista on no hi havia res i l’hem convertit en un referent. Al principi ens deien “locos” per portar banderes amb la corbella i el martell. Ara som el partit de molts treballadors i treballadores. I sobretot, ens hem guanyat el respecte. Perquè? -Doncs perquè hem estat en cada conflicte que ha afectat a la classe treballadora i ningú podrà dir mai que no ens deixàrem la pell.

Ens haurem deixat en el camí moltres hores i molta salut…. però ha valgut la pena doncs ha estat un plaer compartir totes aquestes lluites amb vosaltres. I les que ens queden!

VISCA EL PARTIT COMUNISTA! ¡A PASO DE VENCEDORES!

 PD: L’auelo Xato estaria ben orgullós de vosaltres.

XATOS

El “Tio Àngel”.

Com totes les vesprades d’estiu, seia al balcó amb les cames penjant entre els barrots. La meua curta edat i el meu petit cos encara m’ho permetien. Solia jugar a endevinalles o a jocs com el “veo veo” amb xiquets i xiquetes que es trobaven als balcons de les seves cases, doncs a la meua finca els veïns eren gent major. Encara així, aquests dedicaven part del seu temps a contar-me historietes o simplement a xerrar amb mi.

tio angelDes del meu balcó (el 3er- dreta) conversava amb els veïns del 2on-esquerra, el “tio Àngel” i la seva dona “Esperancita”. Durant gran part de l’any vivien a França però venien llargues temporades al poble, normalment durant la primavera i l’estiu. Recorde que quan tornaven al poble anàvem tota la meva família a rebre’ls i tots solien preguntar-se com estaven les coses a França i Espanya respectivament. En aquell moment pensava que parlaven dels equips de futbol car estava acostumat a que les coses li anaren mal al meu València C.F.

Durant cada vesprada d’aquells llargs i calorosos estius, vaig passar llargues hores en companyia seva sense saber qui era realment el “tio Àngel”.

Amb 17 anys vaig començar a militar en el Partit Comunista i molts camarades majors em preguntaven per Àngel Gaspar, un històric militant del meu poble. La descripció coincidia amb la del meu veí però no podia creure que hagués passat tantes hores xerrant amb una persona d’eixa talla.

De ben jove ingressà en les files comunistes i s’allistà voluntari en l’exercit republicà, arribant a tenir el càrrec de tinent. Declarat pròfug a Espanya, va emigrar a França on va ser retingut en el Camp de Concentració de Barcarès. Després formaria part de la resistència francesa contra els nazis. Varen passar 26 anys per a que Àngel Gaspar pogués tornar al seu poble i poder veure a la seva família.

Han sigut moltíssimes converses les que he pogut mantenir amb el “tio Àngel”, algunes d’elles sobre les grans victòries, altres sobre les derrotes més dures. Sempre em parlava de la necessitat de que la classe treballadora tinga un Partit Comunista fort i solia acabar amb el mateix consell: “no et fies de la socialdemocràcia, sempre ens trairan perquè en el fons defenen al capital.”

El 9 d’abril del 2011, el Partit Comunista li va retre un emotiu homenatge al seu poble coincidint amb la presentació de la nova agrupació comunista i la inauguració de la “Casa del Poble de Quart”.

El 14 d’abril d’aquest any, el meu gran amic José Sevillà, va organitzar una exposició fotogràfica en homenatge als republicans i republicanes del municipi. El “tio Àngel” va ser l’encarregat d’inaugurar l’exposició junt amb el “tio Manolo Aragonés” (del que faré una altra crònica en breu). Mai podré oblidar aquestes dates, i per això vull donar les gràcies a José Sevillà per tot el seu treball i per aquest darrer homenatge.

Han passat molts anys des que aquell xiquet assegut amb les cames penjant entre els barrots del balcó aprenia escoltant les histories d’aquell heroi del poble, que encara parla en tercera persona de si mateix. Gran entre els grans.

Visca la lluita de la classe obrera!

Llegenda popular

Aquell dia al poble tot es va paralitzar.  Era colp d’Estat. Els tancs sonaven molt a prop i la por regnava al cos d’aquells que havien obert la boca després de passar quaranta anys en silenci.

Però conta una llegenda que no tot estava aturat: un home estava en moviment.

Era un jove que feia poc que havia començat a poder parlar. Era conegut per lluitar per la democràcia, la igualtat i la llibertat, just el contrari dels colpistes. Sabia que si el colp triomfava el matarien, però lluny d’amagar-se o fugir, va decidir arriscar-se i anar al local del sindicat per tal d’eliminar tota la informació que pogués delatar a altres companys.  Allí va cremar tot el que pogués ajudar als malvats. Al menys unes quantes vides ja no corrien perill.

Finalment el colp fracassà. No hi ha cap document oficial que parle d’ell i per a uns mai ha existit; altres creuen que sí, inclús alguns afirmen que està present en la lluita dia a dia.