Santa Bàrbara i els trons o quan venen eleccions.

“Hi ha qui només es recorda de Santa Bárbara quan trona”

Aquest refrany podria definir la campanya de molts partits polítics quan s’apropen les eleccions, especialment les municipals.

En contraposició a qui es preocupa i s’organitza diàriament per a solucionar els problemes del poble -majoritàriament de treballadors- hi ha qui apareix a dos o tres mesos de les eleccions per confeccionar llistes i “canviar les coses.” Com si tot es solucionara en un tres i no res.

Aquestes dos maneres d’afrontar un procés electoral es distingeixen també en la forma d’afrontar les eleccions. En el primer cas, vos oferiran aportar idees i esforços de forma diària, doncs les llistes han de ser producte d’eixe compromís. En el segon dels casos, vos oferiran un lloc a la llista, i prou.

SIN-FUTUROAltra diferència substancial resideix en que els primers lliguen la política municipal a l’autonòmica, estatal, europea i mundial, doncs entenen que cada volta té més relació i de manera més desfavorable per als municipis. En canvi, els segons tracten de deslligar allò evident. Uns per vergonya de que els seus partits –en els altres àmbits territorials- són els qui ens porten a la classe treballadora a la misèria i no volen sentir-se còmplices. Altres per ser part d’eixa moda equidistant, incapaç de definir-se per por a perdre quatre vots.

Per últim, m’agradaria parlar d’un altre esdeveniment, que com les olimpíades o els mundials, es produeix -curiosament- cada quatre anys. Es tracta de clamar al cel amb urgència per la unitat de l’esquerra. “Que ve la dreta!” –Ara?

Hauria sigut millor buscar esta unitat diàriament, no només quan trona.

Anuncis

Parafrasejant a Brecht

“Hi ha persones que lluiten un dia, i són bones.
N’hi ha d’altres que lluiten durant un any, i són millors.
N’hi ha algunes que lluiten molts anys, i són encara més bones.
Però n’hi ha que lluiten tota la vida; aquestes són les imprescindibles.” Bertolt Brecht

I dic jo, que altres només es mouen quan venen eleccions.

Sobre la llibertat de premsa

Estem acostumats a que en la televisió, la radio o els periòdics s’acuse a altres països de no tindre llibertat de premsa. És per això que hauríem de preguntar-nos l’estat de la llibertat de premsa a Espanya.

El primer que hauríem de fer és conèixer la propietat d’aquests mitjans, que pot ser pública o privada.

Els Mitjans de titularitat pública

imagesdSón propietat de tots nosaltres i estan regulades per Llei. A pesar de les delimitacions legals, els governs aconsegueixen utilitzar-la en benefici del poder econòmic. Tenim per exemple RTVE, Televisió de Catalunya o Canal Sur, etc.

Tampoc podem parlar de mitjans públics sense comentar el fenòmen de l’externalització de serveis. La compra de programes a productores privades suposa un desviament de fons públics cap a butxaques privades. Tenim l’exemple de la gestió de RTVV, en la qual només han fet que enriquir a quatre amics mentre ens deixaven sense una televisió pública, de qualitat i en valencià. És per això que devem preguntar-nos qui es beneficia finalment d’aquesta forma d’utilitzar un mitjà públic: les grans empreses i els bancs que financen als partits com el PP i PSOE, qui sempre estan al seu servei.

Els mitjans de propietat privada

Pertanyen a multinacionals i bancs, grans fortunes espanyoles, grans empreses de la construcció i l’església catòlica.

  • Mediaset España controla Tele 5, Cuatro, FDF, Divinity, entre altres. Els principals accionistes són Mediaset Investimenti (41,552%), del cual és accionista majoritari Silvio Berlusconi; y Grup Prisa (17,336%).
  • A3Media controla Antena 3, La Sexta, Onda Cero, La Razón, Europa FM, entre d’altres. Els principals accionistes són el Grupo Planeta amb un 41,70% (propietat de la família Lara) i RTL Group amb un 19,17%. En quant GIA La Sexta S.A. té com a accionistes a personatges com Alicia Koplowitz (FCC), Rafael del Pino Calvo-Sotelo (Ferrovial) o un dels especuladors mundials més influents, Georges Soros.
  • Prisa: El País, El Huffington Post, La Ser, As, Los 40 Principales, Cadena Dial, així com l’editorial Santillana, entre d’altres. Al voltant del 40% de Prisa fou adquirida en 2012 per Liberty Acquisition Holdingsy Special Purpose Acquisition Corporations (SPAC), entre els que trobem Goldman Sachs, Morgan Stanley o Deutsche Bank. La família Polanco és qui més accions concentra (16,13%). També són accionistes de Prisa el Banco Santander, Caixabanc, Telefónica o l’home més ric del món, Carlos Slim.

 Quin producte venen al públic?

Podeu observar com un mateix grup accionarial controla mitjans aparentment diferents com La Sexta, Antena 3 o La Razón; Tele Cinco i Cuatro, o El País i el Huffington Post. Com és evident, cap propietari deixa que es publique res en contra dels seus interessos. Es tracta d’oferir una certa diversitat sempre dins d’un marge que no es pot sobrepassar.

33Si vos fixeu, totes les tertúlies televisives i radiofòniques estaven marcades -fins fa poc de temps- per un bipartidisme descarat en el que tan sols apareixien CIU i PNV de quan en quan. Ara tot ha canviat: hi ha debats a tota hora, inclús en Prime Time. La principal novetat és que hi ha més opcions al debat. Podem trobar inclús noves forces polítiques extraparlamentàries.

A pesar del que puga parèixer, tot segueix el guió establert encara que apareguen representants de forces antisistema. És per això que quan apareix un dels nostres, sempre està en minoria i ha de fer front als clixés i a comportaments irrespectuosos de la resta. Altra història són aquells que accepten els marges del sistema i de la neollengua.

Quin paper tenen els mitjans en les Primàries? Si nosaltres tenim un sistema tant democràtic o més que les primàries, per què hem d’acceptar el que venen els mitjans?- Perquè ells decanten la balança entre candidats de qualsevol partit cap a aquell que més li convé. Entre un candidat desconegut i un que apareix a la TV, difícilment guanyarà el primer. Aleshores, que un candidat aparega en TV i altre no, és de tot menys democràtic. A cas penseu que amb el que val un segon de TV van a regalar-lo així com així?

Podem tindre la classe treballadora un gran mitjà de comunicació lliure de les mentides capitalistes? -No. Aquesta és la llibertat de premsa que tenim. Per això hem de crear milers de publicacions com aquesta a cada poble, barri o ciutat. “Crear dos, tres… molts Mundo Obrero, eixa és la consigna.”

El Sastre necessari

1936.

La família Fernández, de classe obrera-, necessitava un nou abric per a Lola, la seua filla menuda de tan sols cinc anys. L’abric que tenia ja li estava xicotet i a més, estava molt deteriorat d’haver sigut utilitzat pels seus germans majors.

El pare i la mare decidiren que havien de fer entre tota la família un nou abric, doncs no podien comprar-ne un nou. Tampoc tenien diners per a les teles, de manera que anaren aprofitant retalls d’altres abrics vells. Com que estos pedaços no eren suficients, hagueren de comprar un poc de fil i llana per a poder elaborar-lo. Cada membre de la família repararia un retall de la roba vella i després anirien ajuntant-la.

Poc a poc anaven quedant més o menys reparats els trossos, però la mare se’n adonà que difícilment podrien confeccionar un abric ja que havien arreglat tres mànegues, dos colls i tres peces deformes que no encaixaven entre sí. Necessitaven fer alguna cosa prompte o l’hivern seria molt dur per a la xicoteta Lola.

Al dia següent es comentava al poble que hi havia un grup de persones que ensenyaven a arreglar roba –o com ells deien, fer remendos-. Ho feien de manera altruista doncs si no ho feien, molta gent ho passaria ben malament durant l’hivern. L’única condició que hi posaven era que una volta aprenien, deurien ajudar a altres que ho necessitaren. No obstant, no es tractava de fer-los els arreglos sinó d’ensenyar-los a organitzar-se per a fer-los bé.

D’aquesta manera, Pep el Sastre els explicà com confeccionar l’abric: els dos germans majors arreglarien les dues mànegues; el pare prepararia els pedaços a mesura; la mare seria l’encarregada de cosir unes parts amb les altres; i finalment, Lola posaria els botons.

Aconseguiren fer un abric que tapava, calfava i que a més, era bonic. L’endemà es disposaren a ensenyar a la família Garcia com confeccionar abrics a partir de les restes de roba vella i quatre fils.

Fou així com poc a poc, entre tots i totes, teixiren un gran abric que arropava a tota la seua classe. Era al cap i a la fi, un instrument contra el fred. Ni més ni menys.

La fàbrica va com va.

Teatre de marionetes

-Què et passa, Vicent?

-Estic trist perquè Ricard se’n va de l’escola.

-I això?

-Han acomiadat a son pare del treball i se’n van a la capital amb els seus avis.

-A mon pare també l’han acomiadat. Menys mal que ma mare encara treballa.

-Els meus pares porten quasi tres anys aturats. Diu la meua germana que possiblement se’n anem a viure a França.

-Quina merda, tio!

-Doncs sí. Menys mal que els iaios ens ajuden. De fet, la meua iaia plora tots els dies.

-I no es pot fer res? Per què ens passen estes coses a tots?

-A tots no. Al fill del que acomiadà a mon pare del treball mai li passa res greu.

-Clar, perquè ell és riquíssim.

-El meu iaio diu que són rics perquè furten.

-Però no van per ahi furtant, no?

-No, perquè la seua forma de robar és molt sigil·losa. Ells es dediquen a aprofitar-se del treball dels demés mentre que ells mai treballen. Per això el meu avi diu que són com els paràsits.

-Com ho fan?

-Fent que els treballadors produïsquen més del que necessiten.

-Ui, i si produeixen més del que necessiten, no es faran també rics els treballadors?

-No, perquè tot això s’ho queda el capitalista.

-Tot?

-Excepte el que necessiten per a millorar les màquines i la fàbrica.

-I com aconsegueixen que els treballadors ho permitisquen?

-Perquè les fàbriques són dels capitalistes i poden elegir qui treballa i qui no.

-Per això acomiaden a tantes persones hui en dia?

-Sí. I també els baixen els salaris perquè diuen que les coses estan mal.

-I quan les coses estan bé, apugen el salari?

-No.

-Que cabrons! El que seguisc sense entendre és com ho permeten els treballadors.

-El meu iaio diu que això és per una cosa que es diu alineació o alienació. No sé molt bé que és però sempre diu que les televisions i els diaris només diuen mentides per a enganyar als treballadors i que pensen que no poden fer res.

-I perquè les teles i els diaris fan això?

-Perquè també són dels capitalistes.

-Tot encaixa. Per cert, com han aconseguit tenir les fàbriques, les teles i els diaris?

-Bé ells, o els seus avantpassats.

-Ara ho entenc! Per això la meua iaia sempre diu que “qui de pobre se’n fa ric, o és de furtar o és de pessic.

-Exacte!

-I no podem fer res?

-El meu iaio sempre diu que nosaltres haurem de fer la revolució.

-I això que és?

-Acabar amb l’explotació. Ni més ni menys.

-Aleshores, necessitarem prendre les fàbriques, no?

-I tant, amic.

-I no fer cas de les teles ni els diaris.

-Per suposat.

GILIPOYAS

Pau sempre està sol

Dos xiquets al pati de l’escola

-T’has fixat en Pau?

-Sí. Per?

-Sempre està sol. No juga amb ningú.

-Perquè ningú vol jugar amb ell.

-Doncs jo no entenc per què.

-Perquè ve brut i si et descuides et furta l’esmorzar.

-I quina culpa té ell de ser el més pobre de l’escola?

-Supose que ninguna. Ma mare diu que abans no era tan pobre.

-Als seus pares els acomiadaren i al no treballar, no guanyen diners. Per això ara no tenen prou per a menjar ni per netejar-se tots els dies.

-I això podria passar-me a mi?

-I tant que sí.

-No m’agradaria estar en la seua pell ara mateix. Què injust!

-Sí.

-Juguem amb ell?

-Vinga!

10990879_10155187625590114_3904001050726670355_n