La tuba imprescindible

Sóc dels afortunats que han pogut viure en un poble amb banda de música. De fet, quan vaig nàixer, el meu avi em va fer soci d’aquella banda que també va vindre al món aquell mateix any. 

Peasants making Music in an InnDe ben xicotet em va cridar l’atenció aquell conjunt de gent tocant instruments pel carrer. Jo desconeixia el motiu pel qual ho feien i per això vaig decidir comprovar-ho. Amb 4 o 5 anys, agafava una flauta dolça o un tamboret de joguet i anava davant de la banda, al costat de Paco Soriano, president fundador d’aquella jove banda de Quart de les Valls.

Ja amb 6 o 7 anys vaig començar a rebre lliçons de “solfa” per part de mestres, que gratuïtament s’oferiren a endinsar-nos en el bell món de la música. El resultat ha estat que més de 120 veïns i veïnes d’un poble amb poc més de mil habitants han aprés música i han format part de la banda en algun moment de la seua curta història. Alguns hem continuat els nostres estudis musicals als conservatoris o a les facultats, la qual cosa ha millorat moltíssim la qualitat de la banda.

El temps ha passat per a tothom i les coses han canviat molt. És per això que m’agradaria fer menció a un fenomen que encara perdura a les bandes del País Valencià. Es tracta d’aquells treballadors i treballadores del camp que formen part de les nostres bandes. Eixos que després de dures jornades de treball agafen l’instrument i es dirigeixen al local d’assaig. Puntuals, humils, discrets i fraternals. Els que mai falten i que sempre estaran. Sense cap dubte, l’eix vertebrador de cada banda.

Des d’ací vull retre un xicotet homenatge a aquells i aquelles que donen sentit a una part tant important de la nostra cultura popular.

Música, mestre!

Anuncis

Dies de pluja al camp

Recorde que quan era xicotet els dies de pluja eren dies que trencaven la rutina al poble. Hi havia més gent a l’eixida de l’escola i especialment als bars.

taronja plujaLa pluja impedia el treball dels collidors de taronja i jo ho veia com una jornada de descans per a ells i un trencament de la quotidianitat per a mi, doncs tenia als meus familiars a casa.

Ha plogut molt des d’aleshores i l’altre dia em va tocar a mi un dia de pluja al camp. Tot i que va ser un dia de descans que vaig aprofitar, quan s’aproximava la nit el jornal era de 0 euros. Per aquest motiu em venia al cap la situació d’aquells treballadors que tenen fills i no arriben a pagar l’hipoteca. O eixos que treballen per a una ETT i que es veuen obligats a treballar al camp encara que ploga o hi haja 40 graus. El que està clar és que el grau d’explotació és cada volta més alt i les condicions de vida més difícils.

Passaran a la història els dies de pluja en que els camperols es quedaven a casa?

Carta a un camarada

Camarada,

Desconozco si sabes que el significado de “camarada” proviene de la estrecha amistad entre soldados y oficiales del siglo XVI que convivían en la misma cámara. “Vivían juntos, compartían beneficios, peligros e infortunios”.

Personalmente tengo la suerte de compartir trinchera junto a grandes camaradas que engrandecen esa palabra. Y tú, amigo, eres uno de ellos.

4 TAunque te conocí antes, fue justamente hace un año cuando entendí que estaba frente a un nuevo camarada. Aquel fue un día muy triste: se nos fue el Comandante, otro camarada. Recuerdo que brindamos por su memoria y después por nuestros hijos, por los que no dudaremos nunca en dejarnos la piel para que vivan en un mundo mejor. Ese mundo por el que tantos y tantas han dado su vida o lo mejor de su juventud. Esa justicia social que millones de hombres y mujeres han anhelado a lo largo de la historia. Esa necesidad que ha llevado a millones a tomar partido. Esa organización de la cuál hoy ya formas parte. Y por supuesto, ese futuro que debemos conquistar.

Hoy compañero, tengo la seguridad de que formamos parte de esos millones de seres anónimos y humildes que han transformado la realidad a lo largo de la historia. Y tengo la certeza como Allende de que “mucho más temprano que tarde se abrirán las alamedas por donde pase el hombre libre para construir una sociedad mejor”. Una historia que algún día escribirán como vencedores nuestros camaradas.

PD: recuerda camarada: ¡por ellos!

Dos años de blog

tartaYa hace dos años y parece que fue ayer cuando empecé a escribir en este blog. Más de 275 posts para desahogarme con los enemigos de clase y con los traidores, valga la redundancia.

Sin duda la situación ha empeorado desde entonces para la clase obrera. Cierto es que hay mucho movimiento en la calle, pero sin una guía política. Por eso pienso necesaria la reconstrucción del Partido Comunista, esa que el capital trata de impedir a toda costa. Por este motivo, entre otros, cada día está más presente el fascismo en nuestro entorno (por lo que pueda pasar). Tampoco debemos ignorar la aparición de oportunistas que se presentan como líderes mesiánicos, algunos de ellos consagrados por los medios del capital. En cuanto a nuestras filas, no podemos concebir un partido como si fuera un foro de debate ni mantenerlo por nostalgia. Menos aún que nadie desprecie la voluntad de las bases o utilice la organización (y todo el trabajo militante) a modo de trampolín para fines personales.

Durante años trataron de matar al Partido de la clase obrera y no pudo ni Franco. Después intentaron enterrarlo vivo y todavía hay quien lo sigue intentando. Ahora tratan de marginarnos y nos llaman sectarios, stalinistas, anquilosados, etc. Cierto es que lo dirán de todas formas, hagamos lo que hagamos, pues somos de los pocos que siempre cuestionamos el sistema. También recibimos muchas presiones o ataques por no creernos mucho eso del “tripartit” que manda el poder económico. Incluso algunos se atreven a atacar nuestra democracia interna, como si tuviéramos que estar bailando el agua a más de uno.

Demasiados ataques por todos los lados. Se nota que la construcción del partido de los trabajadores es un problema para más de uno. Lo siento pero no es por capricho sino por necesidad, pues no nos queda otra opción que el socialismo y el PC es nuestra herramienta. Y quien se ponga por delante, que se aparte.

¡Viva la clase obrera!

Dos anys de blog.

tartaJa fa dos anys i pareix que fou ahir quan vaig començar a escriure en aquest blog. Més de 275 posts per desfogar-me amb els enemics de classe i els traïdors, vaga’m la redundància.

Sens dubte la situació ha empitjorat des d’aleshores per a la classe obrera. Ben cert és que hi ha molt de moviment al carrer, però sense una guia política. Per això pense necessària la reconstrucció del Partit Comunista, la qual el capital tracta d’impedir a tota costa. Per aquest motiu cada dia està més present el feixisme al nostre entorn (pel que puga passar). Tampoc hem d’ignorar l’aparició d’oportunistes que es presenten com a líders messiànics, alguns d’ells consagrats pels mitjans del capital. Pel que fa a les nostres files, no podem concebre un partit com si fos un fòrum de debat ni mantenir-lo per nostàlgia. Menys encara que ningú menyspree la voluntat de les bases o utilitze l’organització (i tot el treball militant) a mode de trampolí per a fins personals.

Han tractat durant molts anys de matar al Partit de la classe obrera i no pogué ni Franco. Després intentaren soterrar-lo viu i encara hi ha qui ho intenta. Ara tracten de marginar-nos i ens qualifiquen de sectaris, stalinistes, anquilosats, etc. Cert és que ho diran de totes formes, fem el que fem, doncs som dels pocs que sempre qüestionem el sistema. També rebem moltes pressions o atacs per no creure’ns molt això del “tripartit” que demana el poder econòmic. Inclús ataquen la nostra democràcia interna, com si tinguérem que estar ballant l’aigua a més d’un.

Massa atacs per tots els llocs. Es nota que la construcció del partit dels treballadors i les treballadores és un problema per a més d’un. Ho sent, no és per capritx sinó per necessitat, doncs no ens queda altra opció que el socialisme i el PC és la nostra ferramenta. I qui es pose per davant, haurà d’apartar-se.

Visca la classe obrera!

El contrabaix humil

Fou company meu de classe durant diversos anys i normalment solíem parlar de les assignatures o de temes musicals. Les meues preferències eren el Rock i les ranxeres mentre que ell es decantava pel jazz.

jazzAcabant els estudis vàrem tenir una conversa sobre el món del Jazz i jo, que entenc poc, vaig dir quines eren les meues preferències. Així fou com vaig parlar-li del meu grup favorit de Jazz, un grup que vaig conèixer a través d’uns discs que em passà un amic. Resultà que ell era el contrabaix. Qui m’ho anava a dir a mi que aquell company era un dels grans contrabaixistes de jazz del País. Un home humil i senzill que passava desapercebut entre nosaltres.

Dic jo, que amb tanta deïtat a la música, deu ser cosa del jazz…o de la vida.

Sens dubte, un plaer. Gran persona i gran músic.

Retales y apuntes (1)

1.

– “¿Por qué se meten tanto con el rey y Botín? con lo campechanos que son”

– Pues el que te acaba de robar la cartera te va a parecer majísimo.

2.

 Acostumat a veure misteriosos homes de més de 40 tacos en Sindicats estudiantils així com diputats que acaben d’eixir de la Facultat. Així ens va…

 3.

Fer cartells i revistes en blanc i negre costen una pasta. Això ho saben aquells Partits i Sindicats vertaderament de classe.
Altres Partits i Sindicats, en canvi, les fan a tot color, en paper de luxe i per correu si cal. El preu sols el saben Emilio Botín, Juan Roig, Amancio Ortega…

 4.

El debat intern ha de ser el més obert, ric i dispar. I com un fet dialèctic, la sintesi ha de ser respectada i defesa per tots allà on estiguen.

 5.

Quan treballe amb gent “d’ací” els temes de conversa sempre són futbol, bous i cotxes. Avui el meu company era d’Argelia i hem parlat de cultures, economia, societat, valors, esports, costums…

 6.

Alguna cosa haurem fet mal quan Mario Conde té més de 80.000 seguidors al twitter; 3 milions veuen Gran Hermano; Camela ven 7 milions de discs; el PP i el PsoE obtenen 17 milions de vots; i el capo de la mafia empresarial acudeix convidat al congrés de CCOO.

 7.

Cuántas agrupaciones desiertas porque el trabajo militante se ha centrado en el sitio equivocado.

 8.

Acostumat a veure misteriosos homes de més de 40 tacos en Sindicats estudiantils així com diputats que acaben d’eixir de la Facultat. Així ens va.

 9.

Ser llicenciat en musicologia no puntúa res per a la borsa de mestres de música.
Deu ser que la disciplina no arriba a Pitbull i Don Omar.

 10.

Eso de “ni de izquierdas ni derechas” y “todos los políticos son iguales” ya lo decían los fascistas en los años 30. 
¿Por qué? -porque los capitalistas necesitan regímenes fascistas en determinados momentos de crisis económica para poder seguir explotando a los trabajadores/as. 
¿Cómo? -implicando a trabajadores mediante la apelación a la patria, al odio al diferente e incluso utilizando proclamas contra el sistema económico (al que ellos obedecen). 
Y al final ¿qué? -un militar, una dictadura y a seguir explotando.

Así que mucho cuidado con este discursito. 
Seguir populismos, gritar consignas fáciles es mucho más fácil que analizar la realidad e intentar transformarla.

 11.

Trobe més interessant observar una paret blanca que veure Gran Hermano, Sálvame i la resta de telebasura.

 12.

Eixir al carrer i passar de la teoría a la pràctica no significa passejar pel carrer Colón o despullar-se en la Puerta del Sol. Significa xafar els talls, els Instituts, les Universitats, les associacions culturals, les organitzacions socials i estar allà on hi ha un conflicte que afecta a qualsevol treballador/a.

13.

“Què és robar un banc comparat amb el fet de fundar-lo?” Bertolt Brecht

 14.

69401_297955233647847_2097282357_n

Donat el poc cas que fan del meu currículum, a partir d’ara l’enviaré amb aquesta foto. De bon rotllo!