Carta a un camarada

Camarada,

Desconozco si sabes que el significado de “camarada” proviene de la estrecha amistad entre soldados y oficiales del siglo XVI que convivían en la misma cámara. “Vivían juntos, compartían beneficios, peligros e infortunios”.

Personalmente tengo la suerte de compartir trinchera junto a grandes camaradas que engrandecen esa palabra. Y tú, amigo, eres uno de ellos.

4 TAunque te conocí antes, fue justamente hace un año cuando entendí que estaba frente a un nuevo camarada. Aquel fue un día muy triste: se nos fue el Comandante, otro camarada. Recuerdo que brindamos por su memoria y después por nuestros hijos, por los que no dudaremos nunca en dejarnos la piel para que vivan en un mundo mejor. Ese mundo por el que tantos y tantas han dado su vida o lo mejor de su juventud. Esa justicia social que millones de hombres y mujeres han anhelado a lo largo de la historia. Esa necesidad que ha llevado a millones a tomar partido. Esa organización de la cuál hoy ya formas parte. Y por supuesto, ese futuro que debemos conquistar.

Hoy compañero, tengo la seguridad de que formamos parte de esos millones de seres anónimos y humildes que han transformado la realidad a lo largo de la historia. Y tengo la certeza como Allende de que “mucho más temprano que tarde se abrirán las alamedas por donde pase el hombre libre para construir una sociedad mejor”. Una historia que algún día escribirán como vencedores nuestros camaradas.

PD: recuerda camarada: ¡por ellos!

Referentes

Hace tiempo me preguntaba qué pensarán o a qué aspirarán los viejos capitalistas cuando están en sus últimos años de vida. Hoy me preguntaba lo mismo sobre aquellos obreros conscientes y organizados que siguen luchando a pesar de su avanzada edad.

Durante los años que llevo militando en el Partido Comunista he podido compartir trinchera junto a camaradas que superaban los 70 años. Siempre he admirado su entereza luchando como si tuviesen veinte años a pesar de saber que no verán el fruto de su lucha.

He aquí algunos ejemplos.

zaplana ginesAnte una asamblea de delegados sindicales, el camarada Ginés Zaplana se dirigió a todos ellos: “compañeros, aquí estoy con más de 80 tacos y muy ‘cascao’, pero el domingo iré a la manifestación a Madrid, ¡coño!”

La camarada Remedios Montero dedicó los últimos años de su vida junto a su compañero Florián a hacer conferencias. Siempre decía que tenían que hacerlo para que nosotros no viviésemos la dramática experiencia que tuvieron ellos.

En una reunión del Partido, el camarada Julián López decía lo siguiente: “a mí me han metido en la cárcel durante la dictadura y también en ‘democracia’ por ser comunista. ¿Cómo voy a dejar de luchar ahora? Aunque tengo ya una edad… no voy a dejar de luchar, porque si todos hiciésemos eso desaparecería el Partido Comunista. Y ese día, camaradas, los capitalistas cogerían la borrachera más grande de la historia.”

Y por supuesto, recuerdo lo que en muchas ocasiones nos dijo el camarada Ramón Castrillón: “está claro que yo no llegaré a ver la revolución, pero vosotros…a lo mejor sí.”

 

Esto es dignidad.

Vuestra lucha será parte de nuestra victoria.

Un relleu “a paso de vencedores”

Molt ha plogut des d’aquells temps en què anàvem en el vell Citroën roig ple de cartells, cola i graneres mentre escoltàvem Victor Jara, Ovidi, Reincidentes o Def con dos.

Quantes nits i quants cafès.

Els camarades Alberto Gómez i Jovi Langa
Els camarades Alberto Gómez i Jovi Langa

Quin gran pas fou entrar en l’ Ajuntament i menuda victòria guanyar la batalla a tots els lladres dels PAIs que volien vendre el nostre poble a metre2.

Per primera vegada, els joves de Quart poguérem decidir el pressupost de Joventut en assemblea (i ja portem cinc anys). També hem lluitat de valent contra la pedrera i contra la privatització de l’aigua i podem dir que hem guanyat el primer assalt.

Hem construït una agrupació comunista on no hi havia res i l’hem convertit en un referent. Al principi ens deien “locos” per portar banderes amb la corbella i el martell. Ara som el partit de molts treballadors i treballadores. I sobretot, ens hem guanyat el respecte. Perquè? -Doncs perquè hem estat en cada conflicte que ha afectat a la classe treballadora i ningú podrà dir mai que no ens deixàrem la pell.

Ens haurem deixat en el camí moltres hores i molta salut…. però ha valgut la pena doncs ha estat un plaer compartir totes aquestes lluites amb vosaltres. I les que ens queden!

VISCA EL PARTIT COMUNISTA! ¡A PASO DE VENCEDORES!

 PD: L’auelo Xato estaria ben orgullós de vosaltres.

XATOS

Mediterrània

Contemplar l’eixida de sòl a la platja de Màlaga. Recordar aquells matins d’infantesa a la platja Queralt. Gaudir d’una vesprada a la Cala Deià. Reviure inoblidables postes de sol a Malta. Conquerir amb la mirada la mar des del Castell del Papa Luna qualsevol nit amb lluna plena.

Mediterrània.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El “Tio Àngel”.

Com totes les vesprades d’estiu, seia al balcó amb les cames penjant entre els barrots. La meua curta edat i el meu petit cos encara m’ho permetien. Solia jugar a endevinalles o a jocs com el “veo veo” amb xiquets i xiquetes que es trobaven als balcons de les seves cases, doncs a la meua finca els veïns eren gent major. Encara així, aquests dedicaven part del seu temps a contar-me historietes o simplement a xerrar amb mi.

tio angelDes del meu balcó (el 3er- dreta) conversava amb els veïns del 2on-esquerra, el “tio Àngel” i la seva dona “Esperancita”. Durant gran part de l’any vivien a França però venien llargues temporades al poble, normalment durant la primavera i l’estiu. Recorde que quan tornaven al poble anàvem tota la meva família a rebre’ls i tots solien preguntar-se com estaven les coses a França i Espanya respectivament. En aquell moment pensava que parlaven dels equips de futbol car estava acostumat a que les coses li anaren mal al meu València C.F.

Durant cada vesprada d’aquells llargs i calorosos estius, vaig passar llargues hores en companyia seva sense saber qui era realment el “tio Àngel”.

Amb 17 anys vaig començar a militar en el Partit Comunista i molts camarades majors em preguntaven per Àngel Gaspar, un històric militant del meu poble. La descripció coincidia amb la del meu veí però no podia creure que hagués passat tantes hores xerrant amb una persona d’eixa talla.

De ben jove ingressà en les files comunistes i s’allistà voluntari en l’exercit republicà, arribant a tenir el càrrec de tinent. Declarat pròfug a Espanya, va emigrar a França on va ser retingut en el Camp de Concentració de Barcarès. Després formaria part de la resistència francesa contra els nazis. Varen passar 26 anys per a que Àngel Gaspar pogués tornar al seu poble i poder veure a la seva família.

Han sigut moltíssimes converses les que he pogut mantenir amb el “tio Àngel”, algunes d’elles sobre les grans victòries, altres sobre les derrotes més dures. Sempre em parlava de la necessitat de que la classe treballadora tinga un Partit Comunista fort i solia acabar amb el mateix consell: “no et fies de la socialdemocràcia, sempre ens trairan perquè en el fons defenen al capital.”

El 9 d’abril del 2011, el Partit Comunista li va retre un emotiu homenatge al seu poble coincidint amb la presentació de la nova agrupació comunista i la inauguració de la “Casa del Poble de Quart”.

El 14 d’abril d’aquest any, el meu gran amic José Sevillà, va organitzar una exposició fotogràfica en homenatge als republicans i republicanes del municipi. El “tio Àngel” va ser l’encarregat d’inaugurar l’exposició junt amb el “tio Manolo Aragonés” (del que faré una altra crònica en breu). Mai podré oblidar aquestes dates, i per això vull donar les gràcies a José Sevillà per tot el seu treball i per aquest darrer homenatge.

Han passat molts anys des que aquell xiquet assegut amb les cames penjant entre els barrots del balcó aprenia escoltant les histories d’aquell heroi del poble, que encara parla en tercera persona de si mateix. Gran entre els grans.

Visca la lluita de la classe obrera!

Semillas del socialismo

guerrilleros3Cuando eres consciente de la realidad que te rodea y trabajas por cambiarla, hay días en que piensas que pronto cambiará, que está muy próxima la revolución. En cambio, otros te inunda un sentimiento de impotencia de ver como pocas cosas cambian o no avanzan lo que querrías.

Durante esos tristes días pienso en los compañeros y las compañeras que con 80 años o más continúan luchando día tras día contra este sistema miserable. Luchando por construir el socialismo, que aunque difícilmente verán realizado, pueden estar muy seguros que dejarán a las siguientes generaciones la semilla de la nueva sociedad, su legado.

Por vosotros, semillas.

Llavors del socialisme

guerrilleros3Quan eres conscient de la realitat que t’envolta i treballes per canviar-la, hi ha dies en que penses que prompte canviarà, que està molt pròxima la revolució. En canvi, altres t’inunda un sentiment d’impotència de veure com poques coses canvien o no avancen el que voldries.

Durant eixos tristos dies pense en els companys i les companyes que amb 80 anys o més continuen lluitant dia rere dia contra aquest sistema miserable. Lluitant per construir el socialisme, que encara que difícilment veuran realitzat, poden estar ben segurs que deixaran a les següents generacions la llavor de la nova societat, el seu llegat.

Per vosaltres, llavors.

En el 95 aniversari de la Revolució Bolxevic.

En el 95 aniversari de la Revolució Bolxevic.

La Revolució Bolxevic va suposar el major colp al capitalisme mundial.

Avui, després de la desaparició de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, els  treballadors i les treballadores ens trobem orfes i desemparats enfront dels paràsits que actuen amb total impunitat. Ens estan conduint a la misèria eliminant cada conquesta social i laboral, fruit d’anys de lluites.

L’existència de la Unió Soviètica va obligar al capitalisme a cedir en molts casos davant de les lluites obreres dins dels seus territoris per la simple por de noves revolucions. Las conquistes obreres en tot el món derivades de la Revolució Bolxevic són antagòniques del capitalisme, el qual només ens pot conduir a la més absoluta misèria i per això, cada dret que perdem acabarà suposant una ferida de mort al capitalisme. És hora de valorar quant hem retrocedit en estos últims 20 anys i entendre, que davall el capitalisme no ho tornarem a tindre.

En un moment en què la por forma part de la vida de la majoria la classe obrera, és necessari pensar que a mesura que la perdem, augmenta la dels capitalistes.

El record de la Revolució d’Octubre i la Unió Soviètica continua provocant més d’una tremolor entre els capitalistes, ja que la por a que succeïsca alguna cosa semblant és l’única cosa que els inquieta.

Socialisme o barbàrie.

Homenaje visual por el aniversario de la Revolución Bolchevique en 1917.

Video elaborado para el XVIII Congreso del PCE el 7 de Noviembre de 2009 en el Aniversario de la Revolución Bolchevique | Autor: Javier Parra

Notas de la cárcel, de Erich Honecker

Notas de la cárcel. Escritas en la prisión de Berlin-Moabit entre 1992 y 1993.

click en la imagen

Encarcelado por el Gobierno Federal alemán, Erich Honecker puso sobre el papel sus  reflexiones acerca de la derrota del socialismo en su país. Se trata pues del análisis y el testimonio de uno de los principales actores del drama y además uno de los pocos  dirigentes de los países socialistas que no  renegó ni de su acción pasada ni de sus  ideales comunistas. Este texto se extrae de una obra aparecida en Berlin en 1994 bajo  el título “Moabiter Notizen”.

La traducción ha sido realizada con el  objetivo político de proveer un documento  utilizable al lector francófono, militante o curioso de la historia europea reciente. No  hay duda de que algunos de los más de diez mil firmantes de la petición para liberar a  Erich Honecker estarán interesados en conocer mejor al antiguo dirigente de la RDA.

EL AUTOR: ERICH HONECKER

Nació en 1912 en Sarre. Formación de curtidor. Dirigente de la Juventud Comunista de  Alemania (KJVD) a la llegada del nazismo. Preso político de 1935 a 1945. Fundador en 1946 de la Juventud Libre Alemana (Freie Deutsche Jugend, FDJ) que dirige durante 10 años.

Miembro del Buró Político del SED (Sozialistische Einheitspartei Deutschlands, Partido Socialista Unificado de Alemania) a partir de 1958, Secretario General en  1971. Jefe de Estado de la RDA tras la muerte de Walter Ulbricht (1973), “dimite” en Octubre de 1989, se refugia en la Unión Soviética, es entregado por Yeltsin en verano de 1992 a la justicia de Kohl. El 3 de diciembre de 1992 pronuncia ante sus jueces una declaración refutando las  acusaciones de complicidad en asesinato de las que es objeto y mostrando el carácter político del proceso.

Liberado un mes más tarde, muere en Santiago de Chile en mayo de 1994 [donde había sido acogido por los comunistas chilenos agradecidos a la RDA por su apoyo  político y material frente a Pinochet. N. del T.].  Es autor, entre otras cosas, de unas memorias (“Aus meinem Leben”), inéditas en francés. El discurso de 1992, por el contrario, ha sido publicado por el Comité Honecker de Solidarité Internationaliste.

Un any després, la lluita continua

Un any després

El proper dia 9 d’abril es compleix un any de la Inauguració de la seu del PCPV les Valls i de la presentació oficial de la nostra organització, encara que en la pràctica portàvem ja quasi una dècada i alguns tota la vida.

Fou un dia d’eixos que es retenen a la memòria per molts anys. Dinar de germanor a la Font de Quart; obertura de portes de la casa dels treballadors i treballadores i del seu partit amb berenar del Comerç Just; acte públic i presentació de la candidatura de Esquerra Unida Quart; sopar i concert del cantautor i amic Lucho Roa. Un dia complet.

Però el moment més inoblidable del dia fou el començament de l’acte de presentació del Partit en la que intervingueren el Secretari General del PCPV Alfredo Albornós, Jovi berchi i Jovi Langa: quan tot estava apunt de començar entrà per la porta Angel Gaspar, un dels herois del poble de Quart contra el feixisme. Gent en peu i fortíssim aplaudiment que tants anys havia esperat. En eixe mateix moment el camarada Langa va fer extensible aquest homenatge als camarades Miquel Asensi, Vicent Arlandis i Francesc Cayo.

Tot seguit, començaren les intervencions dels camarades, i finalment es donà pas a la presentació de la candidatura d’EU Quart per a les municipals, formada integrament per gent jove. Com he dit abans, portàvem molts anys lluitant, però aquest acte simbolitzà per a mi la fusió entre els històrics militants i la nova joventut. Passat el temps, comprenc les llàgrimes del camarada Cayo: ha entregat la seua vida sencera per la classe obrera, i després d’uns anys d’incertesa ha vist que apareix un gran grup joves disposats  a continuar la lluita pel socialisme.

 

De l’ahir a l’avui: la lluita continua

Ha passat un any des d’aquell dia; han passat molts anys des que els nostres majors es deixaven la seua joventut per tal que tinguérem hospitals, escoles, biblioteques, drets laborals i socials, i un llarg etc. Ha segut molt dura la seua lluita: repressió, presons, fam i patiment, amenaces, por, guerres i exili. Tot per aconseguir el que hem arribat a tenir nosaltres; tot  allò que ens estan arravatant ara.  És per això que sóc conscient de que res ha estat regalat per a la classe obrera. Tot s’ha aconseguit a base de lluita i tot es recuperarà de la mateixa manera. Eixa és la veritat.

Avui podem dir que el partit s’ha consolidat com el referent dels treballadors i treballadores de Les Valls. Continua la seua construcció i augmentant el nombre de militants i simpatitzants. Som la força creixent en el moment que més necessari és el Partit Comunista.

Continuarem formant-nos i aprenent dels nostres ”històrics”, organitzant-nos i lluitant perquè la lluita és molt dura, però que necessària, bonica i digna és.

Salut i Socialisme!