Carta a un camarada

Camarada,

Desconozco si sabes que el significado de “camarada” proviene de la estrecha amistad entre soldados y oficiales del siglo XVI que convivían en la misma cámara. “Vivían juntos, compartían beneficios, peligros e infortunios”.

Personalmente tengo la suerte de compartir trinchera junto a grandes camaradas que engrandecen esa palabra. Y tú, amigo, eres uno de ellos.

4 TAunque te conocí antes, fue justamente hace un año cuando entendí que estaba frente a un nuevo camarada. Aquel fue un día muy triste: se nos fue el Comandante, otro camarada. Recuerdo que brindamos por su memoria y después por nuestros hijos, por los que no dudaremos nunca en dejarnos la piel para que vivan en un mundo mejor. Ese mundo por el que tantos y tantas han dado su vida o lo mejor de su juventud. Esa justicia social que millones de hombres y mujeres han anhelado a lo largo de la historia. Esa necesidad que ha llevado a millones a tomar partido. Esa organización de la cuál hoy ya formas parte. Y por supuesto, ese futuro que debemos conquistar.

Hoy compañero, tengo la seguridad de que formamos parte de esos millones de seres anónimos y humildes que han transformado la realidad a lo largo de la historia. Y tengo la certeza como Allende de que “mucho más temprano que tarde se abrirán las alamedas por donde pase el hombre libre para construir una sociedad mejor”. Una historia que algún día escribirán como vencedores nuestros camaradas.

PD: recuerda camarada: ¡por ellos!

Anuncis

Referentes

Hace tiempo me preguntaba qué pensarán o a qué aspirarán los viejos capitalistas cuando están en sus últimos años de vida. Hoy me preguntaba lo mismo sobre aquellos obreros conscientes y organizados que siguen luchando a pesar de su avanzada edad.

Durante los años que llevo militando en el Partido Comunista he podido compartir trinchera junto a camaradas que superaban los 70 años. Siempre he admirado su entereza luchando como si tuviesen veinte años a pesar de saber que no verán el fruto de su lucha.

He aquí algunos ejemplos.

zaplana ginesAnte una asamblea de delegados sindicales, el camarada Ginés Zaplana se dirigió a todos ellos: “compañeros, aquí estoy con más de 80 tacos y muy ‘cascao’, pero el domingo iré a la manifestación a Madrid, ¡coño!”

La camarada Remedios Montero dedicó los últimos años de su vida junto a su compañero Florián a hacer conferencias. Siempre decía que tenían que hacerlo para que nosotros no viviésemos la dramática experiencia que tuvieron ellos.

En una reunión del Partido, el camarada Julián López decía lo siguiente: “a mí me han metido en la cárcel durante la dictadura y también en ‘democracia’ por ser comunista. ¿Cómo voy a dejar de luchar ahora? Aunque tengo ya una edad… no voy a dejar de luchar, porque si todos hiciésemos eso desaparecería el Partido Comunista. Y ese día, camaradas, los capitalistas cogerían la borrachera más grande de la historia.”

Y por supuesto, recuerdo lo que en muchas ocasiones nos dijo el camarada Ramón Castrillón: “está claro que yo no llegaré a ver la revolución, pero vosotros…a lo mejor sí.”

 

Esto es dignidad.

Vuestra lucha será parte de nuestra victoria.

Un relleu “a paso de vencedores”

Molt ha plogut des d’aquells temps en què anàvem en el vell Citroën roig ple de cartells, cola i graneres mentre escoltàvem Victor Jara, Ovidi, Reincidentes o Def con dos.

Quantes nits i quants cafès.

Els camarades Alberto Gómez i Jovi Langa
Els camarades Alberto Gómez i Jovi Langa

Quin gran pas fou entrar en l’ Ajuntament i menuda victòria guanyar la batalla a tots els lladres dels PAIs que volien vendre el nostre poble a metre2.

Per primera vegada, els joves de Quart poguérem decidir el pressupost de Joventut en assemblea (i ja portem cinc anys). També hem lluitat de valent contra la pedrera i contra la privatització de l’aigua i podem dir que hem guanyat el primer assalt.

Hem construït una agrupació comunista on no hi havia res i l’hem convertit en un referent. Al principi ens deien “locos” per portar banderes amb la corbella i el martell. Ara som el partit de molts treballadors i treballadores. I sobretot, ens hem guanyat el respecte. Perquè? -Doncs perquè hem estat en cada conflicte que ha afectat a la classe treballadora i ningú podrà dir mai que no ens deixàrem la pell.

Ens haurem deixat en el camí moltres hores i molta salut…. però ha valgut la pena doncs ha estat un plaer compartir totes aquestes lluites amb vosaltres. I les que ens queden!

VISCA EL PARTIT COMUNISTA! ¡A PASO DE VENCEDORES!

 PD: L’auelo Xato estaria ben orgullós de vosaltres.

XATOS

Mediterrània

Contemplar l’eixida de sòl a la platja de Màlaga. Recordar aquells matins d’infantesa a la platja Queralt. Gaudir d’una vesprada a la Cala Deià. Reviure inoblidables postes de sol a Malta. Conquerir amb la mirada la mar des del Castell del Papa Luna qualsevol nit amb lluna plena.

Mediterrània.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El “Tio Àngel”.

Com totes les vesprades d’estiu, seia al balcó amb les cames penjant entre els barrots. La meua curta edat i el meu petit cos encara m’ho permetien. Solia jugar a endevinalles o a jocs com el “veo veo” amb xiquets i xiquetes que es trobaven als balcons de les seves cases, doncs a la meua finca els veïns eren gent major. Encara així, aquests dedicaven part del seu temps a contar-me historietes o simplement a xerrar amb mi.

tio angelDes del meu balcó (el 3er- dreta) conversava amb els veïns del 2on-esquerra, el “tio Àngel” i la seva dona “Esperancita”. Durant gran part de l’any vivien a França però venien llargues temporades al poble, normalment durant la primavera i l’estiu. Recorde que quan tornaven al poble anàvem tota la meva família a rebre’ls i tots solien preguntar-se com estaven les coses a França i Espanya respectivament. En aquell moment pensava que parlaven dels equips de futbol car estava acostumat a que les coses li anaren mal al meu València C.F.

Durant cada vesprada d’aquells llargs i calorosos estius, vaig passar llargues hores en companyia seva sense saber qui era realment el “tio Àngel”.

Amb 17 anys vaig començar a militar en el Partit Comunista i molts camarades majors em preguntaven per Àngel Gaspar, un històric militant del meu poble. La descripció coincidia amb la del meu veí però no podia creure que hagués passat tantes hores xerrant amb una persona d’eixa talla.

De ben jove ingressà en les files comunistes i s’allistà voluntari en l’exercit republicà, arribant a tenir el càrrec de tinent. Declarat pròfug a Espanya, va emigrar a França on va ser retingut en el Camp de Concentració de Barcarès. Després formaria part de la resistència francesa contra els nazis. Varen passar 26 anys per a que Àngel Gaspar pogués tornar al seu poble i poder veure a la seva família.

Han sigut moltíssimes converses les que he pogut mantenir amb el “tio Àngel”, algunes d’elles sobre les grans victòries, altres sobre les derrotes més dures. Sempre em parlava de la necessitat de que la classe treballadora tinga un Partit Comunista fort i solia acabar amb el mateix consell: “no et fies de la socialdemocràcia, sempre ens trairan perquè en el fons defenen al capital.”

El 9 d’abril del 2011, el Partit Comunista li va retre un emotiu homenatge al seu poble coincidint amb la presentació de la nova agrupació comunista i la inauguració de la “Casa del Poble de Quart”.

El 14 d’abril d’aquest any, el meu gran amic José Sevillà, va organitzar una exposició fotogràfica en homenatge als republicans i republicanes del municipi. El “tio Àngel” va ser l’encarregat d’inaugurar l’exposició junt amb el “tio Manolo Aragonés” (del que faré una altra crònica en breu). Mai podré oblidar aquestes dates, i per això vull donar les gràcies a José Sevillà per tot el seu treball i per aquest darrer homenatge.

Han passat molts anys des que aquell xiquet assegut amb les cames penjant entre els barrots del balcó aprenia escoltant les histories d’aquell heroi del poble, que encara parla en tercera persona de si mateix. Gran entre els grans.

Visca la lluita de la classe obrera!

Semillas del socialismo

guerrilleros3Cuando eres consciente de la realidad que te rodea y trabajas por cambiarla, hay días en que piensas que pronto cambiará, que está muy próxima la revolución. En cambio, otros te inunda un sentimiento de impotencia de ver como pocas cosas cambian o no avanzan lo que querrías.

Durante esos tristes días pienso en los compañeros y las compañeras que con 80 años o más continúan luchando día tras día contra este sistema miserable. Luchando por construir el socialismo, que aunque difícilmente verán realizado, pueden estar muy seguros que dejarán a las siguientes generaciones la semilla de la nueva sociedad, su legado.

Por vosotros, semillas.

Llavors del socialisme

guerrilleros3Quan eres conscient de la realitat que t’envolta i treballes per canviar-la, hi ha dies en que penses que prompte canviarà, que està molt pròxima la revolució. En canvi, altres t’inunda un sentiment d’impotència de veure com poques coses canvien o no avancen el que voldries.

Durant eixos tristos dies pense en els companys i les companyes que amb 80 anys o més continuen lluitant dia rere dia contra aquest sistema miserable. Lluitant per construir el socialisme, que encara que difícilment veuran realitzat, poden estar ben segurs que deixaran a les següents generacions la llavor de la nova societat, el seu llegat.

Per vosaltres, llavors.