El “Tio Àngel”.

Com totes les vesprades d’estiu, seia al balcó amb les cames penjant entre els barrots. La meua curta edat i el meu petit cos encara m’ho permetien. Solia jugar a endevinalles o a jocs com el “veo veo” amb xiquets i xiquetes que es trobaven als balcons de les seves cases, doncs a la meua finca els veïns eren gent major. Encara així, aquests dedicaven part del seu temps a contar-me historietes o simplement a xerrar amb mi.

tio angelDes del meu balcó (el 3er- dreta) conversava amb els veïns del 2on-esquerra, el “tio Àngel” i la seva dona “Esperancita”. Durant gran part de l’any vivien a França però venien llargues temporades al poble, normalment durant la primavera i l’estiu. Recorde que quan tornaven al poble anàvem tota la meva família a rebre’ls i tots solien preguntar-se com estaven les coses a França i Espanya respectivament. En aquell moment pensava que parlaven dels equips de futbol car estava acostumat a que les coses li anaren mal al meu València C.F.

Durant cada vesprada d’aquells llargs i calorosos estius, vaig passar llargues hores en companyia seva sense saber qui era realment el “tio Àngel”.

Amb 17 anys vaig començar a militar en el Partit Comunista i molts camarades majors em preguntaven per Àngel Gaspar, un històric militant del meu poble. La descripció coincidia amb la del meu veí però no podia creure que hagués passat tantes hores xerrant amb una persona d’eixa talla.

De ben jove ingressà en les files comunistes i s’allistà voluntari en l’exercit republicà, arribant a tenir el càrrec de tinent. Declarat pròfug a Espanya, va emigrar a França on va ser retingut en el Camp de Concentració de Barcarès. Després formaria part de la resistència francesa contra els nazis. Varen passar 26 anys per a que Àngel Gaspar pogués tornar al seu poble i poder veure a la seva família.

Han sigut moltíssimes converses les que he pogut mantenir amb el “tio Àngel”, algunes d’elles sobre les grans victòries, altres sobre les derrotes més dures. Sempre em parlava de la necessitat de que la classe treballadora tinga un Partit Comunista fort i solia acabar amb el mateix consell: “no et fies de la socialdemocràcia, sempre ens trairan perquè en el fons defenen al capital.”

El 9 d’abril del 2011, el Partit Comunista li va retre un emotiu homenatge al seu poble coincidint amb la presentació de la nova agrupació comunista i la inauguració de la “Casa del Poble de Quart”.

El 14 d’abril d’aquest any, el meu gran amic José Sevillà, va organitzar una exposició fotogràfica en homenatge als republicans i republicanes del municipi. El “tio Àngel” va ser l’encarregat d’inaugurar l’exposició junt amb el “tio Manolo Aragonés” (del que faré una altra crònica en breu). Mai podré oblidar aquestes dates, i per això vull donar les gràcies a José Sevillà per tot el seu treball i per aquest darrer homenatge.

Han passat molts anys des que aquell xiquet assegut amb les cames penjant entre els barrots del balcó aprenia escoltant les histories d’aquell heroi del poble, que encara parla en tercera persona de si mateix. Gran entre els grans.

Visca la lluita de la classe obrera!

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s