El Sastre necessari

1936.

La família Fernández, de classe obrera-, necessitava un nou abric per a Lola, la seua filla menuda de tan sols cinc anys. L’abric que tenia ja li estava xicotet i a més, estava molt deteriorat d’haver sigut utilitzat pels seus germans majors.

El pare i la mare decidiren que havien de fer entre tota la família un nou abric, doncs no podien comprar-ne un nou. Tampoc tenien diners per a les teles, de manera que anaren aprofitant retalls d’altres abrics vells. Com que estos pedaços no eren suficients, hagueren de comprar un poc de fil i llana per a poder elaborar-lo. Cada membre de la família repararia un retall de la roba vella i després anirien ajuntant-la.

Poc a poc anaven quedant més o menys reparats els trossos, però la mare se’n adonà que difícilment podrien confeccionar un abric ja que havien arreglat tres mànegues, dos colls i tres peces deformes que no encaixaven entre sí. Necessitaven fer alguna cosa prompte o l’hivern seria molt dur per a la xicoteta Lola.

Al dia següent es comentava al poble que hi havia un grup de persones que ensenyaven a arreglar roba –o com ells deien, fer remendos-. Ho feien de manera altruista doncs si no ho feien, molta gent ho passaria ben malament durant l’hivern. L’única condició que hi posaven era que una volta aprenien, deurien ajudar a altres que ho necessitaren. No obstant, no es tractava de fer-los els arreglos sinó d’ensenyar-los a organitzar-se per a fer-los bé.

D’aquesta manera, Pep el Sastre els explicà com confeccionar l’abric: els dos germans majors arreglarien les dues mànegues; el pare prepararia els pedaços a mesura; la mare seria l’encarregada de cosir unes parts amb les altres; i finalment, Lola posaria els botons.

Aconseguiren fer un abric que tapava, calfava i que a més, era bonic. L’endemà es disposaren a ensenyar a la família Garcia com confeccionar abrics a partir de les restes de roba vella i quatre fils.

Fou així com poc a poc, entre tots i totes, teixiren un gran abric que arropava a tota la seua classe. Era al cap i a la fi, un instrument contra el fred. Ni més ni menys.

Advertisements

Pau sempre està sol

Dos xiquets al pati de l’escola

-T’has fixat en Pau?

-Sí. Per?

-Sempre està sol. No juga amb ningú.

-Perquè ningú vol jugar amb ell.

-Doncs jo no entenc per què.

-Perquè ve brut i si et descuides et furta l’esmorzar.

-I quina culpa té ell de ser el més pobre de l’escola?

-Supose que ninguna. Ma mare diu que abans no era tan pobre.

-Als seus pares els acomiadaren i al no treballar, no guanyen diners. Per això ara no tenen prou per a menjar ni per netejar-se tots els dies.

-I això podria passar-me a mi?

-I tant que sí.

-No m’agradaria estar en la seua pell ara mateix. Què injust!

-Sí.

-Juguem amb ell?

-Vinga!

10990879_10155187625590114_3904001050726670355_n

Trending topic, un ejemplo de esta sociedad

El siete veces campeón de la Formula 1, Michael Shumacher,  ha sufrido un grave accidente esquiando y se encuentra en coma. Esta triste noticia es trending topic en Twitter debido a que se trata de un personaje muy conocido.

image_preview-250x166No obstante, sin querer quitarle importancia y a la espera de su recuperación, echo en falta algún trending topic sobre los trabajadores y trabajadoras que han muerto en accidente laboral durante este año.  

Durante el 2012 murieron 555 personas trabajando. No fueron TT. De hecho, pocos fueron noticia. Simplemente una cifra que pasaba por los informativos y diarios a finales de año.

Un claro ejemplo de esta sociedad.

Trending topic

El set vegades campió de la Formula 1, Michael Shumacher,  ha patit un greu accident esquiant i es troba en coma. Aquesta trista notícia és trending topic al Twitter degut a que es tracta d’un personatge conegut per tot arreu.

wpid-crespon-negroNo obstant això, sense restar-li importància a aquest fet i a l’espera que es recupere, trobe a faltar algún trending topic sobre els treballadors i treballadores que han mort en accident laboral durant aquest any.  

L’any 2012 moriren 555 treballant. No foren TT. De fet, pocs foren notícia. Simplement una xifra que passava pels informatius i diaris a finals d’any.

És un clar exemple d’aquesta societat.

Joan no trae almuerzo

– Mamá, Joan dice que no trae almuerzo porque sus padres son muy despistados. ¿Tan despistada puede ser una persona?

– No hija. No se debe a despistes, se debe a que no tienen suficiente comida en casa.

– ¿Y por qué no tienen suficiente comida?

– Porque no pueden trabajar y ganar dinero para comprarlo.

–  ¿No les dejan trabajar en ningún lado?

– No. De hecho hay más de cinco millones de personas paradas.

– ¿Y por qué no les dejan trabajar? ¿No podrían trabajar menos horas los que ahora trabajan y así trabajar todos?

– No es tan fácil, hija. Los patrones necesitan que haya muchos parados y a poder ser en las peores condiciones posibles. Sólo de esta manera aceptarán trabajar en malas condiciones y con un salario mísero.

– ¿Y qué pretenden los patronos con esto?

– Ganar más y más. Aprovechando que las personas necesitadas están más dispuestas a trabajar por menos, conseguirán bajar los salarios cada vez más. Los capitalistas se enriquecerán cada vez más mientras el resto de la población seremos más pobres.

– Entonces, ¿el problema del paro son los capitalistas, no?

– Sí.

– Por lo tanto, también son los responsables de que Joan no lleve almuerzo.

– Exacto.

– ¿Y nosotros también podemos llegar a vivir esa situación?

– Sí. Cualquier familia trabajadora.

– Ahora ya lo tengo claro.

Fecha de caducidad

Joan no porta l’esmorzar

– Mare, Joan diu que no parta esmorzar perquè els seus pares són molt despistats. El cas és que ja fa tres setmanes que no en porta. Tan despistada pot ser una persona?

– No filla. No es deu a despistes, es deu a que no tenen suficient menjar a casa.

– I perquè no tenen prou menjar?

– Perquè no poden treballar i guanyar diners per comprar-lo.

–  No els deixen treballar a cap lloc?

– No. De fet hi ha més de cinc milions de persones aturades.

– I per què no els deixen treballar? No podrien treballar menys hores els que ara treballen i així treballar tots?

– No és tan fàcil, filla. Els patrons necessiten que hi haja molts aturats i si pot ser en les pitjors condicions possibles. Sols d’aquesta manera acceptaran un treball amb pitjors condicions i amb un salari míser.

– I què volen els patrons amb això?

– Guanyar més i més, aprofitant que les persones necessitades estaran més disposades a treballar per menys i d’aquesta manera els salaris seran cada volta més baixos. Els patrons seran cada volta més rics mentre que la majoria de la població serem cada volta més pobres.

– Llavors, el problema de l’atur són els patrons, no?

– Sí.

– Aleshores també són els responsables de que Joan no porte esmorzar.

– Exacte.

– I nosaltres també podem arribar a viure eixa situació?

– Sí. Qualsevol família treballadora.

– Ara ja ho tinc clar.

Fecha de caducidad

Josep i el seu barri

 Són les quasi les 11 de la nit i Josep acaba d’aparcar el cotxe després de mitja hora buscant lloc. Aquesta setmana treballa de vesprades a la fàbrica de plàstics.

El primer que veu en baixar del cotxe és la brutedat de la vorera. Des de feia temps el barri s’havia anat degradant però mai havia vist el seu barri tant brut. El cas és que un dia abans va anar passejant pel centre de la ciutat i estava tot relluent.

kalvellido fin de mesPoc després de fixar-se en l’estat del barri veu una imatge impactant: una dona d’uns quaranta anys buscant menjar al contenidor de fem mentre el seu fill d’uns cinc està esperant-la per poder menjar alguna cosa. L’aspecte del menut és prou trista amb un xandall brut i amb algun descosit. Té fam.

A la porta del Mercadona es troba un home d’uns cinquanta, amb una barba i uns cabells llargs i bruts. Una manta el cobreix del fred i es troba assegut sobre uns cartons. Està amb la ma demanant almoina mentre sosté un bric de vi negre per poder entrar en calor. Josep no ho pot creure: és Ramón, el seu antic entrenador de futbol.

Ja al portal de la finca li crida l’atenció un cartell en blanc i negre de la PAH just al costat de les bústies: demà desnonen a la família del 3B. Una parella amb dos xiquets de 6 i 9 anys que estaven passant dificultats des que es varen quedar en l’atur feia dos anys. El cartell crida a mobilitzar-se per evitar-ho.

En entrar a casa el sopar és a la taula. Rosa, la seua dona, està amb símptomes d’esgotament doncs ha estat tot el dia pendent dels seus pares dependents sense ajudes públiques. Tots depenen del sou de Josep i d’una pensió de 400 euros del seu sogre.

Després de sopar i conversar amb Rosa, Josep es decideix a descansar al sofà mentre veu la TV. Un programa sobre “emprenedors”, altre que parlen de la vida dels famosos, una pel·lícula de Hollywood, un reportatge de les cases més luxoses, un documental sobre “La Cañada” de Madrid, un partit de futbol o un debat de política al servei de les empreses patrocinadores sense cap dissident. Millor llegir o conversar.

El dia ha estat dur al treball després de que li anunciaren que li baixaven el sou un 16%. Però sobretot per vore com el seu barri i els seus veïns es degraden a tanta velocitat que es veu incapaç de fer res. Fins a d’ara ha estat un espectador més i sap que ha d’actuar. Impotència i rabia és el que sent. No sap com ni amb qui lluitar, però demà estarà amb la PAH per evitar el desnonament dels seus veïns. 

CONSCIÈNCIA DE CLASSE, LLUITA ORGANITZADA  I SOLIDARITAT, MOLTA SOLIDARITAT.