Claudicar o callar davant una injustícia. Convertir-nos en còmplices

Una injustícia s’ha de combatre. Acceptar-la ens converteix en part d¡ella.

Alguna cosa semblant ocorre amb la reforma de la Llei electoral del PP. Molts, en vegada de plantejar mobilitzar-se per tombar-la, han optat per acceptar-la i començar la carrera per a tenir candidatures que agrupen a totes les forces “progressistes”. Es tracta de convergir sí o sí, oblidant que la convergència és un procés lent i que no és ni serà una suma de sigles ni una opció electoral, sinó el producte del treball diari en la societat. Però sobretot, amb poca voluntat de lluitar contra aquesta caciquista llei. Pareix que a més d’un li ha vingut bé.

4 TPer si fora poc, les formes de convergència pareix que estiguen donades ja així com les exigències tan greus per part d’alguns com demanar la desaparició del PCE. Quasi res! I jo que pensava que l’enemic era de classe. Açò només indica que o bé s’equivoquen, o són enemics de classe (nostres)

Per si no cola aquesta exigència, hem de llevar la nostra simbologia (el martell i la corbella) per si espantem a algú. Vaja, curiosament el règim feixista d’Ucraïna ha començat un procés per a prohibir aquest símbol. Un règim, sorgit d’un cop d’estat que està massacrant a les poblacions que s’han oposat a ell. Però clar, condemnar-lo no és una prioritat. Deu ser que tampoc és “ni d’esquerres ni de dretes”.

Recordeu el que va succeir a Espanya a partir del 1936?

Hem de tenir clar que la indiferència o la neutralitat davant d’una injustícia ens converteix en còmplices.

M’indigna eixa equidistància amb el que ocorre a Ucraïna o a Palestina, tractant per igual a les víctimes com als botxins; el discurs interclassista i la negació de la lluita de classes, l’ambigüitat amb temes com l’avortament o la denúncia del sistema criminal. Podria dir, que més que indignar-me, em preocupa.

No vull ni imaginar quan il·legalitzen al Partit Comunista. L’acceptaran?

I quan ens porten cap al paredó? Callaran?

Advertisements

El movimiento de los coches de choque

El movimiento de los coches de choque

-El problema es que la gente no se mueve. ¡Debemos movernos!

-¿Hacia dónde?

He aquí la cuestión.

 

14Aunque durante los últimos años han tenido lugar diferentes movimientos, podemos afirmar que hasta la fecha continúan dispersos y aislados.

Una de las causas radica en que la mayoría han surgido como respuesta ante los constantes ataques del capital y se han limitado a lo concreto y lo inmediato, sin analizar el problema en su contexto y sin expectativas a largo plazo, pues lo urgente es el presente. Podríamos decir que el fondo damos respuestas a los ataques y no al atacante.

Lo cierto es que corremos el peligro de querer llegar a la playa con un coche de choque: por muchas horas que dediquemos a circular en él, nunca llegaremos a nuestro destino si no salimos de la pista.

Debemos aceptar que así no llegamos a ningún lugar y que al final sólo conseguimos mareamos, desperdiciar recursos y darnos hostias (entre nosotros). ¡Y lo que nos hemos reido…! (como diría Gila). Algunos incluso se lo pasan bien demostrando lo buenos y astutos que son al volante, aunque sólo sirvan para eso (o eso creen).

Es por eso que ha llegado el momento en que alguien diga que es necesario salir de la pista de coches de choque. Después, habrá quien irá andando, en bici o en coche pero lo que es seguro es que nos encontraremos por los caminos si en verdad nuestro destino es el mismo.

Mientras tanto, el capital y sus medios de comunicación nos quieren hacer pensar que con el coche de choque llegaremos.

¡Y algunos caen…!

Les formigues tenien set

Les formigues tenien molta set. El seu objectiu per tant, era arribar a un riu on poder beure doncs tantes hores de treball les havia deixat seques.

El cas és que ja portaven molt de temps buscant l’aigua car havien estat guiades per unes ratetes que jugaven a enganyar-les. Aquestes les portaven a llocs sense aigua o en ocasions davant del seu enemic antagònic, l’ós formiguer. Però les rates eren llestes i no solien dirigir directament a les formigues. Tenien a la seua disposició a uns llors que repetien les seues directrius en forma d’eslògan (sense saber què deien, clar).

formiga rojaUn bon dia, unes quantes formigues -fartes de patir set- es varen adonar que els llors i les rates les marejaven de tal manera que mai arribarien a trobar l’aigua. És més, en el fons beneficiaven –voluntàriament o no- a l’ós formiguer. Fou aquest el motiu pel qual aquest grup de formigues va decidir buscar l’aigua per sí mateix. Començaren a organitzar l’expedició de manera intel·ligent sense voler deixar a les seues companyes a mercè de les rates i dels llors.

Les rates, que temien quedar-se sense feina, decidiren encetar una campanya de difamació contra el grup de les formigues roges (com elles s’anomenaven). Els llors no paraven de repetir una i altra vegada: “les formigues roges estan boges!” o “les roges formigues no són noves sinó antigues”, dos eslògans molt apegalosos que donaven bons resultats calant el pensament de moltes formigues.

Curiosament, als mitjans de comunicació dels formiguers (propietat dels óssos més poderosos) apareixien unes formiguetes molt boniques que mitjançant un llenguatge exquisit animaven –sense dir-ho expressament- a seguir les directrius de les rates. Resistir-se als seus encants resultava molt difícil per a les masses de formiguetes treballadores.

Per la seua part, el govern dels óssos encetava una forta campanya contra les formigues roges mitjançant lleis repressives que pretenien acabar amb la lluita. No podien permetre que les formigues trobaren aigua, doncs sabien que si ho feien, deixarien de dependre del seu malèfic sistema que les convertia en esclaves.

No obstant això, les heroiques formigues roges no tenien por a res. S’organitzaven fraternalment i estudiaven la realitat entre iguals per tal de decidir quines actuacions dur a terme unitàriament per arribar al seu objectiu.

Encara que lentament, cada volta n’eren més i més, fins que un dia les masses de formigues arribaren a un gran riu.

Així fou com arribaren a ser invencibles i lliures.

Cambio de marionetas y escenarios.

Durante años hemos reivindicado el inicio de un nuevo proceso constituyente y ahora mismo, todo parece indicar que ese momento ha llegado.

No obstante, en demasiadas ocasiones hemos hablado de proceso constituyente ignorando el estado de las fuerzas que participarían. Por eso surgen diversas preguntas: ¿Tiene nuestra clase social una organización política con suficiente fuerza para afrontar dicho proceso? ¿Tenemos algún tipo de garantía para que una nueva constitución sea mejor para nosotros que la anterior? -La respuesta es no.

Entonces, ¿por qué los partidarios del sistema hablan de un nuevo proceso constituyente? –Porque están preparándose por lo que pueda pasar. Ante su necesidad de aumentar el grado de explotación y la inexistencia de un contrapoder por nuestra parte, están en condiciones óptimas para adaptar el sistema político a sus necesidades, antes de que seamos un problema real.

Lo cierto es que el bipartidismo ha perdido cinco millones de votos y todo parece indicar que vamos hacia un parlamento más variado, lo cual no debemos confundir con que nuestra clase esté más representada.

Estamos asistiendo a la ceremonia en la que el poder económico se desprende de las marionetas y los escenarios que han utilizado durante casi 4 décadas. Unas marionetas y unos escenarios que están cambiando por otros para “cambiar todo para que nada cambie”.

Por desgracia, todo sigue “atado y bien atado”. El primer paso para desatarlo es ser más fuertes que ellos. 

Viva la República Socialista!

republica

Pep el jornaler

Pep ha acabat la jornada laboral i es disposa a organitzar-se amb aquells que són de la mateixa classe social que ell. És a dir, amb aquells treballadors que entenen que viuen la lluita de classes i que la seua, per tant, ha d’organitzar-se (per a vèncer).

Pep forma part dels desposseïts de la terra, els qui treballen i no són propietaris dels mitjans de producció. Aquells que s’organitzen i són conscients que tenen enfront un enemic que té el poder, és gran i està molt ben organitzat. No obstant això, eixe enemic antagònic té en sí mateix una contradicció que causa la seua mort. Pep i els seus ho saben.

El calfament de cap de Pep radica en com dur a terme la lluita dia a dia. El seu humil treball intel·lectual no es dedica a veure qui és el número 1 o el 4 d’una llista electoral. Tampoc es dedica a crear estructures polítiques innecessàries. No confia en aquells ídols que els mitjans de manipulació fomenten ni creu en els messies. Ell pensa.

Pep s’organitza entre iguals. Ni més ni menys.

renau

El capital, el fascismo y sus charlatanes

En 1914, un tal Benito Mussolini fue expulsado del Partido Socialista Italiano por apoyar la intervención italiana en la 1ª Guerra Mundial. Una intervención que chocaba con los intereses de clase del proletariado.

A pesar de su pasado socialista, él ya no era partidario de la lucha de clases. Ya hablaba de nacionalismo interclasista. Gracias a esto y a la ayuda de la industria armamentística fundó los periódicos Il Popolo d’Italia y Fasci Rivoluzionari d’Azione Internazionalista para convencer a los trabajadores de que apoyasen la intervención italiana y ya de paso, para negar la existencia de lucha de clases.

C7E2A3C19Mussolini continuaba hablando de revolución. Pero ya no le otorgaba al proletariado el papel de sujeto revolucionario sino que este papel de dirigente de vanguardia lo podría desarrollar cualquier sujeto de otra clase social. Para Mussolini, la nación era lo único que prevalece, por encima de las clases sociales. No obstante, en su discurso seguía manteniendo que era socialista y revolucionario. Le hubiese sido muy difícil arrastrar a los obreros sin autodenominarse socialista y revolucionario.

Después de la finalización de la 1GM, Mussolini ya hablaba de la necesidad de un hombre “despiadado y enérgico” como líder de masas. Además, expresó públicamente su renuncia al socialismo y ya empezaba a hablar de una “vieja clase política”.

¿Quién iba a decir que aquel joven socialista llegaría a ser aquel dictador fascista? Lo cierto es que no le faltaron apoyos del capital, a quienes cuando era militante del PSI tomaba por enemigos de clase. Gracias a estos pudo tener medios de comunicación a su disposición. Y es que el capital sabe jugar. Tenían que hacer frente al peligro del socialismo y para ello crearon el fascismo, el cuál nace con un discurso y unos eslóganes similares a los socialistas, comunistas y revolucionarios. Pero en el fondo de todo está el desarme ideológico de la clase obrera, la negación de la lucha de clases y la desarticulación de las organizaciones obreras mientras el capital sigue explotando a nuestra clase. El fascismo no es más que eso.

¿Qué sería del capital sin el fascismo y sus charlatanes? –Por desgracia, siguen abundando en nuestra época. Porque no podemos ignorar que el capital necesita crear caudillos disfrazados de revolucionarios. Hombres “despiadados y enérgicos” que ataquen a “castas políticas”, que creen confusión hablando de ciudadanos y no de clases. Unos charlatanes que sutilmente nieguen el papel de sujeto revolucionario a la clase obrera y que en definitiva, nieguen la lucha de clases. Hombres, que al final acaban creyéndose dioses. 

PD: No pudiste, Benito. Dios no existe.

BE500624F

Sobre la “Gran Coalició” PP-PSOE. El feixisme que ve

Bmd0UElCYAEDTtLEl candidat dels socialdemòcrates europeus (entre ells el PSOE), Martin Schulz, felicitava fa pocs mesos al Govern del PP per les seues reformes. És més, cal recordar que el partit de Schulz es soci de govern de Merkel.

S’imagineu un govern del PP i del PSOE? –Molts pensaran que és impossible que governen junts, però personatges com Felipe González, Rita Barberá, Zapatero o Cañete, entre d’altres, aposten per una gran coalició PP-PSOE. I és què, els amos d’aquests partits/mafies (els que paguen campanyes electorals de més de 18 milions d’euros), estan exigint-los un govern de concentració.

Arribaran a fer-ho? -El fet és que en Europa han coincidit en un 73% de les votacions. A més, han sigut capaços de canviar junts l’article 135 de la Constitució per a que el pagament del deute (il·legítim) estiga sobre les nostres necessitats bàsiques. També podríem parlar de reformes laborals anti-obreres, de retràs de l’edat de jubilació, de voler censurar les xarxes socials, de regalar milions als bancs o de permetre els desnonaments. És a dir, en els temes importants van de la maneta.

No hi ha diferències entre ells? -Sí. La principal diferència en matèria econòmica radica en quin lobby trau més benefici segons guanye PP o PSOE. La resta de diferències és pura aparença.

índexAleshores, què els porta a exigir una gran coalició? -Doncs que en vistes a una accentuació de la lluita de classes, han d’unir-se de manera més ferma per defendre els seus interessos de classe. Ells tenen clar que la classe obrera anem a viure cada volta en pitjors condicions i entenen que s’han de preparar per evitar esglais, tal i com van fer mitjançant els feixismes dels anys 30 a Europa. Com deia Bertolt Brecht, “no hi ha res més paregut a un feixista que un burgés espantat”.

Seran capaços? -Ho han demostrat històricament i ho continuen fent avui en dia a Ucraïna, recolzant un govern feixista després d’un colp d’Estat i criminalitzant als antifeixistes. Per molt que ho intenten amagar, el PP i el PSOE són com a mínim còmplices.

I açò, amics i amigues, no és altra cosa que la lluita de classes.

El futur està en les nostres mans: organitza’t i lluita!