Claudicar o callar davant una injustícia. Convertir-nos en còmplices

Una injustícia s’ha de combatre. Acceptar-la ens converteix en part d¡ella.

Alguna cosa semblant ocorre amb la reforma de la Llei electoral del PP. Molts, en vegada de plantejar mobilitzar-se per tombar-la, han optat per acceptar-la i començar la carrera per a tenir candidatures que agrupen a totes les forces “progressistes”. Es tracta de convergir sí o sí, oblidant que la convergència és un procés lent i que no és ni serà una suma de sigles ni una opció electoral, sinó el producte del treball diari en la societat. Però sobretot, amb poca voluntat de lluitar contra aquesta caciquista llei. Pareix que a més d’un li ha vingut bé.

4 TPer si fora poc, les formes de convergència pareix que estiguen donades ja així com les exigències tan greus per part d’alguns com demanar la desaparició del PCE. Quasi res! I jo que pensava que l’enemic era de classe. Açò només indica que o bé s’equivoquen, o són enemics de classe (nostres)

Per si no cola aquesta exigència, hem de llevar la nostra simbologia (el martell i la corbella) per si espantem a algú. Vaja, curiosament el règim feixista d’Ucraïna ha començat un procés per a prohibir aquest símbol. Un règim, sorgit d’un cop d’estat que està massacrant a les poblacions que s’han oposat a ell. Però clar, condemnar-lo no és una prioritat. Deu ser que tampoc és “ni d’esquerres ni de dretes”.

Recordeu el que va succeir a Espanya a partir del 1936?

Hem de tenir clar que la indiferència o la neutralitat davant d’una injustícia ens converteix en còmplices.

M’indigna eixa equidistància amb el que ocorre a Ucraïna o a Palestina, tractant per igual a les víctimes com als botxins; el discurs interclassista i la negació de la lluita de classes, l’ambigüitat amb temes com l’avortament o la denúncia del sistema criminal. Podria dir, que més que indignar-me, em preocupa.

No vull ni imaginar quan il·legalitzen al Partit Comunista. L’acceptaran?

I quan ens porten cap al paredó? Callaran?

El movimiento de los coches de choque

El movimiento de los coches de choque

-El problema es que la gente no se mueve. ¡Debemos movernos!

-¿Hacia dónde?

He aquí la cuestión.

 

14Aunque durante los últimos años han tenido lugar diferentes movimientos, podemos afirmar que hasta la fecha continúan dispersos y aislados.

Una de las causas radica en que la mayoría han surgido como respuesta ante los constantes ataques del capital y se han limitado a lo concreto y lo inmediato, sin analizar el problema en su contexto y sin expectativas a largo plazo, pues lo urgente es el presente. Podríamos decir que el fondo damos respuestas a los ataques y no al atacante.

Lo cierto es que corremos el peligro de querer llegar a la playa con un coche de choque: por muchas horas que dediquemos a circular en él, nunca llegaremos a nuestro destino si no salimos de la pista.

Debemos aceptar que así no llegamos a ningún lugar y que al final sólo conseguimos mareamos, desperdiciar recursos y darnos hostias (entre nosotros). ¡Y lo que nos hemos reido…! (como diría Gila). Algunos incluso se lo pasan bien demostrando lo buenos y astutos que son al volante, aunque sólo sirvan para eso (o eso creen).

Es por eso que ha llegado el momento en que alguien diga que es necesario salir de la pista de coches de choque. Después, habrá quien irá andando, en bici o en coche pero lo que es seguro es que nos encontraremos por los caminos si en verdad nuestro destino es el mismo.

Mientras tanto, el capital y sus medios de comunicación nos quieren hacer pensar que con el coche de choque llegaremos.

¡Y algunos caen…!

Les formigues tenien set

Les formigues tenien molta set. El seu objectiu per tant, era arribar a un riu on poder beure doncs tantes hores de treball les havia deixat seques.

El cas és que ja portaven molt de temps buscant l’aigua car havien estat guiades per unes ratetes que jugaven a enganyar-les. Aquestes les portaven a llocs sense aigua o en ocasions davant del seu enemic antagònic, l’ós formiguer. Però les rates eren llestes i no solien dirigir directament a les formigues. Tenien a la seua disposició a uns llors que repetien les seues directrius en forma d’eslògan (sense saber què deien, clar).

formiga rojaUn bon dia, unes quantes formigues -fartes de patir set- es varen adonar que els llors i les rates les marejaven de tal manera que mai arribarien a trobar l’aigua. És més, en el fons beneficiaven –voluntàriament o no- a l’ós formiguer. Fou aquest el motiu pel qual aquest grup de formigues va decidir buscar l’aigua per sí mateix. Començaren a organitzar l’expedició de manera intel·ligent sense voler deixar a les seues companyes a mercè de les rates i dels llors.

Les rates, que temien quedar-se sense feina, decidiren encetar una campanya de difamació contra el grup de les formigues roges (com elles s’anomenaven). Els llors no paraven de repetir una i altra vegada: “les formigues roges estan boges!” o “les roges formigues no són noves sinó antigues”, dos eslògans molt apegalosos que donaven bons resultats calant el pensament de moltes formigues.

Curiosament, als mitjans de comunicació dels formiguers (propietat dels óssos més poderosos) apareixien unes formiguetes molt boniques que mitjançant un llenguatge exquisit animaven –sense dir-ho expressament- a seguir les directrius de les rates. Resistir-se als seus encants resultava molt difícil per a les masses de formiguetes treballadores.

Per la seua part, el govern dels óssos encetava una forta campanya contra les formigues roges mitjançant lleis repressives que pretenien acabar amb la lluita. No podien permetre que les formigues trobaren aigua, doncs sabien que si ho feien, deixarien de dependre del seu malèfic sistema que les convertia en esclaves.

No obstant això, les heroiques formigues roges no tenien por a res. S’organitzaven fraternalment i estudiaven la realitat entre iguals per tal de decidir quines actuacions dur a terme unitàriament per arribar al seu objectiu.

Encara que lentament, cada volta n’eren més i més, fins que un dia les masses de formigues arribaren a un gran riu.

Així fou com arribaren a ser invencibles i lliures.

Cambio de marionetas y escenarios.

Durante años hemos reivindicado el inicio de un nuevo proceso constituyente y ahora mismo, todo parece indicar que ese momento ha llegado.

No obstante, en demasiadas ocasiones hemos hablado de proceso constituyente ignorando el estado de las fuerzas que participarían. Por eso surgen diversas preguntas: ¿Tiene nuestra clase social una organización política con suficiente fuerza para afrontar dicho proceso? ¿Tenemos algún tipo de garantía para que una nueva constitución sea mejor para nosotros que la anterior? -La respuesta es no.

Entonces, ¿por qué los partidarios del sistema hablan de un nuevo proceso constituyente? –Porque están preparándose por lo que pueda pasar. Ante su necesidad de aumentar el grado de explotación y la inexistencia de un contrapoder por nuestra parte, están en condiciones óptimas para adaptar el sistema político a sus necesidades, antes de que seamos un problema real.

Lo cierto es que el bipartidismo ha perdido cinco millones de votos y todo parece indicar que vamos hacia un parlamento más variado, lo cual no debemos confundir con que nuestra clase esté más representada.

Estamos asistiendo a la ceremonia en la que el poder económico se desprende de las marionetas y los escenarios que han utilizado durante casi 4 décadas. Unas marionetas y unos escenarios que están cambiando por otros para “cambiar todo para que nada cambie”.

Por desgracia, todo sigue “atado y bien atado”. El primer paso para desatarlo es ser más fuertes que ellos. 

Viva la República Socialista!

republica

Pep el jornaler

Pep ha acabat la jornada laboral i es disposa a organitzar-se amb aquells que són de la mateixa classe social que ell. És a dir, amb aquells treballadors que entenen que viuen la lluita de classes i que la seua, per tant, ha d’organitzar-se (per a vèncer).

Pep forma part dels desposseïts de la terra, els qui treballen i no són propietaris dels mitjans de producció. Aquells que s’organitzen i són conscients que tenen enfront un enemic que té el poder, és gran i està molt ben organitzat. No obstant això, eixe enemic antagònic té en sí mateix una contradicció que causa la seua mort. Pep i els seus ho saben.

El calfament de cap de Pep radica en com dur a terme la lluita dia a dia. El seu humil treball intel·lectual no es dedica a veure qui és el número 1 o el 4 d’una llista electoral. Tampoc es dedica a crear estructures polítiques innecessàries. No confia en aquells ídols que els mitjans de manipulació fomenten ni creu en els messies. Ell pensa.

Pep s’organitza entre iguals. Ni més ni menys.

renau

El capital, el fascismo y sus charlatanes

En 1914, un tal Benito Mussolini fue expulsado del Partido Socialista Italiano por apoyar la intervención italiana en la 1ª Guerra Mundial. Una intervención que chocaba con los intereses de clase del proletariado.

A pesar de su pasado socialista, él ya no era partidario de la lucha de clases. Ya hablaba de nacionalismo interclasista. Gracias a esto y a la ayuda de la industria armamentística fundó los periódicos Il Popolo d’Italia y Fasci Rivoluzionari d’Azione Internazionalista para convencer a los trabajadores de que apoyasen la intervención italiana y ya de paso, para negar la existencia de lucha de clases.

C7E2A3C19Mussolini continuaba hablando de revolución. Pero ya no le otorgaba al proletariado el papel de sujeto revolucionario sino que este papel de dirigente de vanguardia lo podría desarrollar cualquier sujeto de otra clase social. Para Mussolini, la nación era lo único que prevalece, por encima de las clases sociales. No obstante, en su discurso seguía manteniendo que era socialista y revolucionario. Le hubiese sido muy difícil arrastrar a los obreros sin autodenominarse socialista y revolucionario.

Después de la finalización de la 1GM, Mussolini ya hablaba de la necesidad de un hombre “despiadado y enérgico” como líder de masas. Además, expresó públicamente su renuncia al socialismo y ya empezaba a hablar de una “vieja clase política”.

¿Quién iba a decir que aquel joven socialista llegaría a ser aquel dictador fascista? Lo cierto es que no le faltaron apoyos del capital, a quienes cuando era militante del PSI tomaba por enemigos de clase. Gracias a estos pudo tener medios de comunicación a su disposición. Y es que el capital sabe jugar. Tenían que hacer frente al peligro del socialismo y para ello crearon el fascismo, el cuál nace con un discurso y unos eslóganes similares a los socialistas, comunistas y revolucionarios. Pero en el fondo de todo está el desarme ideológico de la clase obrera, la negación de la lucha de clases y la desarticulación de las organizaciones obreras mientras el capital sigue explotando a nuestra clase. El fascismo no es más que eso.

¿Qué sería del capital sin el fascismo y sus charlatanes? –Por desgracia, siguen abundando en nuestra época. Porque no podemos ignorar que el capital necesita crear caudillos disfrazados de revolucionarios. Hombres “despiadados y enérgicos” que ataquen a “castas políticas”, que creen confusión hablando de ciudadanos y no de clases. Unos charlatanes que sutilmente nieguen el papel de sujeto revolucionario a la clase obrera y que en definitiva, nieguen la lucha de clases. Hombres, que al final acaban creyéndose dioses. 

PD: No pudiste, Benito. Dios no existe.

BE500624F

Sobre la “Gran Coalició” PP-PSOE. El feixisme que ve

Bmd0UElCYAEDTtLEl candidat dels socialdemòcrates europeus (entre ells el PSOE), Martin Schulz, felicitava fa pocs mesos al Govern del PP per les seues reformes. És més, cal recordar que el partit de Schulz es soci de govern de Merkel.

S’imagineu un govern del PP i del PSOE? –Molts pensaran que és impossible que governen junts, però personatges com Felipe González, Rita Barberá, Zapatero o Cañete, entre d’altres, aposten per una gran coalició PP-PSOE. I és què, els amos d’aquests partits/mafies (els que paguen campanyes electorals de més de 18 milions d’euros), estan exigint-los un govern de concentració.

Arribaran a fer-ho? -El fet és que en Europa han coincidit en un 73% de les votacions. A més, han sigut capaços de canviar junts l’article 135 de la Constitució per a que el pagament del deute (il·legítim) estiga sobre les nostres necessitats bàsiques. També podríem parlar de reformes laborals anti-obreres, de retràs de l’edat de jubilació, de voler censurar les xarxes socials, de regalar milions als bancs o de permetre els desnonaments. És a dir, en els temes importants van de la maneta.

No hi ha diferències entre ells? -Sí. La principal diferència en matèria econòmica radica en quin lobby trau més benefici segons guanye PP o PSOE. La resta de diferències és pura aparença.

índexAleshores, què els porta a exigir una gran coalició? -Doncs que en vistes a una accentuació de la lluita de classes, han d’unir-se de manera més ferma per defendre els seus interessos de classe. Ells tenen clar que la classe obrera anem a viure cada volta en pitjors condicions i entenen que s’han de preparar per evitar esglais, tal i com van fer mitjançant els feixismes dels anys 30 a Europa. Com deia Bertolt Brecht, “no hi ha res més paregut a un feixista que un burgés espantat”.

Seran capaços? -Ho han demostrat històricament i ho continuen fent avui en dia a Ucraïna, recolzant un govern feixista després d’un colp d’Estat i criminalitzant als antifeixistes. Per molt que ho intenten amagar, el PP i el PSOE són com a mínim còmplices.

I açò, amics i amigues, no és altra cosa que la lluita de classes.

El futur està en les nostres mans: organitza’t i lluita!

La foto del dirigente

Algunos venimos afirmando desde hace tiempo que en la sociedad actual la importancia de la imagen prima sobre el fondo. Es más importante un buen anuncio que el producto en sí. Es mejor una buena apariencia que un buen discurso político. Incluso algunos optan por aparecer en la TV diariamente renegando de los principios antes que morir en un rincón dignamente.

photoPues bien. Gran parte de nuestra forma de ser y de pensar viene determinada por el contexto en el que vivimos. Este es un hecho innegable que debemos tener bien claro aquellos y aquellas que queremos transformar la realidad que nos rodea. No podemos transformar la sociedad sin conocerla y comprenderla, pues es el punto de partida. Ahora bien a veces supone un problema cuando un revolucionario arrastra lo que debe transformar y acaba potenciándolo. Un claro ejemplo es lo mencionado al principio de esta reflexión: cuando la imagen importa más que el fondo.

En las redes sociales abundan fotografías personales de jóvenes (y no tan jóvenes) como si fueran grandes dirigentes mientras no saben ni lo que significa ser eso. En cambio, a otros camaradas -que sí cumplen con el papel de dirigente de vanguardia- resulta difícil encontrarlos en fotografías de cualquier tipo, pues siempre aparecen entre las masas.

Y es que existe una gran diferencia entre quien aspira a ser un dirigente per se, y quien entiende que debe serlo por necesidad.

Dedicado a los camaradas de Les Valls.

L’incipient feixisme al nostre entorn i les seues “gracietes”

El film Novecento, de Bernardo Bertolucci, és sense cap dubte una gran obra mestra del cinema.

imagesEn una de les escenes, Attila (el feixista) defensa al patró quan baixa els salaris després de comprar nova maquinaria. Olmo Dalcó, el camperol comunista, trenca els sacs de blat amb ràbia en viure tal injustícia. Attila, després de justificar al patró, li diu a Olmo que el comprèn intentant dir-li el que necessita escoltar. És aleshores quan Ana, la mestra, li diu les veritats a Attila, qui al no tenir arguments sols pot respondre en to burlesc “ja has acabat la lliçó?”

Aquesta escena mostra magistralment l’incipient feixisme. Una escena que podem veure avui en dia al nostre entorn en el que ja és comú veure aquestes actituds pre-feixistes. Qui no ha vist com a falta d’arguments, el feixista fa la gracieta de torn?

El grau d’explotació augmenta de tal manera que pocs es lliuren de l’atur, les ETT, els salaris baixos, els desnonaments, etc. Cada volta hi ha menys gent indiferent al que està passant i busca respostes. Malauradament, encara que el missatge de les distintes organitzacions obreres van agafant força, ho fa de manera més lenta del que deuria. Mentrestant ja anem acostumant-nos a la gracieta del feixista camuflat, qui busca respostes fàcils i simples per tal de contrarestar els missatges revolucionaris i tracta evitar que l’acaben reconeixent com a responsable del que estem patint.

asasdadHem de desemmascarar als feixistes i als capitalistes que el sembren abans que siga massa tard. Per suposat, recordar com acaben les burles i els abusos d’Attila.

Oportuna conversa sobre oportunistes

– Camarada, diuen les enquestes que el partit traurà uns 50 diputats.
– Bé…
– No et veig molt convençut.
No molt.
– No creus en les enquestes?
– No és això. Pense que 50 diputats serveixen de poc si el partit no està organitzat en tots els fronts i és l’avantguarda del proletariat.
– Entenc…
– A més, no podem confondre govern amb poder ni oblidar que es tracta d’un parlament burgès. Així mateix , els nostres diputats han de ser un reflex del que passa a la societat, no un conjunt d’estrelles mediàtiques que arriben als càrrecs mitjançant discursos desclassats i que només pretenen tenir un alt percentatge al parlament o un lloc de treball.
– Això està clar, però millor aquests que altres no?
– Sí, encara que alguns ja s’assemblen més als altres que a nosaltres. Te’n recordes d’aquell jovenet que era la gran promesa?
– Sí
– Doncs ja porta 20 anys i segueix prometent.
– Com passa el temps …
– Igual que aquella que anava de comunista i ens va acabar traint. Ja porta 30 anys de parlament en parlament (i de partit en partit ).
– Tants anys?
– Sí, camarada.
– És dur veure com mentre la majoria enfortim el Partit de la classe obrera poble a poble i barri a barri, uns pocs es dediquen a pactar llista a llista i poltrona a poltrona.
Així és. No obstant això, no et desanimes. Reconstruir el partit d’avantguarda és més costós que un procés electoral.
– Per descomptat.
– I tingues en compte que el Partit som tots, i això és molt més gran que l’ego d’alguns.

Oportuna conversación sobre oportunistas

amigos– Camarada, dicen las encuestas que el partido sacará casi 50 diputados.

– Bien…

– No te veo muy convencido.

– No mucho.

– ¿No crees en las encuestas?

– No es eso. Pienso que 50 diputados sirven de poco si el partido no está organizado en todos los frentes y es la vanguardia del proletariado.

– Entiendo…

– Además, no podemos confundir gobierno con poder ni olvidar que se trata de un parlamento burgués. Asimismo, nuestros  diputados deben ser un reflejo de lo que ocurre en la sociedad, no un conjunto de estrellas mediáticas que llegan ahí por sus discursos desclasados y cuyo único fin es tener un alto porcentaje parlamentario o un puesto de trabajo.

– Eso está claro, pero mejor esos que otros ¿no?

– Sí, aunque algunos ya se parecen más a los otros que a nosotros. ¿Te acuerdas de aquel jovencito que era la gran promesa?

– Sí.

– Pues ya lleva 20 años ahí y sigue prometiendo.

– Cómo pasa el tiempo…

– Igual que aquella que iba de comunista y nos acabó traicionando. 30 años lleva de parlamento en parlamento (y de partido en partido).

– ¿Tantos años?

– Sí, camarada.

– Es duro ver cómo mientras la mayoría fortalecemos el Partido de la clase obrera pueblo a pueblo y barrio a barrio, unos pocos pastelean lista a lista y puesto a puesto.

– Así es. Pero no te desanimes. Reconstruir el partido de vanguardia es más costoso que un proceso electoral.

– Por supuesto.

– Y ten en cuenta que el Partido somos todos, y eso  es mucho más grande que el ego de algunos.

Dos años de blog

tartaYa hace dos años y parece que fue ayer cuando empecé a escribir en este blog. Más de 275 posts para desahogarme con los enemigos de clase y con los traidores, valga la redundancia.

Sin duda la situación ha empeorado desde entonces para la clase obrera. Cierto es que hay mucho movimiento en la calle, pero sin una guía política. Por eso pienso necesaria la reconstrucción del Partido Comunista, esa que el capital trata de impedir a toda costa. Por este motivo, entre otros, cada día está más presente el fascismo en nuestro entorno (por lo que pueda pasar). Tampoco debemos ignorar la aparición de oportunistas que se presentan como líderes mesiánicos, algunos de ellos consagrados por los medios del capital. En cuanto a nuestras filas, no podemos concebir un partido como si fuera un foro de debate ni mantenerlo por nostalgia. Menos aún que nadie desprecie la voluntad de las bases o utilice la organización (y todo el trabajo militante) a modo de trampolín para fines personales.

Durante años trataron de matar al Partido de la clase obrera y no pudo ni Franco. Después intentaron enterrarlo vivo y todavía hay quien lo sigue intentando. Ahora tratan de marginarnos y nos llaman sectarios, stalinistas, anquilosados, etc. Cierto es que lo dirán de todas formas, hagamos lo que hagamos, pues somos de los pocos que siempre cuestionamos el sistema. También recibimos muchas presiones o ataques por no creernos mucho eso del “tripartit” que manda el poder económico. Incluso algunos se atreven a atacar nuestra democracia interna, como si tuviéramos que estar bailando el agua a más de uno.

Demasiados ataques por todos los lados. Se nota que la construcción del partido de los trabajadores es un problema para más de uno. Lo siento pero no es por capricho sino por necesidad, pues no nos queda otra opción que el socialismo y el PC es nuestra herramienta. Y quien se ponga por delante, que se aparte.

¡Viva la clase obrera!

Dos anys de blog.

tartaJa fa dos anys i pareix que fou ahir quan vaig començar a escriure en aquest blog. Més de 275 posts per desfogar-me amb els enemics de classe i els traïdors, vaga’m la redundància.

Sens dubte la situació ha empitjorat des d’aleshores per a la classe obrera. Ben cert és que hi ha molt de moviment al carrer, però sense una guia política. Per això pense necessària la reconstrucció del Partit Comunista, la qual el capital tracta d’impedir a tota costa. Per aquest motiu cada dia està més present el feixisme al nostre entorn (pel que puga passar). Tampoc hem d’ignorar l’aparició d’oportunistes que es presenten com a líders messiànics, alguns d’ells consagrats pels mitjans del capital. Pel que fa a les nostres files, no podem concebre un partit com si fos un fòrum de debat ni mantenir-lo per nostàlgia. Menys encara que ningú menyspree la voluntat de les bases o utilitze l’organització (i tot el treball militant) a mode de trampolí per a fins personals.

Han tractat durant molts anys de matar al Partit de la classe obrera i no pogué ni Franco. Després intentaren soterrar-lo viu i encara hi ha qui ho intenta. Ara tracten de marginar-nos i ens qualifiquen de sectaris, stalinistes, anquilosats, etc. Cert és que ho diran de totes formes, fem el que fem, doncs som dels pocs que sempre qüestionem el sistema. També rebem moltes pressions o atacs per no creure’ns molt això del “tripartit” que demana el poder econòmic. Inclús ataquen la nostra democràcia interna, com si tinguérem que estar ballant l’aigua a més d’un.

Massa atacs per tots els llocs. Es nota que la construcció del partit dels treballadors i les treballadores és un problema per a més d’un. Ho sent, no és per capritx sinó per necessitat, doncs no ens queda altra opció que el socialisme i el PC és la nostra ferramenta. I qui es pose per davant, haurà d’apartar-se.

Visca la classe obrera!

Referentes

Hace tiempo me preguntaba qué pensarán o a qué aspirarán los viejos capitalistas cuando están en sus últimos años de vida. Hoy me preguntaba lo mismo sobre aquellos obreros conscientes y organizados que siguen luchando a pesar de su avanzada edad.

Durante los años que llevo militando en el Partido Comunista he podido compartir trinchera junto a camaradas que superaban los 70 años. Siempre he admirado su entereza luchando como si tuviesen veinte años a pesar de saber que no verán el fruto de su lucha.

He aquí algunos ejemplos.

zaplana ginesAnte una asamblea de delegados sindicales, el camarada Ginés Zaplana se dirigió a todos ellos: “compañeros, aquí estoy con más de 80 tacos y muy ‘cascao’, pero el domingo iré a la manifestación a Madrid, ¡coño!”

La camarada Remedios Montero dedicó los últimos años de su vida junto a su compañero Florián a hacer conferencias. Siempre decía que tenían que hacerlo para que nosotros no viviésemos la dramática experiencia que tuvieron ellos.

En una reunión del Partido, el camarada Julián López decía lo siguiente: “a mí me han metido en la cárcel durante la dictadura y también en ‘democracia’ por ser comunista. ¿Cómo voy a dejar de luchar ahora? Aunque tengo ya una edad… no voy a dejar de luchar, porque si todos hiciésemos eso desaparecería el Partido Comunista. Y ese día, camaradas, los capitalistas cogerían la borrachera más grande de la historia.”

Y por supuesto, recuerdo lo que en muchas ocasiones nos dijo el camarada Ramón Castrillón: “está claro que yo no llegaré a ver la revolución, pero vosotros…a lo mejor sí.”

 

Esto es dignidad.

Vuestra lucha será parte de nuestra victoria.

Aprender de la historia. Vencedores y vencidos

La historia de todas las sociedades que han existido hasta hoy,  es la historia de la lucha de clases.” Karl Marx y Friedich Engels.

Homenajear a todos aquellos y aquellas que han luchado a lo largo de la historia en favor de los desposeídos es lo mínimo que podemos hacer. Por ello, recuperar la historia (de clase) debe ser parte de ese reconocimiento, aprendiendo de ella para poder continuarla de la mejor manera.

Para tal empresa considero conveniente recordar las palabras del cantante Litto Nebbia “si la historia la escriben los que ganan, eso quiere decir que hay otra historia”. Y en eso estamos, recuperando la nuestra desde una posición desfavorable en el global de la historia. Esa que han escrito los ganadores en tercera persona sobre nosotros y que desgraciadamente muchos de los nuestros han aceptado como eternos perdedores.

Ahora bien, podemos aceptar su historia o reivindicar la nuestra. Y si optamos por la segunda opción deberemos aprender tanto de los aciertos como de los errores, de las victorias como de las derrotas, de las batallas ganadas como de las perdidas, y en definitiva, de toda nuestra cultura revolucionaría.

Y es aquí donde caemos en un gran error. Como desposeídos que somos, predomina en nosotros el reconocimiento y la identificación con los nuestros que han perdido. Puede ser que hayamos aceptado el rol de víctimas perpetuas, ignorando que lucha de clases es el motor de la historia.

reichstagHay un caso que resume todo lo anterior: la Revolución bolchevique y la victoria de la Unión Soviética sobre el nazismo en la II Guerra Mundial. Aunque la mayoría reconoce que la Revolución de Octubre fue una gran victoria, parece que empezó a perder adeptos a partir de noviembre de aquel mismo año bajo justificaciones del tipo “la revolución traicionada; lo que vino después fue un capitalismo de estado; la burocratización, el terror estalinista, etc.”

De esta manera, 27 años después de aquella revolución, pocos reconocen como propia la victoria de la URSS sobre el fascismo. De hecho, muchos de los nuestros reconocen a los USA o a las “democracias europeas” (burguesas) como ganadores. Así nos va.

Y es qué, si no reconocemos como un triunfo la construcción del primer gran estado obrero de la humanidad (con sus aciertos y errores), difícilmente aceptaremos como propia la victoria sobre el fascismo (y por tanto sobre capitalismo mundial que lo sustentaba).

No obstante, muchos renuncian o denuncian a la URSS por su militarismo, obviando lo que decía Marx de “la violencia es la partera de la historia”. Esto no quiere decir que nos guste la violencia sino que no renunciamos a ella como legítima defensa. Por más que quiera no me imagino a los soldados soviéticos entrando a Berlín con una sonora batukada, ni firmando en change.org para poder ondear la bandera roja en el Reichstag.

stalinNos guste o no, la URSS ganó una Guerra Mundial al capitalismo obligándolo a que, prácticamente hasta la desaparición del bloque socialista, se viese obligado a retroceder y hacer concesiones a las luchas de la clase obrera. Podemos comprobar cómo nos ha ido a la clase obrera desde los años 90 por todo el mundo.

A nuestros enemigos de clase aún les duele la experiencia soviética y la victoria de 1945. En la actualidad están eliminando cada concesión a la clase obrera producto de las luchas amparadas en aquella victoria. Con razón decía Iósif Stalin que “la revolución de Octubre infirió una herida de muerte al capitalismo mundial, de la que no se repondrá jamás. De hecho, aún están tratando de curarla.

Entonces, si verdaderamente aspiramos a construir el socialismo habrá que recuperar nuestra historia y aprender (también) de los nuestros que ganaron.

Aprendre de la història. Vencedors i vençuts

La història de totes les societats que han existit fins avui,  és la història de la lluita de classes.” Karl Marx i Friedich Engels.

Homenatjar a tots aquells i aquelles que han lluitat al llarg de la història en favor dels desposseïts és el mínim que podem fer. Aleshores, recuperar la història (de classe) ha de ser part d’eixe reconeixement, aprenent d’ella per a poder continuar-la de la millor manera.

Per a tal empresa considere convenient recordar les paraules del cantant Litto Nebbia “si la història l’escriuen els qui guanyen, això vol dir que hi ha una altra història”. I en això estem, recuperant la nostra des d’una posició desfavorable en el global de la història. Eixa que han escrit els guanyadors en tercera persona sobre nosaltres i que malauradament molts dels nostres han acceptat com a eterns perdedors.

Ara bé, podem acceptar la seva història o reivindicar la nostra. I si optem per la segona opció deurem aprendre tant dels encerts com dels errors, de les victòries com de les derrotes, de les batalles guanyades com de les perdudes, i en definitiva, de tota la nostra cultura revolucionaria.

I és ací on caiem en una gran errada. Com a desposseïts que som, predomina en nosaltres el reconeixement i la identificació amb els nostres que han perdut. Pot ser, hem acceptat el rol de víctima perpètua, ignorant que lluita de classes és el motor de la història.

reichstagHi ha un cas que resumeix tot l’anterior: la Revolució bolxevic i la victòria de la Unió Soviètica sobre el nazisme a la II Guerra Mundial. Encara que es reconeix per la majoria que la Revolució d’Octubre fou una gran victòria, sembla que va perdent adeptes a partir de novembre d’aquell mateix any sota justificacions del tipus: “La revolució traïda; el que vingué després era un capitalisme d’Estat; la burocratització, el terror stalinista, etc.”

D’aquesta manera, 27 anys després d’aquella revolució, pocs reconeixen com a pròpia la victòria de l’URSS sobre el feixisme. De fet, molts dels nostres reconeixen als USA o a les “democràcies europees” (burgeses) com a guanyadors. Així ens va.

I és què, si no reconeixem com a un triomf la construcció del primer gran estat obrer de la humanitat (amb els seus encerts i errors), difícilment acceptarem com a pròpia la victòria sobre el feixisme (i per tant sobre capitalisme mundial que el sustentava).

No obstant això, molts renuncien a l’URSS pel seu militarisme, obviant allò que deia Marx de “la violència és la partera de la història”. Açò no vol dir que ens agrade la violència sinó que no renunciem a ella com a llegítima defensa. Per més que vull no m’imagine als soldats soviètics arribant a Berlín amb una sonora batukada, ni signant en change.org per a poder ondejar la bandera roja al Reichstag.

stalinEns agrade o no, l’URSS guanyà una Guerra Mundial al capitalisme obligant-lo a que pràcticament fins la desaparició del bloc socialista, es veiés obligat a retrocedir i fer concessions a les lluites de la classe obrera. Podem comprovar com ens ha anat a la classe obrera des dels anys 90 arreu del món.

Als nostres enemics de classe encara els dol l’experiència soviètica i la victòria de 1945. Estan eliminant cada concessió a la classe obrera producte de les lluites emparades en aquella victòria. Amb raó deia Iósif Stalin que la Revolució d’octubre va inferir una ferida de mort al capitalisme mundial, de la qual no es reposarà mai.” De fet, encara estan tractant de curar-la.

Llavors, si veritablement aspirem a construir el socialisme caldrà recuperar la nostra història i aprendre (també) dels nostres que guanyaren.

Un relleu “a paso de vencedores”

Molt ha plogut des d’aquells temps en què anàvem en el vell Citroën roig ple de cartells, cola i graneres mentre escoltàvem Victor Jara, Ovidi, Reincidentes o Def con dos.

Quantes nits i quants cafès.

Els camarades Alberto Gómez i Jovi Langa
Els camarades Alberto Gómez i Jovi Langa

Quin gran pas fou entrar en l’ Ajuntament i menuda victòria guanyar la batalla a tots els lladres dels PAIs que volien vendre el nostre poble a metre2.

Per primera vegada, els joves de Quart poguérem decidir el pressupost de Joventut en assemblea (i ja portem cinc anys). També hem lluitat de valent contra la pedrera i contra la privatització de l’aigua i podem dir que hem guanyat el primer assalt.

Hem construït una agrupació comunista on no hi havia res i l’hem convertit en un referent. Al principi ens deien “locos” per portar banderes amb la corbella i el martell. Ara som el partit de molts treballadors i treballadores. I sobretot, ens hem guanyat el respecte. Perquè? -Doncs perquè hem estat en cada conflicte que ha afectat a la classe treballadora i ningú podrà dir mai que no ens deixàrem la pell.

Ens haurem deixat en el camí moltres hores i molta salut…. però ha valgut la pena doncs ha estat un plaer compartir totes aquestes lluites amb vosaltres. I les que ens queden!

VISCA EL PARTIT COMUNISTA! ¡A PASO DE VENCEDORES!

 PD: L’auelo Xato estaria ben orgullós de vosaltres.

XATOS

Entre la garrofera i el barranc

Assegut a l’ombra d’una garrofera, observa a l’altra banda del barranc un grup de dones i homes amb banderes roges que es dirigeixen cap al poble.

garroferaCaminen amb pas ferm i segur proclamant consignes pel pa i el treball. Joan, identifica que aquell grup de trenta persones són treballadors i treballadores que, a l’igual que ell, pateixen les misèries de la vida actual: atur, treball precari i pobresa.

Encara així Joan, es recolza a la soca de la garrofera tractant d’estar més còmode. Els paries s’allunyen. Deuen estar entrant al poble.

 

Han passat un parell d’hores mentre Joan ha pegat una becadeta tranquil·la. De sobte veu com a l’altra vora del barranc corren els desposseïts cap a les muntanyes. Li agradaria saber que ha passat. Inclús ajudar a aquelles persones que fugen horroritzades per algun motiu desconegut. Només han tornat cap a la muntanya la meitat dels que baixaren al poble.

 

Minuts després s’escolten vehicles, sirenes i dispars. Són els soldats i els guàrdies que es dirigeixen cap a la muntanya seguits per l’alcalde i els tres grans terratinents de la zona, que van ben escortats.Joan sap que aquests no son els seus… però continua acomodant-se baix la garrofera fins que acaba gitat al terra.

Mentre somnia, es vist per un soldat que interpreta que és un dissident amagat. Minuts després és arrestat i tancat al calabós.

 

Ell no sap res del que li pregunten i acaba estès al sòl de la pallissa que li peguen. Així viu els darrers 16 dies, quan finalment queda absolt gràcies a la mediació d’un cosí germà que treballa d’escorta per a l’alcalde.

 

En eixir del calabós torna a la garrofera, on creu estar més tranquil. Allí recorda el que ha viscut els darrers dies: pallisses, dolors i fam. Però sobretot no para de recordar el moment més dur, quan va veure mort a Rafel, un humil lluitador comunista que preferí morir a delatar als camarades.

 

Han passat cinc dies i Joan ha continuat baix la garrofera. Ha preferit alimentant-se de brosses i algun fruit que altre a tornar al poble. Quan es disposava a seure als peus de la garrofera comença a escoltar molt de soroll provinent de la muntanya. Deuen ser centenars de persones.

Així és. Minuts després observa com baixen per les senderes amb fusells, martells, pals, pistoles, corbelles, escopetes i fins i tot graneres. Al capdavant d’aquell gran grup de gent es podia veure una gran bandera comunista.

 

Joan s’acomiada de la garrofera i s’uneix als seus. Pel camí conversa amb molts que com ell havien passat una llarga estona baix la garrofera.

 

La classe obrera segueix la sendera del barranc com si fos l’aigua d’octubre que arrasa tota la malesa al seu pas. La Revolució ja és imparable.