Sobre la “Gran Coalición” PP-PSOE. El fascismo que viene

El candidato de los socialdemócratas europeos (entre ellos el PSOE), Martin Schulz, felicitaba hace pocos meses al Gobierno del PP por sus reformas. Recordemos además que el partido de Schulz es socio de gobierno de Merkel.

Bmd0UElCYAEDTtL¿Se imaginan un gobierno del PP y del PSOE? -Muchos pensarán que es imposible que gobiernen juntos, pero personajes como Felipe González, Rita Barberá , Zapatero o Cañete, entre otros, apuestan por una gran coalición PP- PSOE. Y es que los dueños de estos partidos/mafias (quienes pagan campañas electorales de más de 18 millones de euros), están exigiéndoles un gobierno de concentración.

¿Llegarán a hacerlo? – Lo cierto es que en Europa han coincidido en un 73% de las votaciones. Además, han sido capaces de cambiar juntos el artículo 135 de la Constitución para que el pago de la deuda (ilegítima) esté sobre nuestras necesidades básicas. También podríamos hablar de reformas laborales anti- obreras, del retraso de la edad de jubilación, de querer censurar las redes sociales, de regalar millones a los bancos o permitir los desahucios. Podemos asegurar que en los temas importantes van de la mano.

¿No hay diferencias entre ellos? -Sí. La principal diferencia en materia económica radica en qué lobby obtendrá más beneficios según gane PP o PSOE. El resto de diferencias son pura apariencia.

índexEntonces, ¿qué les lleva a exigir una gran coalición? -Pues que en vistas a una acentuación de la lucha de clases, deben unirse de manera más firme para defender sus intereses de clase. Ellos tienen claro que la clase obrera vamos a vivir cada vez en peores condiciones y entienden que deben prepararse para evitar sustos, tal y como hicieron mediante los fascismos de los años 30 en Europa. Como decía Bertolt Brecht, “no hay nada más parecido a un fascista que un burgués asustado”.

¿Serán capaces? – Lo han demostrado históricamente y lo siguen haciendo hoy en día en Ucrania. Allí apoyan al gobierno fascista surgido tras el golpe de Estado mientras criminalizan a los antifascistas. Por mucho que intenten ocultarlo, el PP y el PSOE son como mínimo cómplices.

Y esto, amigos y amigas, no es otra cosa que la lucha de clases.

El futuro está en nuestras manos: ¡organízate y lucha!

Advertisements

Sobre la “Gran Coalició” PP-PSOE. El feixisme que ve

Bmd0UElCYAEDTtLEl candidat dels socialdemòcrates europeus (entre ells el PSOE), Martin Schulz, felicitava fa pocs mesos al Govern del PP per les seues reformes. És més, cal recordar que el partit de Schulz es soci de govern de Merkel.

S’imagineu un govern del PP i del PSOE? –Molts pensaran que és impossible que governen junts, però personatges com Felipe González, Rita Barberá, Zapatero o Cañete, entre d’altres, aposten per una gran coalició PP-PSOE. I és què, els amos d’aquests partits/mafies (els que paguen campanyes electorals de més de 18 milions d’euros), estan exigint-los un govern de concentració.

Arribaran a fer-ho? -El fet és que en Europa han coincidit en un 73% de les votacions. A més, han sigut capaços de canviar junts l’article 135 de la Constitució per a que el pagament del deute (il·legítim) estiga sobre les nostres necessitats bàsiques. També podríem parlar de reformes laborals anti-obreres, de retràs de l’edat de jubilació, de voler censurar les xarxes socials, de regalar milions als bancs o de permetre els desnonaments. És a dir, en els temes importants van de la maneta.

No hi ha diferències entre ells? -Sí. La principal diferència en matèria econòmica radica en quin lobby trau més benefici segons guanye PP o PSOE. La resta de diferències és pura aparença.

índexAleshores, què els porta a exigir una gran coalició? -Doncs que en vistes a una accentuació de la lluita de classes, han d’unir-se de manera més ferma per defendre els seus interessos de classe. Ells tenen clar que la classe obrera anem a viure cada volta en pitjors condicions i entenen que s’han de preparar per evitar esglais, tal i com van fer mitjançant els feixismes dels anys 30 a Europa. Com deia Bertolt Brecht, “no hi ha res més paregut a un feixista que un burgés espantat”.

Seran capaços? -Ho han demostrat històricament i ho continuen fent avui en dia a Ucraïna, recolzant un govern feixista després d’un colp d’Estat i criminalitzant als antifeixistes. Per molt que ho intenten amagar, el PP i el PSOE són com a mínim còmplices.

I açò, amics i amigues, no és altra cosa que la lluita de classes.

El futur està en les nostres mans: organitza’t i lluita!

Tienen miedo

Hoy he leído en el periódico que “Zapatero culpa a la Unión Europea del retraso en la salida de la crisis”. Como si la cosa no fuese con él y su partido. Debemos recordar que este hombre, siendo presidente del gobierno, se arrodilló ante los “mercados” y pactó junto al PP la reforma del artículo 135 de la Constitución.

¿El PP y el PSOE pactando?

Sí, y para ello necesitan excusas. Veamos las más comunes:

1)    “Tenemos que cumplir con los mercados y con la UE.”

2)    “No se puede hacer otra cosa.”

¿Cumplir con los mercados?

Supongo que los votantes del PP y del PSOE no entenderán que sus representantes elegidos democráticamente gobiernen para contentar a un grupo de ladrones a quienes nadie ha votado mientras se cargan sus derechos conquistados durante años de luchas.

¿Quién toma las decisiones en la UE para exigirnos los sacrificios?

Bipartidismo JKALEstoy seguro que muchos votantes del bipartidismo desconocen que sus partidos –en apariencia antagónicos- han votado lo mismo en el Parlamento Europeo durante esta legislatura en el 73% de las ocasiones. Concretamente coincidieron en un 68% en materia económica, 81% en agricultura y un 66% en política exterior.

Es decir, echan balones fuera continuamente pero en realidad son los mismos aplicando sus políticas allá donde están, desde el municipio más pequeño hasta el Parlamento Europeo, defendiendo los intereses del gran capital contrarios al pueblo trabajador.

¿No se puede hacer otra cosa?

Claro que se puede, pero tienen miedo a que lo hagamos. Ellos no lo harán porque sirven a los intereses de clase capitalistas. Tienen pánico a un gobierno que plante cara al capital y que por ejemplo, nacionalice la banca y los sectores estratégicos o elimine las reformas laborales que nos han aplicado ambos. En definitiva, les horroriza que en el futuro haya un gobierno que sea la expresión del pueblo trabajador organizado que acabe con sus miserables intereses.

Josep i el seu barri

 Són les quasi les 11 de la nit i Josep acaba d’aparcar el cotxe després de mitja hora buscant lloc. Aquesta setmana treballa de vesprades a la fàbrica de plàstics.

El primer que veu en baixar del cotxe és la brutedat de la vorera. Des de feia temps el barri s’havia anat degradant però mai havia vist el seu barri tant brut. El cas és que un dia abans va anar passejant pel centre de la ciutat i estava tot relluent.

kalvellido fin de mesPoc després de fixar-se en l’estat del barri veu una imatge impactant: una dona d’uns quaranta anys buscant menjar al contenidor de fem mentre el seu fill d’uns cinc està esperant-la per poder menjar alguna cosa. L’aspecte del menut és prou trista amb un xandall brut i amb algun descosit. Té fam.

A la porta del Mercadona es troba un home d’uns cinquanta, amb una barba i uns cabells llargs i bruts. Una manta el cobreix del fred i es troba assegut sobre uns cartons. Està amb la ma demanant almoina mentre sosté un bric de vi negre per poder entrar en calor. Josep no ho pot creure: és Ramón, el seu antic entrenador de futbol.

Ja al portal de la finca li crida l’atenció un cartell en blanc i negre de la PAH just al costat de les bústies: demà desnonen a la família del 3B. Una parella amb dos xiquets de 6 i 9 anys que estaven passant dificultats des que es varen quedar en l’atur feia dos anys. El cartell crida a mobilitzar-se per evitar-ho.

En entrar a casa el sopar és a la taula. Rosa, la seua dona, està amb símptomes d’esgotament doncs ha estat tot el dia pendent dels seus pares dependents sense ajudes públiques. Tots depenen del sou de Josep i d’una pensió de 400 euros del seu sogre.

Després de sopar i conversar amb Rosa, Josep es decideix a descansar al sofà mentre veu la TV. Un programa sobre “emprenedors”, altre que parlen de la vida dels famosos, una pel·lícula de Hollywood, un reportatge de les cases més luxoses, un documental sobre “La Cañada” de Madrid, un partit de futbol o un debat de política al servei de les empreses patrocinadores sense cap dissident. Millor llegir o conversar.

El dia ha estat dur al treball després de que li anunciaren que li baixaven el sou un 16%. Però sobretot per vore com el seu barri i els seus veïns es degraden a tanta velocitat que es veu incapaç de fer res. Fins a d’ara ha estat un espectador més i sap que ha d’actuar. Impotència i rabia és el que sent. No sap com ni amb qui lluitar, però demà estarà amb la PAH per evitar el desnonament dels seus veïns. 

CONSCIÈNCIA DE CLASSE, LLUITA ORGANITZADA  I SOLIDARITAT, MOLTA SOLIDARITAT.

Ni socialista ni obrer

El passat 14 de desembre es compliren 25 anys de la gran Vaga General contra les polítiques anti-obreres per part d’un govern anomenat ‘socialista’ i ‘obrer’.

solanaÉs una autèntica vergonya que porten eixe nom els de les reconversions industrials, les ETT, els GAL, les privatitzacions, les reformes laborals (germanes de les del PP) o el retràs de l’edat de jubilació. Són els que diuen lluitar per la sanitat o l’ensenyament després de reformar l’article 135 amb el PP per a que prime el pagament del deute sobre la sanitat, l’ensenyament i els serveis socials. Són els de campanyes electorals de 20 milions d’euros pagats per capitalistes a canvi de beneficiar-los després. Els del ‘No a la Guerra’ d’Iraq però si a la de Líbia o Síria. També els de l’entrada en l’ OTAN i el bombardeig sobre població civil a Iugoslàvia. Els que agilitzaven els desnonaments mentre rescataven als mafiosos banquers amb els nostres diners.

Aquestes coses i moltes més són les que els fan responsables directes del que estem patint avui els treballadors i treballadores.

Sé que hi ha gent amb molt bona voluntat però no és qüestió de dirigents només. Ho sent.

En defensa de la Enseñanza Pública desde una perspectiva de clase

escuela públicaPoca gente negará que cada día somos más en defensa de la Enseñanza Pública, lo cual es sin duda algo esperanzador.

En cambio, hay una cosa que me preocupa: la banalización del tema y el desclasamiento de la defensa de la Enseñanza Pública. ¿Qué quiero decir con esto? -Debemos defenderla de manera indiscutible pero sin caer en posturas superficiales y desclasadas. No sólo se trata de postularse y movilizarse en contra de una determinada Ley. Se trata de que el empeoramiento de la Enseñanza tiene la raíz del problema en la lucha de clases y la fuerza de cada una de ellas.

No podemos ignorar que el objetivo del sistema educativo en el capitalismo es la reproducción de clases. Es decir, que el hijo del gran burgués acabe siendo un gran burgués, mientras que el hijo de un asalariado acabe siendo asalariado.

Como ya sabemos, el Estado en el que vivimos es un Estado capitalista y por tanto, debemos ser conscientes de que la denominada “igualdad de oportunidades” que dicen buscar las diferentes Leyes educativas es una auténtica falacia. El capitalismo es sinónimo de desigualdad y la clase que ostenta el poder (beneficiaría del sistema) no va a permitir que la Enseñanza Pública suponga un peligro para sus intereses. Es más, como todo aquello público, la enseñanza se ha convertido en un caramelo muy apetecible para determinados grupos empresariales, ya que además de la función ideológica les puede aportar importantes beneficios económicos.

Al mismo tiempo, la clase dominante en la actual fase del sistema económico necesita un sistema educativo que le proporcione mano de obra cualificada. Simplemente eso, mano de obra especializada en determinados trabajos técnicos. No necesitan formar gente con pensamiento crítico. Al contrario, necesitan convertir los estudiantes en mercancía. Una mercancía que tiene una peculiaridad: su stock se llama paro y es una de las armas más peligrosas de los capitalistas contra la clase trabajadora.

¿Pueden convertirnos en mercancía así como así? –no, debe haber un proceso en el que una serie de valores son inculcados para evitar la toma de conciencia de clase cuando el joven se aproxima al mercado laboral.

¿Y los profesores/as? –cada vez tienen menos margen de maniobra en todos los sentidos pues las sucesivas reformas educativas van minando el poder del docente. También sería conveniente estudiar en profundidad la cantidad de estos/as que militan en organizaciones obreras o por ejemplo, conocer la cantidad de maestros que secundaran las últimas Huelgas Generales.

Debemos defender la Enseñanza Pública frente a la privatización y la mercantilización sin olvidar que las conquistas de nuestra clase en materia educativa son el resultado de años de lucha y de la relación de fuerzas en cada contexto determinado. Por eso mismo, debemos ser conscientes de que las leyes mercantilistas de la Educación son producto de la relación de fuerzas actual. Y es esta relación la que determinará los futuros cambios educativos. Si la clase obrera cobra fuerza, obtendrá mejoras educativas para sus hijos. Si algún día toma el poder y construye el socialismo, la enseñanza será verdaderamente pública. Ese es el objetivo.

En què es converteixen les teves idees

cartelcheDurant la campanya de les darreres Eleccions Europees em vaig trobar un cartell de les Joventuts Socialistes prou curiós. El lema era “En què es converteixen les teues idees si no votes?”

En el cartell apareixia la silueta de la cara d’Ernesto Guevara amb el rostre de Mayor Oreja.

Supose que a l’hora de triar rostre haurien tingut molts aspirants del seu partit (per mèrits propis): Rubalcaba, Zapatero, Chacón, González, Solana, Almunia… però es van decantar per un del PP per a no ofendre papà.

Però és veritat, les coses van degenerant molt i les imatges estan molt per damunt del fons. És molt fàcil cridar consignes revolucionàries mentre formes part d’un partit socioliberal; és molt pràctic assistir a mítings de Rubalcaba amb la camiseta del Che; és molt senzill anomenar-se socialista mentre acuses a Cuba de dictadura; és molt humà estar contra la Guerra d’Iraq però callar contra la de Líbia o Afganistan; és comprensible canviar la Constitució junt amb el PP per a que el pagament del deute estiga per damunt dels Drets bàsics i després et manifestes per l’Educació i la Sanitat; és raonable queixar-se de la reforma laboral antiobrera del PP quan un any abans el PsoE va fer una altra semblant; també ha de ser lògic impedir fins a quatre vegades la dació en pagament en el Congrés i després assistir a la manifestació contra els desnonaments.

Però sobretot també és molt fàcil atacar als papàs quan ja agonitzen, perquè els mitjans ja s’encarregaran de posar la teua cara a la silueta del Che Guevara.