Mónica de Oriol té consciència de classe. I tu?

Ahir vaig llegir el titular “Mònica de Oriol incendia les xarxes socials” i em vaig indignar perquè les seves declaracions haurien d’haver incendiat tot un país. I és que aquesta senyora, presidenta del Círculo de Empresarios, ha dit que el Salari Mínim obliga a pagar als joves sense formació uns diners que no produeixen, ja que segons ella “no valen per a res». I vostè produeix alguna cosa, senyora de Oriol?

També s’ha permès el luxe -perquè li ho permetem- de dir que la prestació per desocupació fomenta el parasitisme ja que «ningú accepta un treball si té per davant dos anys de prestacions». És curiós que algú que viu de les plusvàlues parle de parasitisme. Serà que vivim en el món al revés?

La veritat és que el primer que intenta és dividir-nos entre formats i no formats, una mena de variant entre winners i losers. Després ataca les prestacions per desocupació, una de les principals armes dels treballadors i treballadores que es troben sense feina. Per exemple, una treballadora amb dret a prestació per desocupació està en condicions de rebutjar un treball esclau com els que li desitja aquesta empresària. A més, algú hauria de recordar-li d’on surten els diners de les prestacions: dels treballadors i les treballadores, com tot. Així que a ella ni li va ni li ve que la classe treballadora es distribueixi els seus recursos solidàriament.

Arribats a aquest punt, he de dir que m’alegra que els meus enemics de classe es mostren tal com són. He de reconèixer que Mònica de Oriol ha estat clara i ha fet aquestes declaracions segons els seus interessos de classe. No obstant això, el que m’importa no és que ella faça aquestes declaracions esclavistes sinó la manca de resposta per part nostra. Per molt que es “s’incendie” twitter no canviarem les coses si la classe obrera no ens organitzem -sindical i políticament.- Ací està el problema: la nostra falta de consciència de classe i per tant d’organització per a guanyar aquesta guerra.

Mònica de Oriol té consciència de classe (burgesa) i està organitzada. I nosaltres?

esclavos

Anuncis

Mónica de Oriol tiene conciencia de clase. ¿Y tú?

Ayer leí el titular “Mónica de Oriol incendia las redes sociales” y me indigné porque sus declaraciones deberían haber incendiado todo un país. Y es que esta señora, presidenta del Círculo de Empresarios, ha dicho que el Salario Mínimo obliga a pagar a los jóvenes sin formación un dinero que no producen ya que según ella «no valen para nada». ¿Y usted produce algo, señora de Oriol?

También se ha permitido el lujo –porque se lo permitimos- de decir que la prestación por desempleo fomenta el parasitismo ya que «nadie acepta un trabajo si tiene por delante dos años de prestaciones». Es curioso que alguien que vive de las plusvalías hable de parasitismo. ¿Será que vivimos en el mundo al revés?

Lo cierto es que lo primero que intenta es dividirnos entre formados y no formados, una especie de variante entre winners y losers. Después ataca a las prestaciones por desempleo, una de las principales armas de los trabajadores y trabajadoras que se encuentran sin trabajo. Por ejemplo, una trabajadora con derecho a prestación por desempleo está en condiciones de rechazar un trabajo esclavo como los que le desea esta empresaria. Además, alguien debería recordarle de dónde sale el dinero de las prestaciones: de los trabajadores y trabajadoras, como todo. Así que a ella ni le va ni le viene que la clase trabajadora se distribuya sus recursos solidariamente.

Llegados a este punto, he de decir que me alegra que mis enemigos de clase se muestren tal como son. Debo reconocer que Mónica de Oriol ha sido clara y ha hecho estas declaraciones según sus intereses de clase. No obstante, lo que me importa de todo esto no es que ella haga estas declaraciones esclavistas sino la falta de respuesta por nuestra parte. Por mucho que se “incendie” twitter no vamos a cambiar las cosas si la clase obrera no nos organizamos –sindical y políticamente.- Aquí está el problema: nuestra falta de conciencia de clase y por consiguiente de organización para ganar esta guerra.

Mónica de Oriol tiene conciencia de clase (burguesa) y está organizada. ¿Y nosotros?esclavos

Lluitem contra les ETT

Les ETT molestes amb qui els plantem cara.

Després de l’èxit de l’acte públic i la manifestació a Les Valls contra els abusos de les ETT, l’associació d’aquestes demana respecte.

Respecte? Com tenen la poca vergonya de demanar respecte? Les ETT són un abús en sí. Un robatori legal gràcies a Felipe González i el PSOE. Són empreses esclavistes que s’aprofiten de les necessitats i les penúries dels treballadors i les treballadores.

PD: Ladran, luego cabalgamos.

fuente: eleconómico.es
fuente: eleconómico.es

 

Dos años de blog

tartaYa hace dos años y parece que fue ayer cuando empecé a escribir en este blog. Más de 275 posts para desahogarme con los enemigos de clase y con los traidores, valga la redundancia.

Sin duda la situación ha empeorado desde entonces para la clase obrera. Cierto es que hay mucho movimiento en la calle, pero sin una guía política. Por eso pienso necesaria la reconstrucción del Partido Comunista, esa que el capital trata de impedir a toda costa. Por este motivo, entre otros, cada día está más presente el fascismo en nuestro entorno (por lo que pueda pasar). Tampoco debemos ignorar la aparición de oportunistas que se presentan como líderes mesiánicos, algunos de ellos consagrados por los medios del capital. En cuanto a nuestras filas, no podemos concebir un partido como si fuera un foro de debate ni mantenerlo por nostalgia. Menos aún que nadie desprecie la voluntad de las bases o utilice la organización (y todo el trabajo militante) a modo de trampolín para fines personales.

Durante años trataron de matar al Partido de la clase obrera y no pudo ni Franco. Después intentaron enterrarlo vivo y todavía hay quien lo sigue intentando. Ahora tratan de marginarnos y nos llaman sectarios, stalinistas, anquilosados, etc. Cierto es que lo dirán de todas formas, hagamos lo que hagamos, pues somos de los pocos que siempre cuestionamos el sistema. También recibimos muchas presiones o ataques por no creernos mucho eso del “tripartit” que manda el poder económico. Incluso algunos se atreven a atacar nuestra democracia interna, como si tuviéramos que estar bailando el agua a más de uno.

Demasiados ataques por todos los lados. Se nota que la construcción del partido de los trabajadores es un problema para más de uno. Lo siento pero no es por capricho sino por necesidad, pues no nos queda otra opción que el socialismo y el PC es nuestra herramienta. Y quien se ponga por delante, que se aparte.

¡Viva la clase obrera!

Dos anys de blog.

tartaJa fa dos anys i pareix que fou ahir quan vaig començar a escriure en aquest blog. Més de 275 posts per desfogar-me amb els enemics de classe i els traïdors, vaga’m la redundància.

Sens dubte la situació ha empitjorat des d’aleshores per a la classe obrera. Ben cert és que hi ha molt de moviment al carrer, però sense una guia política. Per això pense necessària la reconstrucció del Partit Comunista, la qual el capital tracta d’impedir a tota costa. Per aquest motiu cada dia està més present el feixisme al nostre entorn (pel que puga passar). Tampoc hem d’ignorar l’aparició d’oportunistes que es presenten com a líders messiànics, alguns d’ells consagrats pels mitjans del capital. Pel que fa a les nostres files, no podem concebre un partit com si fos un fòrum de debat ni mantenir-lo per nostàlgia. Menys encara que ningú menyspree la voluntat de les bases o utilitze l’organització (i tot el treball militant) a mode de trampolí per a fins personals.

Han tractat durant molts anys de matar al Partit de la classe obrera i no pogué ni Franco. Després intentaren soterrar-lo viu i encara hi ha qui ho intenta. Ara tracten de marginar-nos i ens qualifiquen de sectaris, stalinistes, anquilosats, etc. Cert és que ho diran de totes formes, fem el que fem, doncs som dels pocs que sempre qüestionem el sistema. També rebem moltes pressions o atacs per no creure’ns molt això del “tripartit” que demana el poder econòmic. Inclús ataquen la nostra democràcia interna, com si tinguérem que estar ballant l’aigua a més d’un.

Massa atacs per tots els llocs. Es nota que la construcció del partit dels treballadors i les treballadores és un problema per a més d’un. Ho sent, no és per capritx sinó per necessitat, doncs no ens queda altra opció que el socialisme i el PC és la nostra ferramenta. I qui es pose per davant, haurà d’apartar-se.

Visca la classe obrera!

Joan no porta l’esmorzar

– Mare, Joan diu que no parta esmorzar perquè els seus pares són molt despistats. El cas és que ja fa tres setmanes que no en porta. Tan despistada pot ser una persona?

– No filla. No es deu a despistes, es deu a que no tenen suficient menjar a casa.

– I perquè no tenen prou menjar?

– Perquè no poden treballar i guanyar diners per comprar-lo.

–  No els deixen treballar a cap lloc?

– No. De fet hi ha més de cinc milions de persones aturades.

– I per què no els deixen treballar? No podrien treballar menys hores els que ara treballen i així treballar tots?

– No és tan fàcil, filla. Els patrons necessiten que hi haja molts aturats i si pot ser en les pitjors condicions possibles. Sols d’aquesta manera acceptaran un treball amb pitjors condicions i amb un salari míser.

– I què volen els patrons amb això?

– Guanyar més i més, aprofitant que les persones necessitades estaran més disposades a treballar per menys i d’aquesta manera els salaris seran cada volta més baixos. Els patrons seran cada volta més rics mentre que la majoria de la població serem cada volta més pobres.

– Llavors, el problema de l’atur són els patrons, no?

– Sí.

– Aleshores també són els responsables de que Joan no porte esmorzar.

– Exacte.

– I nosaltres també podem arribar a viure eixa situació?

– Sí. Qualsevol família treballadora.

– Ara ja ho tinc clar.

Fecha de caducidad

Josep i el seu barri

 Són les quasi les 11 de la nit i Josep acaba d’aparcar el cotxe després de mitja hora buscant lloc. Aquesta setmana treballa de vesprades a la fàbrica de plàstics.

El primer que veu en baixar del cotxe és la brutedat de la vorera. Des de feia temps el barri s’havia anat degradant però mai havia vist el seu barri tant brut. El cas és que un dia abans va anar passejant pel centre de la ciutat i estava tot relluent.

kalvellido fin de mesPoc després de fixar-se en l’estat del barri veu una imatge impactant: una dona d’uns quaranta anys buscant menjar al contenidor de fem mentre el seu fill d’uns cinc està esperant-la per poder menjar alguna cosa. L’aspecte del menut és prou trista amb un xandall brut i amb algun descosit. Té fam.

A la porta del Mercadona es troba un home d’uns cinquanta, amb una barba i uns cabells llargs i bruts. Una manta el cobreix del fred i es troba assegut sobre uns cartons. Està amb la ma demanant almoina mentre sosté un bric de vi negre per poder entrar en calor. Josep no ho pot creure: és Ramón, el seu antic entrenador de futbol.

Ja al portal de la finca li crida l’atenció un cartell en blanc i negre de la PAH just al costat de les bústies: demà desnonen a la família del 3B. Una parella amb dos xiquets de 6 i 9 anys que estaven passant dificultats des que es varen quedar en l’atur feia dos anys. El cartell crida a mobilitzar-se per evitar-ho.

En entrar a casa el sopar és a la taula. Rosa, la seua dona, està amb símptomes d’esgotament doncs ha estat tot el dia pendent dels seus pares dependents sense ajudes públiques. Tots depenen del sou de Josep i d’una pensió de 400 euros del seu sogre.

Després de sopar i conversar amb Rosa, Josep es decideix a descansar al sofà mentre veu la TV. Un programa sobre “emprenedors”, altre que parlen de la vida dels famosos, una pel·lícula de Hollywood, un reportatge de les cases més luxoses, un documental sobre “La Cañada” de Madrid, un partit de futbol o un debat de política al servei de les empreses patrocinadores sense cap dissident. Millor llegir o conversar.

El dia ha estat dur al treball després de que li anunciaren que li baixaven el sou un 16%. Però sobretot per vore com el seu barri i els seus veïns es degraden a tanta velocitat que es veu incapaç de fer res. Fins a d’ara ha estat un espectador més i sap que ha d’actuar. Impotència i rabia és el que sent. No sap com ni amb qui lluitar, però demà estarà amb la PAH per evitar el desnonament dels seus veïns. 

CONSCIÈNCIA DE CLASSE, LLUITA ORGANITZADA  I SOLIDARITAT, MOLTA SOLIDARITAT.