¿Para esto he luchado tanto?

Hace pocos días falleció un camarada a quien tanto le debemos. Responsable político del Partido Comunista en su pueblo, luchó contra el fascismo en la Guerra Civil. Posteriormente tuvo que emigrar a Francia, donde estuvo retenido el campo de concentración de Bascarés, pasando después a ser parte de la resistencia a la ocupación nazi. Casi tres décadas pasaron hasta que pudo volver a su pueblo y reunirse con sus familiares y amigos.

Ha muerto sin tener ningún reconocimiento oficial. Claro que, para algunos, esto sería reabrir viejas heridas. Son los mismos inhumanos que permiten que miles de los nuestros continúen enterrados en cunetas. Cuesta creer que vivamos en una democracia, aunque sea burguesa. De no ser por pequeños homenajes de camaradas y amigos, nuestro camarada hubiese caído en el olvido. Esto es la muestra de que los enemigos de clase siguen sin perdonar, y menos a los mejores cuadros.

Durante su estancia en la residencia en la que pasó sus últimos años, solía preguntarse “¿para esto he luchado tanto?”

-Espero que no, camarada.

Fins sempre, camarada

Hui és un dia trist. Ens ha deixat Ángel Gaspar, un dels nostres referents a qui tant li devem.

Ángel fou un d’aquells militants comunistes de Quart de les Valls que plantà cara al feixisme durant la Guerra Civil, la qual cosa li suposà l’exili a França, on també lluità contra l’ocupació nazi. Molts anys passaren fins que pogué tornar al poble.

Personalment, he tingut la sort d’haver sigut veí seu durant la meua infància i d’haver compartit moltes vesprades amb ell i Esperancita, la seua dona. Sempre els veia diferents a la resta i pensava que es devia a que venien de França. Amb el temps vaig anar entenent que no era eixe el motiu.

L’any 2009 va rebre un homenatge del Partit Comunista el mateix dia en que es presentava la nova agrupació. Tres anys després, el meu amic José Sevillà va organitzar altre emotiu homenatge a ell i a Manolo Aragonés, altre dels nostres que lluità contra els colpistes.

Els comunistes, els antifeixistes i el poble de Quart en general, podem estar ben orgullosos d’aquells que com Ángel, donaren el millor de la seua joventut per defendre al poble contra la barbàrie.

Se’n va un gran referent, però no tingueu cap dubte que seguirem el seu exemple.

Que la terra et siga lleu, camarada.tioangel

Pep el jornaler

Pep era un home major encara que per als seus enemics era vell.

Pep era un camperol comunista que sempre deia que la seua classe només necessitava un partit i un sindicat. Per això, aquells que militaven en 14’3 organitzacions (de mitja) deien que Pep era un sectari. No obstant això, el jornaler dedicava la major part del temps a conversar amb els companys de treball o els veïns i veïnes del seu petit poble. Acudia allà on qualsevol treballador tenia un problema per tal d’ajudar i sempre desinteressadament.

photoPep estava segur de que el Partit era l’instrument per a guanyar la lluita de classes. Conversava sobre qualsevol tema i no tenia por a parlar de res. Sempre transmetia la política del Partit però mai ho feia de forma altiva, sinó entre iguals, tractant d’organitzar als seus per a defendre els interessos de classe.

Pep i els seus camarades havien aconseguit que el Partit estigués a quasi tots els racons del seu poble. No dedicava ni un minut a les negociacions entre partits per a fer coalicions, duplicació d’estructures, etc. doncs entenia que això -que en ocasions resulta necessari- ara només serveix per a suplir la carència de treball polític als talls i al carrer.

Pep no era jove ni modern. No era guapo ni elegant. No li agradava eixir a les fotos ni feia publicitat del seu treball diari. Sempre parlava en plural i respectava les decisions majoritàries. No obstant això, estava cansat de pegar cartells i fer campanya per a quatre aprofitats i vividors mentre veia a camarades millor preparats al seu voltant. Sobretot perquè tenien el que els faltava als Deus que apareixien als cartells: CONSCIÈNCIA DE CLASSE.

Pep no es rendirà mai.

Claudicar o callar ante una injusticia. Convertirnos en cómplices

Una injusticia se debe combatir. Aceptarla nos convierte en parte de ella.

Algo similar ocurre con la reforma de la Ley electoral del PP. Muchos, en vez de plantear movilizarse para tumbarla, han optado por aceptarla y comenzar la carrera para crear candidaturas que agrupen a todas las fuerzas “progresistas”. Se trata de converger sí o sí, olvidando que la convergencia es un proceso lento y que no es ni será una suma de siglas ni únicamente una opción electoral, sino el producto del trabajo diario en la sociedad. Pero sobre todo, con poca voluntad de luchar contra esta caciquil ley. Parece que a más de uno le haya venido bien.

Mundo Obrero XXX Aniversario PCEPor si fuera poco, las formas de convergencia parece que estén ya dadas así como exigencias tan graves por parte de algunos como pedir la desaparición del PCE. ¡Casi nada! Y yo que pensaba que el enemigo era de clase. Esto sólo indica que o bien se equivocan, o son enemigos de clase (nuestros)

Por si no cuela esta exigencia, debemos quitar nuestra simbología (el martillo y la hoz) por si asustamos a alguien. Vaya, curiosamente el régimen fascista de Ucrania ha comenzado un proceso para prohibir este símbolo. Un régimen, surgido de un golpe de estado que está masacrando a las poblaciones que se han opuesto a él. Pero claro, condenarlo no es una prioridad. Será que tampoco es “ni de izquierdas ni de derechas”.

¿Olvidáis lo que sucedió en España a partir de 1936?

Debemos tener claro que la indiferencia o la neutralidad ante una injusticia nos convierte en cómplices.

Me indigna esa equidistancia con lo que ocurre en Ucrania o en Palestina, tratando por igual a las víctimas como a los verdugos; el discurso interclasista y la negación de la lucha de clases; la ambigüedad con temas como el aborto o la denuncia del sistema criminal. Podría decir, que más que indignarme, me preocupa.

No quiero ni imaginar cuando ilegalicen al Partido Comunista. ¿También lo aceptarán?

¿Y cuándo nos llevan al paredón? ¿Callarán?

Claudicar o callar davant una injustícia. Convertir-nos en còmplices

Una injustícia s’ha de combatre. Acceptar-la ens converteix en part d¡ella.

Alguna cosa semblant ocorre amb la reforma de la Llei electoral del PP. Molts, en vegada de plantejar mobilitzar-se per tombar-la, han optat per acceptar-la i començar la carrera per a tenir candidatures que agrupen a totes les forces “progressistes”. Es tracta de convergir sí o sí, oblidant que la convergència és un procés lent i que no és ni serà una suma de sigles ni una opció electoral, sinó el producte del treball diari en la societat. Però sobretot, amb poca voluntat de lluitar contra aquesta caciquista llei. Pareix que a més d’un li ha vingut bé.

4 TPer si fora poc, les formes de convergència pareix que estiguen donades ja així com les exigències tan greus per part d’alguns com demanar la desaparició del PCE. Quasi res! I jo que pensava que l’enemic era de classe. Açò només indica que o bé s’equivoquen, o són enemics de classe (nostres)

Per si no cola aquesta exigència, hem de llevar la nostra simbologia (el martell i la corbella) per si espantem a algú. Vaja, curiosament el règim feixista d’Ucraïna ha començat un procés per a prohibir aquest símbol. Un règim, sorgit d’un cop d’estat que està massacrant a les poblacions que s’han oposat a ell. Però clar, condemnar-lo no és una prioritat. Deu ser que tampoc és “ni d’esquerres ni de dretes”.

Recordeu el que va succeir a Espanya a partir del 1936?

Hem de tenir clar que la indiferència o la neutralitat davant d’una injustícia ens converteix en còmplices.

M’indigna eixa equidistància amb el que ocorre a Ucraïna o a Palestina, tractant per igual a les víctimes com als botxins; el discurs interclassista i la negació de la lluita de classes, l’ambigüitat amb temes com l’avortament o la denúncia del sistema criminal. Podria dir, que més que indignar-me, em preocupa.

No vull ni imaginar quan il·legalitzen al Partit Comunista. L’acceptaran?

I quan ens porten cap al paredó? Callaran?

Videntes, iluminados y mesías

-¡Cuidado!

-¿Qué pasa?

– ¡La moda se escapa!

-Uf, qué susto. Pensé que había un comunista…

 

 

 

En un programa radiofónico mostraban esta mañana cómo engañan los videntes a aquellas personas que confían ciegamente en ellos. Lo cierto es – como ha dicho el presentador- que estos estafadores dicen lo que sus víctimas quieren oír.

 

En política, aunque parezca imposible, nos acercamos cada vez más a este tipo de estafa. Los estafadores viven de decirnos lo que queremos oír. No obstante me pregunto si esta necesidad es solamente propia o inculcada por los ingentes medios de manipulación.

¿Por qué digo esto? – El otro día un compañero de trabajo me dijo que debían unirse “los partidos de izquierda” (así, en general) y además celebrar primarias.

Le respondí que yo no era partidario de “juntar por juntar” y menos con aquellos que atentan contra nuestros intereses de clase, pues prefiero que la unidad se forje en la práctica y no porque lo digan cuatro iluminados en los medios o en las redes sociales.

En cuanto a lo de las primarias le pregunté desde cuándo tenía esa preocupación y me respondió con una rotunda sinceridad: “desde que sale en la televisión”. Sobran las palabras. Por supuesto desconocía otros métodos de participación en la elección de candidaturas como las de mi organización.

 

Pues bien, parece ser que lo de las primarias más que una moda es una imposición. Debes renunciar a tu forma organizativa para ser moderno y no quedarte “atrás”. Lo dice la tele (palabra del señor).

Es curioso, eso de quedarnos “atrás” o en el siglo XIX ya nos lo dicen los enemigos de clase a los marxistas (y eso que su sistema es anterior). El caso es que lo de quedarnos atrás nos lo dicen ahora algunos que no son enemigos de clase (¿o sí?).

El problema no es que yo no quiera primarias, lo que no quiero es que a mi partido le impongan cómo organizarse y menos si está fomentado por los medios del capital. Lo único que pido es respeto a nuestra independencia y nuestras decisiones, como yo respeto a quien quiera hacer primarias o juntarse con quien quiera.

Hablando de siglas. Eso de “sumar” o eliminar siglas creando un totum revolutum, suele responder a la necesidad de unos vividores (que nunca han doblado la espalda en su vida) de apropiarse del trabajo diario de aquellas organizaciones que sí lo hacen en el día a día. Vamos, como los capitalistas.

photoEl caso es que hay algunos tan democráticos que si no les sigues en su rutina mesiánica te acusan de anticuado, anquilosado o caduco (como el sistema que ellos tratan de mantener). Es más, también nos llaman sectarios a pesar de estar allá donde un trabajador o una trabajadora tiene un problema; de estar presentes en la sociedad (sin filtros) y de pisar la calle (y los tajos). Es decir, nos acusan de lo que son ellos, un grupo de vividores que hacen de la política su modus vivendi y que al fin y al cabo sólo sirven a los intereses del poder económico.

Lo último de la moda es acusarnos de ser “patriotas de partido”. Teniendo en cuenta que un partido es un instrumento y que entendemos que mientras lo consideremos válido lo seguiremos utilizando, no entiendo esa preocupación por acabar con el nuestro coincidiendo con el sueño de todo capitalista.

Es por eso que animo a los videntes a que se dediquen a cuestiones más importantes en esta vida, como por ejemplo a buscar un trabajo, porque cualquier día se les acabará el chollo.

Pep el jornaler

Pep ha acabat la jornada laboral i es disposa a organitzar-se amb aquells que són de la mateixa classe social que ell. És a dir, amb aquells treballadors que entenen que viuen la lluita de classes i que la seua, per tant, ha d’organitzar-se (per a vèncer).

Pep forma part dels desposseïts de la terra, els qui treballen i no són propietaris dels mitjans de producció. Aquells que s’organitzen i són conscients que tenen enfront un enemic que té el poder, és gran i està molt ben organitzat. No obstant això, eixe enemic antagònic té en sí mateix una contradicció que causa la seua mort. Pep i els seus ho saben.

El calfament de cap de Pep radica en com dur a terme la lluita dia a dia. El seu humil treball intel·lectual no es dedica a veure qui és el número 1 o el 4 d’una llista electoral. Tampoc es dedica a crear estructures polítiques innecessàries. No confia en aquells ídols que els mitjans de manipulació fomenten ni creu en els messies. Ell pensa.

Pep s’organitza entre iguals. Ni més ni menys.

renau

Dos años de blog

tartaYa hace dos años y parece que fue ayer cuando empecé a escribir en este blog. Más de 275 posts para desahogarme con los enemigos de clase y con los traidores, valga la redundancia.

Sin duda la situación ha empeorado desde entonces para la clase obrera. Cierto es que hay mucho movimiento en la calle, pero sin una guía política. Por eso pienso necesaria la reconstrucción del Partido Comunista, esa que el capital trata de impedir a toda costa. Por este motivo, entre otros, cada día está más presente el fascismo en nuestro entorno (por lo que pueda pasar). Tampoco debemos ignorar la aparición de oportunistas que se presentan como líderes mesiánicos, algunos de ellos consagrados por los medios del capital. En cuanto a nuestras filas, no podemos concebir un partido como si fuera un foro de debate ni mantenerlo por nostalgia. Menos aún que nadie desprecie la voluntad de las bases o utilice la organización (y todo el trabajo militante) a modo de trampolín para fines personales.

Durante años trataron de matar al Partido de la clase obrera y no pudo ni Franco. Después intentaron enterrarlo vivo y todavía hay quien lo sigue intentando. Ahora tratan de marginarnos y nos llaman sectarios, stalinistas, anquilosados, etc. Cierto es que lo dirán de todas formas, hagamos lo que hagamos, pues somos de los pocos que siempre cuestionamos el sistema. También recibimos muchas presiones o ataques por no creernos mucho eso del “tripartit” que manda el poder económico. Incluso algunos se atreven a atacar nuestra democracia interna, como si tuviéramos que estar bailando el agua a más de uno.

Demasiados ataques por todos los lados. Se nota que la construcción del partido de los trabajadores es un problema para más de uno. Lo siento pero no es por capricho sino por necesidad, pues no nos queda otra opción que el socialismo y el PC es nuestra herramienta. Y quien se ponga por delante, que se aparte.

¡Viva la clase obrera!

Dos anys de blog.

tartaJa fa dos anys i pareix que fou ahir quan vaig començar a escriure en aquest blog. Més de 275 posts per desfogar-me amb els enemics de classe i els traïdors, vaga’m la redundància.

Sens dubte la situació ha empitjorat des d’aleshores per a la classe obrera. Ben cert és que hi ha molt de moviment al carrer, però sense una guia política. Per això pense necessària la reconstrucció del Partit Comunista, la qual el capital tracta d’impedir a tota costa. Per aquest motiu cada dia està més present el feixisme al nostre entorn (pel que puga passar). Tampoc hem d’ignorar l’aparició d’oportunistes que es presenten com a líders messiànics, alguns d’ells consagrats pels mitjans del capital. Pel que fa a les nostres files, no podem concebre un partit com si fos un fòrum de debat ni mantenir-lo per nostàlgia. Menys encara que ningú menyspree la voluntat de les bases o utilitze l’organització (i tot el treball militant) a mode de trampolí per a fins personals.

Han tractat durant molts anys de matar al Partit de la classe obrera i no pogué ni Franco. Després intentaren soterrar-lo viu i encara hi ha qui ho intenta. Ara tracten de marginar-nos i ens qualifiquen de sectaris, stalinistes, anquilosats, etc. Cert és que ho diran de totes formes, fem el que fem, doncs som dels pocs que sempre qüestionem el sistema. També rebem moltes pressions o atacs per no creure’ns molt això del “tripartit” que demana el poder econòmic. Inclús ataquen la nostra democràcia interna, com si tinguérem que estar ballant l’aigua a més d’un.

Massa atacs per tots els llocs. Es nota que la construcció del partit dels treballadors i les treballadores és un problema per a més d’un. Ho sent, no és per capritx sinó per necessitat, doncs no ens queda altra opció que el socialisme i el PC és la nostra ferramenta. I qui es pose per davant, haurà d’apartar-se.

Visca la classe obrera!

Un relleu “a paso de vencedores”

Molt ha plogut des d’aquells temps en què anàvem en el vell Citroën roig ple de cartells, cola i graneres mentre escoltàvem Victor Jara, Ovidi, Reincidentes o Def con dos.

Quantes nits i quants cafès.

Els camarades Alberto Gómez i Jovi Langa
Els camarades Alberto Gómez i Jovi Langa

Quin gran pas fou entrar en l’ Ajuntament i menuda victòria guanyar la batalla a tots els lladres dels PAIs que volien vendre el nostre poble a metre2.

Per primera vegada, els joves de Quart poguérem decidir el pressupost de Joventut en assemblea (i ja portem cinc anys). També hem lluitat de valent contra la pedrera i contra la privatització de l’aigua i podem dir que hem guanyat el primer assalt.

Hem construït una agrupació comunista on no hi havia res i l’hem convertit en un referent. Al principi ens deien “locos” per portar banderes amb la corbella i el martell. Ara som el partit de molts treballadors i treballadores. I sobretot, ens hem guanyat el respecte. Perquè? -Doncs perquè hem estat en cada conflicte que ha afectat a la classe treballadora i ningú podrà dir mai que no ens deixàrem la pell.

Ens haurem deixat en el camí moltres hores i molta salut…. però ha valgut la pena doncs ha estat un plaer compartir totes aquestes lluites amb vosaltres. I les que ens queden!

VISCA EL PARTIT COMUNISTA! ¡A PASO DE VENCEDORES!

 PD: L’auelo Xato estaria ben orgullós de vosaltres.

XATOS

Tots els partits son iguals. Tots?

“Los programas de PP, PSOE, UPyD, CIU y PNV no suenan mal y van en la línea de lo que pedimos”. Juan Rosell. President de la CEOE.

Partido Capitalista Tatcheriano Reaganista, pensamiento Adam SmithD’un temps ençà els mitjans de comunicació s’han dedicat a traure els draps bruts dels partits que abans defenien com a garants de la democràcia. A pesar que abans només defenien als partits burgesos, el missatge de “tots els partits són iguals” va per tots. Però, què ha de veure un partit burgés finançat per les empreses de l’IBEX amb un partit obrer que no permet finançament d’empreses capitalistes? defenen els mateixos interessos? Açò és el que oculten els mitjans.

A què es deu aquest canvi? – a que els capitalistes prefereixen que es culpe de la situació als seus gossos falders que a ells mateixos. I si a més aconsegueixen destinar el descontentament als partits obrers, millor.  

Però clar, què faran si el bipartidisme retrocedeix massa? -Apel·lar a l’esperit reconciliador de la transició, parlar-nos d’una segona transició, de transparència, d’austeritat i de la necessitat d’un gran pacte d’Estat per a eixir de la crisi. No obstant això, crear un nou partit els costa uns quants milions i una campanya de màrqueting. Tenim dos bons exemples en la reorganització del PSOE en els 70 i UpyD en l’actualitat. Al cap i a la fi, el què els interessa no és tindre un bipartidisme, els interessa tindre la majoria burgesa suficient, ja siga bipartidisme, tripartidisme o multipartidisme.

Sobretot es tracta de mostrar que només ens queda l’austeritat, la resignació al sistema, la unitat i la reconciliació amb els nostres botxins (“açò ho arreglem entre tots”). I si volem fer quelcom hem de tindre clar que la nostra alternativa són aquells moviments que encara que qüestionen moltes coses (inclús al sistema) són incapaços de convertir-se en una organització que faça tremolar el sistema.

I què fan amb les organitzacions que sí que poden arribar a ser perilloses per als seus interessos? –Com ja he dit abans, ficar-les en el mateix sac que la resta de forces polítiques burgeses per a desprestigiar-les. I segon, tractar de “democratitzar-les” i “d’obrir-les” a la ciutadania obviant la seua democràcia interna. Què significa açò? – Qualsevol militant sap que un partit comunista ben organitzat no dóna cabuda als enemics de classe en la seva estructura. Per a això s’intenta confondre la proximitat de les organitzacions a la societat amb abaixar la guàrdia revolucionària. Que els partits del capital siguen unes màfies antidemocràtiques no significa que la resta de forces polítiques funcionen de la mateixa manera.

Eixe és l’únic perill a què s’enfronten els capitalistes avui en dia. Un partit comunista ben organitzat que no puguen fer trontollar des de dins.

Todos los partidos son iguales. ¿Todos?

“Los programas de PP, PSOE, UPyD, CIU y PNV no suenan mal y van en la línea de lo que pedimos”. Juan Rosell. Presidente de la CEOE.

imagesDe un tiempo a esta parte los medios de comunicación se han dedicado a sacar los trapos sucios de los partidos que antes defendían como garantes de la democracia. A pesar de que antes sólo defendían a los partidos burgueses, el mensaje de que todos los partidos son iguales va por todos. Pero ¿Qué tiene que ver un partido burgués financiado por las empresas del IBEX con un partido obrero que no permite financiación de empresas capitalistas? ¿Acaso defienden los mismos intereses? Esto es lo que nunca dirán los medios.

¿A qué se debe este cambio? – a que los capitalistas prefieren que se culpe de la situación a sus perros falderos que a ellos mismos. Y si además consiguen destinar el descontento a los partidos obreros, mejor.  

Pero claro, ¿qué harán si el bipartidismo retrocede demasiado? -Apelar al espíritu reconciliador de la transición, hablarnos de una segunda transición, de transparencia, de austeridad y de la necesidad de un gran pacto de Estado para salir de la crisis. No obstante,  crear un nuevo partido les cuesta unos cuantos millones y una campaña de marketing. Tenemos dos buenos ejemplos en la reorganización del PSOE en los 70 y UpyD en la actualidad. Al fin y al cabo, lo que les interesa no es tener un bipartidismo, les interesa tener la mayoría burguesa suficiente, ya sea bipartidismo, tripartidismo o multipartidismo.

Sobre todo se trata de mostrar que sólo nos queda la austeridad, la resignación al sistema, la unidad y la reconciliación con nuestros verdugos (“esto lo arreglamos entre todos”). Y si queremos hacer algo debemos tener claro que nuestra alternativa son aquellos movimientos que aunque cuestionen muchas cosas (incluso al sistema) son incapaces de convertirse en una organización capaz de poner en jaque al sistema.

¿Y qué hacen con las organizaciones que sí pueden llegar a ser peligrosas para sus intereses? –Como ya he dicho antes, meterlas en el mismo saco que el resto de fuerzas políticas burguesas para desprestigiarlas. Y segundo, tratar de “democratizarlas” y de “abrirlas” a la ciudadanía obviando su democracia interna. ¿Qué significa esto? – Cualquier militante sabe que por ejemplo, un partido comunista bien organizado no da cabida a los enemigos de clase en su seno. Para ello se intenta confundir la cercanía de las organizaciones a la sociedad con bajar la guardia revolucionaria. Que los partidos del capital sean unas mafias antidemocráticas no significa que el resto de fuerzas políticas funcionen de igual manera.

Ese es el único peligro al que se enfrentan los capitalistas hoy en día. Un partido comunista bien organizado al que no puedan hacer tambalear desde dentro.

El “Tio Àngel”.

Com totes les vesprades d’estiu, seia al balcó amb les cames penjant entre els barrots. La meua curta edat i el meu petit cos encara m’ho permetien. Solia jugar a endevinalles o a jocs com el “veo veo” amb xiquets i xiquetes que es trobaven als balcons de les seves cases, doncs a la meua finca els veïns eren gent major. Encara així, aquests dedicaven part del seu temps a contar-me historietes o simplement a xerrar amb mi.

tio angelDes del meu balcó (el 3er- dreta) conversava amb els veïns del 2on-esquerra, el “tio Àngel” i la seva dona “Esperancita”. Durant gran part de l’any vivien a França però venien llargues temporades al poble, normalment durant la primavera i l’estiu. Recorde que quan tornaven al poble anàvem tota la meva família a rebre’ls i tots solien preguntar-se com estaven les coses a França i Espanya respectivament. En aquell moment pensava que parlaven dels equips de futbol car estava acostumat a que les coses li anaren mal al meu València C.F.

Durant cada vesprada d’aquells llargs i calorosos estius, vaig passar llargues hores en companyia seva sense saber qui era realment el “tio Àngel”.

Amb 17 anys vaig començar a militar en el Partit Comunista i molts camarades majors em preguntaven per Àngel Gaspar, un històric militant del meu poble. La descripció coincidia amb la del meu veí però no podia creure que hagués passat tantes hores xerrant amb una persona d’eixa talla.

De ben jove ingressà en les files comunistes i s’allistà voluntari en l’exercit republicà, arribant a tenir el càrrec de tinent. Declarat pròfug a Espanya, va emigrar a França on va ser retingut en el Camp de Concentració de Barcarès. Després formaria part de la resistència francesa contra els nazis. Varen passar 26 anys per a que Àngel Gaspar pogués tornar al seu poble i poder veure a la seva família.

Han sigut moltíssimes converses les que he pogut mantenir amb el “tio Àngel”, algunes d’elles sobre les grans victòries, altres sobre les derrotes més dures. Sempre em parlava de la necessitat de que la classe treballadora tinga un Partit Comunista fort i solia acabar amb el mateix consell: “no et fies de la socialdemocràcia, sempre ens trairan perquè en el fons defenen al capital.”

El 9 d’abril del 2011, el Partit Comunista li va retre un emotiu homenatge al seu poble coincidint amb la presentació de la nova agrupació comunista i la inauguració de la “Casa del Poble de Quart”.

El 14 d’abril d’aquest any, el meu gran amic José Sevillà, va organitzar una exposició fotogràfica en homenatge als republicans i republicanes del municipi. El “tio Àngel” va ser l’encarregat d’inaugurar l’exposició junt amb el “tio Manolo Aragonés” (del que faré una altra crònica en breu). Mai podré oblidar aquestes dates, i per això vull donar les gràcies a José Sevillà per tot el seu treball i per aquest darrer homenatge.

Han passat molts anys des que aquell xiquet assegut amb les cames penjant entre els barrots del balcó aprenia escoltant les histories d’aquell heroi del poble, que encara parla en tercera persona de si mateix. Gran entre els grans.

Visca la lluita de la classe obrera!

La llum dels miserables.

Si no ens unim,

què serà de nosaltres?

-doncs si no ho fem

ens disparen ses armes.

 

Si no som junts

s’aprofiten els altres,

car eixa és

la desgràcia dels pàries.

 

 

Les florides roses roges,

segures amb espines,

son dignes, defensives,

juntes fortes, roses roges.

 

Si no lluiteu,

què serà de nosaltres?

Sou i sereu,

la llum dels miserables.

La defensa de lo público frente a la rapiña capitalista

marea_blanca_EDIIMA20121128_0071_5Con manifestaciones, actividades y lucha tratamos de recuperar lo que nos han robado y tanto costó a los nuestros antepasados. Pero olvidamos una cosa muy importante: en qué contexto y condiciones surgieron estos servicios públicos y por qué.

Con una simple comparación veremos que ni el contexto ni las condiciones son las mismas. Aquellos servicios públicos surgieron por la existencia de organizaciones políticas y sindicales obreras con fuerza aquí, y por la existencia de la URSS, que representando la esperanza de millones de trabajadores/as del mundo, obligaba al capital a ceder para evitar revoluciones en su territorio.

Pretendemos recuperar aquello perdido, pero ni las organizaciones obreras tienen fuerza ni existe un gran Estado socialista con suficiente peso mundial. Por ello, nada indica que el capital soltará la presa después de haber puesto sus garras sobre ella.

Debemos tener claro que con el sistema capitalista no vamos a recuperar prácticamente nada. Es más, cada vez perderemos más y más. Por eso será necesario ligar la lucha por los servicios públicos y los derechos sociales con la lucha por el socialismo, único sistema que lo puede garantizar (y mejorar). Ese es el único miedo de los capitalistas: la lucha organizada por el socialismo y el comunismo.

Esa es la llave, pues con organización, experiencias como la Unión Soviética de Lenin y Stalin serán cuestión de tiempo. Si no, fijáros en el miedo que tienen los enemigos de clase que  prohíben el nombre de “Lenin” y no paran de retransmitir  documentales antiestalinistas.

Entonces, tenemos que reconstruir el PCE de Pepe y Dolores y las Comisiones Obreras de Marcelino.

Historia d’un poble més

Aquell era un poble com qualsevol altre del seu voltant.

t_13_12_2011La seva biblioteca obria dues tardes per setmana doncs era més necessari destinar diners a la festa de la tauromàquia que a la lectura. Tampoc és que hi hagués molts usuaris per donar-li ús a aquell simple saló de lectura ni cap interès institucional en fer-la útil. Per la seva part, l’escola s’havia convertit en un passatemps per a uns i un concurs d’egoistes amb aspiracions personals per als altres.

La catequesis dominical mai havia deixat de ser socialment necessària. No perquè hi hagueren molts creients al poble, sinó al contrari, n’eren ben pocs. De fet, no creia ni el capellà, que considerava que devia seguir vivint del conte (mai millor dit). Encara així, molts dels no creients destinaven part del seu curt salari a lluir vestimenta els dies de festivitat religiosa. Una roba que havien de comprar fora ja que les tradicionals botigues havien desaparegut per culpa de la moda de comprar a les grans superfícies, a pesar del mal que aquestes feien a l’economia local i als salaris dels treballadors i les treballadores. Al final només quedaren bars en els que discutir de temes banals i veure futbol. Això sí,  a pesar de les seves bones cuines, la dieta mediterrània havia estat substituïda pel menú  de McDonals.

En quant a la música, els habitants optaren per gastar-se part del seu salari en anar a veure a cantants com Bisbal o Pitbull mentre deixaven d’anar a escoltar gratuïtament als veïns i veïnes que formaven la Banda del poble. L’Escola de música acabà desapareixent car ningú volia ser músic sense públic.

També resultava curiós que fou un poble d’amants de l’esport que no tenia esportistes. Els xiquets i xiquetes havien substituït (que no complementat) els jocs tradicionals pels tecnològics. Així, mentre tot el seu futur es desmuntava com un castell de naips, ells s’encegaven front la pantalla. Ara bé, del poble havien eixit set concursants de Gran Hermano, un col·laborador de Sálvame i un contertulià de la Ser. Tots aquests van ser declarats Fills honorífics del poble.

Per la seva part, les administracions sanitàries optaren per llevar primerament els consultoris d’aquells llocs on la gent no piulés per perdre’ls. Així acabà ocorrent al nostre benvolgut poble. Com anaven a lluitar els seus habitants per un petit consultori quan no lluitaven ni per unes condicions dignes al treball! Molts deien no poder permetre’s fer vaga perquè no podien perdre un jornal. En canvi, no dubtaven en gastar-se el doble en el sopar d’empresa per tal de mostrar fidelitat i obediència a l’empresari.

Finalment, el poble es convertí en una vila pacífica doncs resultava molt difícil discutir mitjançant monosíl·labs, tal i com va acabar reduïda la seva llengua. No obstant, el veïnat dominava els monosíl·labs de 3 o 4 llengües d’altres terres. De poc els va servir saber tantes llengües. El futur ja no era seu.

La defensa d’allò públic front al capitalisme rapinyaire

marea_blanca_EDIIMA20121128_0071_5Bé, amb manifestacions, activitats i lluita tractem de recuperar el que ens han furtat i tant va costar als nostres avantpassats. Però oblidem una cosa molt important: en quin context i condicions sorgiren aquests serveis públics i perquè.

Amb una simple comparança veurem que ni el context ni les condicions són les mateixes. Aquells serveis públics sorgiren per l’existència d’organitzacions polítiques i sindicals obreres amb força ací, i per l’existència de l’URSS, que representant l’esperança del milions de treballadors/es del món, obligava al capital a cedir per tal d’evitar revolucions al seu territori.

Pretenem recuperar allò perdut, però ni les organitzacions obreres tenen força ni existeix un gran Estat socialista amb suficient pes mundial. Per això, rés indica que el capital soltarà la presa després de haver posat les garres rapinyaires.

Hem de tenir clar que amb el sistema capitalista no anem a tornar recuperar pràcticament rés. És més, cada volta perdrem més i més. Per això serà necessari lligar la lluita pels serveis públics i els drets socials amb la lluita pel socialisme, únic sistema que ho pot garantir (i millorar). Eixa és l’única por dels capitalistes: la lluita organitzada pel socialisme i el comunisme.

lenin

Eixa és la clau, doncs amb organització, experiències com la Unió Soviètica de Lenin i Stalin, seran qüestió de temps. Si no, fixeu-vos en la por que tenen els enemics de classe que prohibeixen el nom de “Lenin” i no paren de retransmetre  documentals anti-estalinistes.

Llavors, deurem reconstruir el PCE de Pepe i Dolores i les Comissions Obreres de Marcelino. 

Reconstrucción

Reconstruir 1.Volver a construir.

Destruir 1.Reducir a pedazos o a cenizas algo material u ocasionarle un grave daño. 2. Deshacer, inutilizar algo no material. Destruir un argumento, un proyecto.

¿Qué hacer?
imagen de laRepública.es

Cuando hablamos de reconstruir, necesariamente deberemos saber qué queremos reconstruir y por qué, teniendo en cuenta que se trata de algo antes construido y posteriormente destruido (total o parcialmente). Entonces, será necesario que estudiemos los motivos por los que antes fue destruido si no queremos que vuelva a caer.

Como es evidente, la nueva construcción no se podrá dejar en manos de aquellos que antes la han destruido o la han dejado caer tranquilamente sin mover un dedo por evitarlo. Será por tanto, una cuestión de encontrar a los mejores constructores, aquellos más formados, honestos y decididos, capaces de reconstruir el gran Partido Comunista de José Díaz y Dolores en el que no quepan aquellos que quieren hacerlo desaparecer.

Reconstruir

Reconstruir: Construir de nou. Refer, millorar.

Destruir: Desfer (allò que és construït).  Arruïnar, anihilar.  Fer desaparèixer.

285737_10200176911639683_1688153761_n

Quan parlem de reconstruir, necessàriament haurem de saber què volem reconstruir i perquè, tenint en compte que es tracta d’alguna cosa abans construïda i posteriorment destruïda (total o parcialment). Llavors, serà necessari que estudiem els motius pels quals abans va ser destruït si no volem que torne a caure.

Com és evident, la nova construcció no es podrà deixar en mans d’aquells qui abans l’han desfet o l’han vist caure tranquil·lament sense moure un dit per evitar-ho. Serà per tant, una qüestió de trobar als millors constructors, aquells més formats, honestos i decidits, capaços de reconstruir el gran Partit Comunista de José Díaz i Dolores en la que no càpiguen aquells que volen fer-lo desaparèixer.

Nova Esquerra $.A versió 2.0

José_Diaz-2Fins fa uns anys era una pràctica habitual que molts autoanomenats “comunistes” se’n anaren al PsoE després de complir la seua missió dins del PCE: destruir-lo. Un acte d’indisciplina i deslleialtat al seu partit i els seus camarades que indiquen la talla d’aquests  aspirants a mediocres.

La seua tasca acabava quan ja era massa descarat i el vaixell pareixia afonar-se. En eixe moment les rates abandonaven per a seguir atacant-lo des de fora, normalment en una bona butaca doncs ací sí es paga als traïdors.

 La veritat és que quasi ho aconsegueixen. Però ara som molts els què, conscients de la difícil però necessària tasca, pretenem reconstruir el nostre Partit. Per això l’estratègia dels enemics de classe ja no pot ser la mateixa. Els socialdemòcrates de professió disfressats de comunistes continuen sent la seua millor arma, així que ara no abandonaran fins a veure al Partit Comunista soterrat. És per això que no podem avançar en la reconstrucció sense desemmascarar a estos elements nocius per al partit de la classe obrera.

Amés, tenim la sort de que a mesura que s’accentua la lluita de classes van caient moltes màscares.

  • Veiem líders alegrant-se per la victòria d’eixa “esquerra” que representa el PsoE i ningú els demana responsabilitats.
  • També a “grans revolucionaris” buscant “fronts amplis contra la dreta” en què inclouen per exemple a Baltasar Garzón. Chapeau. A este pas qualsevol dia tenim a Solana i Leire Pajín de companys.
  • Alguns dediquen els seus esforços a crear infinitat de superestructures polítiques de manera que algun dia militarem els mateixos en 20 organitzacions al mateix temps.
  • Altres inclús, han arribat a la conclusió de que són necessaris moviments apartidistes, heterogenis i inclús apolítics. Tela.
  • Hi ha els que són un poc més espavilats i utilitzen el nostre partit per a estar on estan. Una vegada a la poltrona “adéu partit”.
  • I finalment, ara hi ha els que inclús ens diuen miops per desemmascarar els nous titelles del PsoE.

Jo crec que de miops seria no veure les curioses relacions que es destapen al caure les màscares.

A tots eixos que tracten de fer fracassar la reconstrucció del PCE els dedique esta frase de l’etern José Díaz: “…deben saber que no nos quedamos a mitad camino”.

 

Sobre el Front Cívic “Somos mayoría”

cropped-424718_10150759989263136_60677693135_12453510_592667865_n.jpg

Des del respecte que tinc al camarada Julio Anguita.

Com és normal de vegades coincidisc amb el que diu i fa i en altres no. Aquest és un d’eixos temes en què discrepe totalment.

Amb la que està caient, observe en la meua pròpia agrupació del Partit que ens és impossible arribar a totes les lluites en què ens trobem, perquè són massa i encara que hi ha qualitat, no som la quantitat necessària per a estar en tots els llocs.  “Qui molt abraça poc estreny”.

Quan vaig començar a militar escoltava això de que “els moviments socials” han de participar en la nostra organització. Era llavors quan el color roig passava a ser una amalgama de qualsevol tipus de colors i, encara que poguera resultar bonic per a la vista, era tan trist com la dissolució d’un terròs de sucre en una tassa de café. Per això mateix, sempre he pensat que ha de ser al revés: cal lluitar allà on hi haja un conflicte que afecte els interessos de classe, trasportant el Partit allí on estiga cada militant. És quelcom molt senzill, no cal crear superestructures polítiques…

Ací és on crec que es cau en l’error més greu. En un moment en què la política està sent criminalitzada pels enemics de classe i el missatge de “tots els partits són iguals” va calant en la classe obrera, nosaltres dedicarem part del nostre escàs temps a crear “una altra cosa” aliena al nostre partit. Es tracta d’arribar als que mai militaran en un partit però, no estem caient en el missatge de que no cal militar? Li estem donant la raó a l’enemic involuntàriament? es tracta de construir el socialisme o continuem pensant que el sistema permetrà recuperar el que hem perdut? – massa interrogants.

Pense que el Front Cívic és una organització política i no crec que la solució siga eixa. Jo vull un partit fortament organitzat que defenga els interessos de classe i siga l’orgull dels treballadors i treballadores. I a pesar que falta molt perquè siga així, ja tinc eixe Partit.

Hi ha companys que diuen que és la forma d’acostar-nos als que mai militaran i jo dic que ens estem acostant en cada conflicte que hi ha al carrer. Ací és on està la proximitat. Em tornen a la ment eixos temps en què s’amagava la falç i el martell per a no crear-nos més enemics, o l’acceptació dels arguments burgesos contra les experiències socialistes que han existit o existixen. També el tremend esforç de milers de militants en “altres coses” mentre el Partit s’anava buidant en tots els sentits. I per descomptat observar com lluitem pel socialisme i acabem apegant cartells d’un socialdemòcrata que aspira a “revitalitzar” el capitalisme. Açò cansa molt.

Però bé, fidel a la meua disciplina, debatré este tema amb els meus camarades i si es decidix que cal estar, estaré, i si al contrari es decidix que no, no ho faré. Açò és quelcom que encara que bàsic pareixen oblidar massa.

PD: Milite en el Partit, que al seu torn forma part d’un moviment sociopolític, que de vegades va en coalició (i es dóna d’hòsties)… Al final del meu partit, que és la meua organització, ni rastre. I ja són massa anys de traïcions, atacs i intents de suïcidi.

Sobre el Frente Cívico “Somos mayoría”.

cropped-424718_10150759989263136_60677693135_12453510_592667865_n.jpgDesde el respeto que tengo hacia el camarada Julio Anguita.

Como es normal, en ocasiones coincido con lo que dice y hace y en otras no. Este es uno de esos temas en los que discrepo totalmente.

Con la que está cayendo, observo en mi propia agrupación del Partido que nos es imposible llegar a todas las luchas en la que nos encontramos, pues son demasiadas y aunque hay calidad, no somos la cantidad necesaria para estar en todos los sitios.  “Quien mucho abarca poco aprieta”.

Cuando empecé a militar escuchaba eso de que “los movimientos sociales” deben participar en nuestra organización. Era entonces cuando el color rojo pasaba a ser una amalgama de todo tipo de colores y, aunque pudiese resultar bonito para la vista, era tan triste como la disolución de un terrón de azúcar en una taza de café. Por eso mismo, siempre he pensado que debe ser al revés: hay que luchar allá donde haya un conflicto que afecte a los intereses de clase, trasportando el Partido allí donde esté cada militante. Es algo muy sencillo, no es necesario crear superestructuras políticas…

Ahí es donde creo que se cae en el error más grave. En un momento en el que la política está siendo criminalizada por los enemigos de clase y el mensaje de “todos los partidos son iguales” va calando en la clase obrera, nosotros vamos a dedicar parte de nuestro escaso tiempo a crear “otra cosa” ajena a nuestro partido. Se trata de llegar a quienes nunca militarán en un partido pero ¿no estamos cayendo en el mensaje de que no es necesario militar? ¿Le estamos dando la razón al enemigo involuntariamente? ¿se trata de construir el socialismo o seguimos pensando que el sistema permitirá recuperar lo perdido? – demasiados interrogantes.

Pienso que el Frente Cívico es una organización política y no creo que la solución sea esa. Yo quiero un partido político fuertemente organizado que defienda los intereses de clase y sea el orgullo de los trabajadores y trabajadoras. Y a pesar de que falta mucho para que sea así, ya tengo ese Partido.

Hay compañeros que dicen que es la forma de acercarnos a quienes nunca militarán y yo digo que nos estamos acercando en cada conflicto que hay en la calle. Ahí es donde está la cercanía. Me vuelven a la mente esos tiempos en los que se escondía la hoz y el martillo para no crearnos más enemigos, o la aceptación de los argumentos burgueses contra las experiencias socialistas que han existido o existen. También el tremendo esfuerzo de miles de militantes en “otras cosas” mientras el Partido se iba vaciando en todos los sentidos. Y por supuesto el observar como luchamos por el socialismo y acabamos pegando carteles de un socialdemócrata que aspira a “revitalizar” el capitalismo. Esto cansa mucho.

Pero bien, fiel a mi disciplina, debatiré este tema con mis camaradas y si se decide que hay que estar, estaré, y si por el contrario se decide que no, no lo haré. Esto es algo que aunque básico parecen olvidar demasiados.

PD: Milito en el Partido, que a su vez forma parte de un movimiento socio-político, que en ocasiones va en coalición (y se da de hostias)… Al final de mi partido, que es mi organización, ni rastro. Y ya son demasiados años de traiciones, ataques e intentos de suicidio.

Nuestra “Syriza”

La alternativa al del sistema.

logo_syriza_0

Con un Psoe en proceso de Pasokización, y una IU en ascenso, muchos piensan que el sistema político de la democracia (burguesa) en el Estado Español corre un serio peligro por el resquebrajamiento del bipartidismo. La primera opción de compensar este derrumbe tiene lugar en la creación de UPyD. No obstante, aún así sigue peligrando pues el aumento de IU parece no cesar.

Pero, ¿supone realmente IU un peligro para el régimen? – esa es la cuestión. ¿Se puede parar su ascenso? –cada vez es más difícil que los medios de comunicación consigan ocultar el trabajo diario de miles de militantes honrados en las calles. Es por eso que la estrategia ha pasado a ser otra: el trasvase de socialdemócratas del PSOE a IU y la conversión en una Syriza española netamente socialdemócrata, limpia de socialistas.

Hace pocos días, el juez Baltasar garzón mostró su apoyo a Gaspar Llamazares (Izquierda abierta). Poco a poco van apareciendo gente del entorno del PSOE e incluso medios de comunicación acercándose a IU. Ya vemos a algunos dirigentes que gozan de bastantes minutos en los medios, cosa que a veces lejos de alegrarme, me preocupa.

En IU existen los que luchan por el socialismo y los que no. Y me preocupa mucho. Sobre todo por los constantes ataques hacia los comunistas: si defendemos el socialismo, nos organizamos para su construcción y llegamos a ser mayoría se nos llama Estalinistas. Resulta esclarecedor que los traidores utilicen los mismos argumentos que los enemigos de clase. Y es que sus fobias son sus fobias. Nunca perdonarán que durante muchos años la URSS les mantuviese a ralla.

Estábamos acostumbrados a que la quintacolumna nos desestabilizara y se marchara al PSOE. Pero ahora, han venido para quedarse (y para echarnos).

¿A qué aspira IU? ¿Al socialismo o a la barbarie? Tengo claro que la socialdemocracia es “el poli bueno” del capitalismo, de la misma manera que el fascismo “el poli malo”. Pero ambos están ahí para mantener al sistema. Y dejarnos la piel para eso…no merece la pena.

La importancia de Internet y las redes sociales para la Agitprop

PravdaMasthead

La importancia de Internet y las redes sociales para la Agitprop

Hoy en día las redes sociales han adquirido una gran importancia social, pues suponen una rapidez comunicativa en tiempo real a pesar de la distancia.

Es por eso que no podemos dejar la oportunidad de aprovecharlas al máximo, eso sí, como complemento de la actividad revolucionaria. Utilizar las redes sociales no significa dejar la actividad in situ. Al contrario, significa aprovechar parte del tiempo que estamos en casa para que la actividad real, la que se desarrolla en el calle, tenga mayor éxito.

Los grandes medios de comunicación o mass media están controlados por aquellos que los pueden pagar, y por mucho que quieran algunos, el objetivo nuestro no debe ser aparecer en ellos. La necesidad de un contrapoder comunicativo o de contrainformació está presente y las redes sociales abren una fisura en el mundo de la manipulación mediática  y sistemàtica.

Sumados, los medios de contrainformación suponen un gran medio

Aunque no tengamos una gran medio de comunicación ni una gran web si disponemos de miles de páginas que sumando suponen un gran medio. Aquí está la clave.

Militando =  célula comunicativa

Cada militante debe aprovechar las posibilidades al máximo. Una simple convocatoria de una manifestación, una asamblea o un artículo interesante es cuestión de minutos. También por ejemplo, una detención de un activista recurre en pocas horas el mapa sin pasar por los mass media.

La comunicación entre militantes y entre organizaciones ha mejorado, pero sobre todo está mejorando la llegada de información a aquellos trabajadores y trabajadoras que no están organizados. Esta información siempre debe ser acompañada por un mensaje: aquí está el Partido Comunista, organízate y lucha.

Crear un blog, una web, un facebook, un twitter no es difícil. Ahora bien, debemos aprender a seleccionar la información y no estar todo el día compartiendo todo lo que vemos, pues al final supone el aburrimiento del receptor, lo cual lleva a la pérdida de la información. Es mejor compartir un buen artículo que cinco.

La comunicación entre organizaciones del Partido

Con un buen tratamiento de la información podemos conocer no solos las actividades de otros organizaciones que se encuentran lejos geográficamente, sino también otros formas organizativas que pueden enriquecer la nuestra.

También compartir carteles, panfletos, revistas, etc. Para lo que se hace necesario la creación de material genérico (que se pueda modificar para adaptarlo a otros contextos) y sobre todo una red para compartir estos materiales.

Marco Malenin, PCPV Les Valls

La importància d’Internet i les xarxes socials per a l’Agitprop

PravdaMasthead

La importància d’Internet i les xarxes socials per a l’Agitprop

Avui dia les xarxes socials han adquirit una gran importància social, doncs suposen una rapidesa comunicativa en temps real a pesar de la distància.

Es per això que no podem deixar l’oportunitat d’aprofitar-les al màxim, això sí, com a complement de l’activitat revolucionaria. Utilitzar les xarxes socials no significa deixar l’activitat in situ. Al contrari, significa aprofitar part del temps que estem a casa per a que l’activitat real, la que es desenvolupa al carrer, tinga major èxit.

Els grans mitjans de comunicació o mass media estan controlats per aquells que els poden pagar, i per molt que s’empenyen alguns, l’objectiu nostre no ha de ser aparèixer en ells. La necessitat d’un contrapoder comunicatiu o de contrainformació està present i les xarxes socials obrin una fissura al món de la manipulació mediàtica.

Sumats, els mitjans de contrainformació suposen un gran mitjà

Encara que no tinguem una gran mitjà de comunicació ni una gran web si disposem de milers de pàgines que sumant suposen un gran mitjà. Ací està la clau.

Militant =  cèl·lula comunicativa

Cada militant deu aprofitar-les al màxim. Una simple convocatòria d’una manifestació, una assemblea o un article interessant és qüestió de minuts. També per exemple, una detenció d’un activista recorre en poques hores el mapa sense passar pels mass media.

La comunicació entre militants i entre organitzacions ha millorat, però sobretot està millorant l’arribada d’informació a aquells treballadors i treballadores que no estan organitzats. Aquesta informació sempre deu ser acompanyada per un missatge: ací està el Partit Comunista, organitzat i lluita.

Crear un bloc, una web, un facebook, un twitter no es gens difícil. Ara bé, hem d’aprendre a seleccionar la informació i no estar tot el dia compartint tot allò que veiem, doncs al final suposa l’ avorriment del receptor, la qual cosa porta a la pèrdua de la informació. És millor compartir un bon article que cinc.

La comunicació entre organitzacions del Partit

Amb un bon tractament de la informació podem conèixer no sols les activitats d’altres organitzacions que es troben lluny geogràficament, sinó també altres formes organitzatives que poden enriquir la nostra.

També compartir cartells, pamflets, revistes, etc. Per al que es fa necessari la creació de material genèric (que es puga modificar per a adaptar-lo al context de l’altra assemblea) i sobretot una ret per a compartir aquests materials.

Marco Malenin, PCPV Les Valls

L’ESTAT I LA REVOLUCIÓ

lenin
Click en la imatge

L’Estat i la Revolució, de Vladímir Ilitx Uliànov LENIN. A més d’un li vindria bé una lectura d’aquest llibre.

“L’Estat és una organització especial de la força, és una organització de la violència per a la repressió d’una classe qualsevol. Quina classe és la que el proletariat ha de reprimir? Només és, naturalment, la classe explotadora, és a dir, la burgesia. Els treballadors només necessiten l’Estat per a xafar la resistència dels explotadors, i aquest aixafament només pot dirigir-lo, només pot portar-lo a la pràctica el proletariat, com l’única classe conseqüentment revolucionària, com l’única classe capaç d’unir a tots els treballadors i explotats en la lluita contra la burgesia, per la completa eliminació d’aquesta. 

Les classes explotadores necessiten la dominació política per a mantindre l’explotació, és a dir, en interès egoista d’una minoria insignificant contra la majoria immensa del poble. Les classes explotades necessiten la dominació política per a destruir completament tota explotació, és a dir, en interès de la majoria immensa del poble contra la minoria insignificant dels esclavistes moderns, és a dir, els  grans terratinents i capitalistes. 

Els demòcrates petitburgesos, aquests seudosocialistes que han substituït la lluita de classes per somnis sobre l’harmonia de les classes, s’han imaginat la transformació socialista també d’una manera somiador, no com l’enderrocament de la dominació de la classe explotadora, sinó com la submissió pacífica de la minoria a la majoria, que haurà adquirit consciència de la seua missió. Aquesta utopia petitburgesa, que va inseparablement unida al reconeixement d’un Estat situat per damunt de les classes, ha conduït en la pràctica a la traïció contra els interessos de les classes treballadores, com ho ha demostrat, per exemple, la història de les revolucions franceses de 1848 i 1871, i com ho ha demostrat l’experiència de la participació “socialista” en ministeris burgesos en Anglaterra, França, Itàlia i altres països a finals del segle XIX i començaments del XX.”

Kautsky i la Santíssima Trinitat

Pareix ser que cada dia s’aproxima més la derrota del PP al País Valencià. Mentrestant a “l’altre costat” alguna cosa es mou impacient per assegurar un lloc o una poltrona.

Les ànsies pel poder  polític fan necessàries per a alguns determinades tàctiques i actituds. Per què? – doncs perquè aparentment existeixen diferències d’imatge i de llenguatge que amaguen un fons molt paregut. Per això tenen por, ja que molts sabem que ells no son la part antagònica del partit que ara governa sinó el seu complement.

Que estan fent aquests que aparentment son l’alternativa? –pressionar, intentar desestabilitzar i desprestigiar a qui pot desemmascarar-los.

Com ho fan? –amb constants noticies sobre les enquestes que evidencien la pèrdua de la majoria absoluta del PP, amb notícies sobre la possibilitat d’un tripartit, amb articles que tracten de fer pressió a qui ells consideren perillós per als seus interessos, assenyalant-nos com a possible pedra en el camí per a fer fora al PP, la qual cosa busca debilitar-nos internament i desprestigiar-nos públicament.

És a dir, de  la mateixa manera que Hidra intentava matar a Hèrcules i Iolau: amb un verinós alè.

Fins i tot alguns ens volen desprestigiar dient que portem en andes la mòmia de Lenin. Però no, el que portem orgullosos és el seu llegat històric i ideològic, i el que ja és tota una tradició: desemmascarar als impostors, estiguen on estiguen.

I és veritat, cada volta que Hèrcules li tallava un cap a Hidra, eixien dos.

En el 95 aniversari de la Revolució Bolxevic.

En el 95 aniversari de la Revolució Bolxevic.

La Revolució Bolxevic va suposar el major colp al capitalisme mundial.

Avui, després de la desaparició de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, els  treballadors i les treballadores ens trobem orfes i desemparats enfront dels paràsits que actuen amb total impunitat. Ens estan conduint a la misèria eliminant cada conquesta social i laboral, fruit d’anys de lluites.

L’existència de la Unió Soviètica va obligar al capitalisme a cedir en molts casos davant de les lluites obreres dins dels seus territoris per la simple por de noves revolucions. Las conquistes obreres en tot el món derivades de la Revolució Bolxevic són antagòniques del capitalisme, el qual només ens pot conduir a la més absoluta misèria i per això, cada dret que perdem acabarà suposant una ferida de mort al capitalisme. És hora de valorar quant hem retrocedit en estos últims 20 anys i entendre, que davall el capitalisme no ho tornarem a tindre.

En un moment en què la por forma part de la vida de la majoria la classe obrera, és necessari pensar que a mesura que la perdem, augmenta la dels capitalistes.

El record de la Revolució d’Octubre i la Unió Soviètica continua provocant més d’una tremolor entre els capitalistes, ja que la por a que succeïsca alguna cosa semblant és l’única cosa que els inquieta.

Socialisme o barbàrie.

Homenaje visual por el aniversario de la Revolución Bolchevique en 1917.

Video elaborado para el XVIII Congreso del PCE el 7 de Noviembre de 2009 en el Aniversario de la Revolución Bolchevique | Autor: Javier Parra

Syriza y el efecto cosquilleo.

A veces me pregunto de qué hablarán en esas oscuras reuniones entre los grandes capitalistas, sus periodistas y políticos serviciales. Supongo que hablarán de si aportar 18 o 20 millones para una campaña electoral a cambio de una ley, una privatización,  unas cuantas recalificaciones y algún que otro favorcito.

Pero de vez en cuando alguno de ellos se acordará de aquel viejo fantasma que recorre Europa de vez en cuando: la posibilidad de que los trabajadores se vuelvan a organizar y tengan fuerza para plantarles cara. Tanto es así que tienen buenos recabadores de información, que llegan a pasar por distintas organizaciones obreras e incluso por puestos relevantes. De esta manera, bien informados y con indicios claros de Re-Organización, los capitalistas y sus secuaces recurren  a lo de siempre: la clásica quinta columna (siempre presente) y sus buenos compañeros de viaje, que gozan de la simpatía de los medios del régimen.

Y claro, llega el momento en el que la organización comunista es más necesaria que nunca y se nos presenta el mismo rollo de siempre: que si Entesa, Compromís, y ahora Syriza, otro invento para que los comunistas (y otros compañeros que  luchan por el socialismo) volquemos nuestros esfuerzos y nos mantengamos entretenidos, no sea cosa que nos organicemos algún día enserio.

Estoy seguro que en una de tantas charlas algún capitalista se mostrará preocupado:

– ¿Qué haremos si el bipartidismo se desmorona? -pregunta uno- Si lo de UPyD no cuela… ¿Qué haremos?

– ¡Tranquilo!, – responde otro-, tenemos un “nuevo” invento* con el que distraer a nuestros enemigos de clase.  Y lo mejor de todo es que a nosotros nos produce un suave cosquilleo descojonante.

En verdad, estos inventos son muy útiles…para sus amos.

*Spain Syriza. De Laboratorios P$o€coguay.S.A.

Consciència, organització, formació i lluita

  1. Consciència de classe: és fonamental la seua recuperació per a entendre que vivim la lluita de classes antagòniques i en la que els nostres interessos són els contraris dels seus.

  2. Organització: el Partit Comunista com a mecanisme dels treballadors conscients i organitzats per a lluitar pels seus interessos de classe i la superació de la lluita de classes.

  3. Formació: és necessari el compromís de la militància per a l’eficàcia del Partit.

  4. Lluita: allà on estiga un comunista estarà el Partit, allà on estiga el Partit estaran els seus militants organitzats.

Conciencia, organización, formación y lucha

  1. Conciencia de clase: es fundamental su recuperación para entender que vivimos la lucha de clases antagónicas y en la que nuestros intereses son los contrarios de los suyos.
  2. Organización: el Partido Comunista como mecanismo de los trabajadores conscientes y organizados para luchas por sus intereses de clase y la superación de la lucha de clases.
  3. Formación: es necesario el compromiso de la militancia para la eficacia del Partido.
  4. Lucha: allá dónde esté un comunista estará el Partido, allá donde esté el Partido estarán sus militantes organizados.

IU, traditoribus praemia?

“Os traemos una mano abierta, tendida (a EQUO). Tenemos obligaciones de encontrarnos en el camino, acordar programas y trabajar conjuntamente. Es la voluntad de IU. Os necesitamos muchísimo y a lo que representáis”. Enrique Santiago, secretario de Refundación y Movimientos Sociales de IU.

No aprenden, no. No tuvimos suficiente con Compromis, Nueva Izquierda y ese largo etcétera. Ahora más.

Ya no sé qué pensar, si es ingenuidad o es que esto corresponde a un ataque sistemático contra el PCE. En el caso del exceso de inocencia de nuestros dirigentes sería algo grave pero subsanable. En cambio, sin entrar a meterme en los objetivos políticos de otras organizaciones, observo que el problema lo podemos tener en casa si estos movimientos no son fruto de la ingenuidad.

Demasiadas ansias por construir su SPAIN SYRIZA, eso sí, sin comunistas. Ese día posiblemente se emborrachen en una gran fiesta conjunta Botín, Rosa Aguilar, Zapatero, López Garrido, Morera, Rajoy, Oltra, Almeida, Carrillo y tantísimos otros.

Tots els polítics no són iguals

Són les 8 del matí i acaba la jornada nocturna a la fàbrica.

Arriba a casa i lluny de descansar aguanta unes hores més per tal d’acabar de repartir junt amb un camarada la propaganda per a l’assemblea pública de la vesprada. A pesar de la son el mantenen despert les ganes de lluitar pel futur dels seus fills. Estan privatitzant l’ensenyament i la sanitat. Quin món els esperarà d’ací a uns anys? Aquest serà el tema a tractar a l’assemblea.

Després sopa ràpid i torna a la fàbrica. Avui un poc més prompte de l’habitual: ha organitzat una assemblea de treballadors per a informar de les mesures del govern.

En acabar la jornada, passarà ràpidament per l’ajuntament del que és regidor per tal de convocar l’assemblea dels joves del poble, en la que es decidirà democràticament el pressupost. No tots els polítics són iguals.

Un any després, la lluita continua

Un any després

El proper dia 9 d’abril es compleix un any de la Inauguració de la seu del PCPV les Valls i de la presentació oficial de la nostra organització, encara que en la pràctica portàvem ja quasi una dècada i alguns tota la vida.

Fou un dia d’eixos que es retenen a la memòria per molts anys. Dinar de germanor a la Font de Quart; obertura de portes de la casa dels treballadors i treballadores i del seu partit amb berenar del Comerç Just; acte públic i presentació de la candidatura de Esquerra Unida Quart; sopar i concert del cantautor i amic Lucho Roa. Un dia complet.

Però el moment més inoblidable del dia fou el començament de l’acte de presentació del Partit en la que intervingueren el Secretari General del PCPV Alfredo Albornós, Jovi berchi i Jovi Langa: quan tot estava apunt de començar entrà per la porta Angel Gaspar, un dels herois del poble de Quart contra el feixisme. Gent en peu i fortíssim aplaudiment que tants anys havia esperat. En eixe mateix moment el camarada Langa va fer extensible aquest homenatge als camarades Miquel Asensi, Vicent Arlandis i Francesc Cayo.

Tot seguit, començaren les intervencions dels camarades, i finalment es donà pas a la presentació de la candidatura d’EU Quart per a les municipals, formada integrament per gent jove. Com he dit abans, portàvem molts anys lluitant, però aquest acte simbolitzà per a mi la fusió entre els històrics militants i la nova joventut. Passat el temps, comprenc les llàgrimes del camarada Cayo: ha entregat la seua vida sencera per la classe obrera, i després d’uns anys d’incertesa ha vist que apareix un gran grup joves disposats  a continuar la lluita pel socialisme.

 

De l’ahir a l’avui: la lluita continua

Ha passat un any des d’aquell dia; han passat molts anys des que els nostres majors es deixaven la seua joventut per tal que tinguérem hospitals, escoles, biblioteques, drets laborals i socials, i un llarg etc. Ha segut molt dura la seua lluita: repressió, presons, fam i patiment, amenaces, por, guerres i exili. Tot per aconseguir el que hem arribat a tenir nosaltres; tot  allò que ens estan arravatant ara.  És per això que sóc conscient de que res ha estat regalat per a la classe obrera. Tot s’ha aconseguit a base de lluita i tot es recuperarà de la mateixa manera. Eixa és la veritat.

Avui podem dir que el partit s’ha consolidat com el referent dels treballadors i treballadores de Les Valls. Continua la seua construcció i augmentant el nombre de militants i simpatitzants. Som la força creixent en el moment que més necessari és el Partit Comunista.

Continuarem formant-nos i aprenent dels nostres ”històrics”, organitzant-nos i lluitant perquè la lluita és molt dura, però que necessària, bonica i digna és.

Salut i Socialisme!