La roba a l’escola

Estan la mare i la filla de onze anys desdejunant. El pare està a punt d’arribar del torn de nit.

-Mare, no m’agrada aquesta roba que porte.

-Perquè?

-És lletja.

-Quan la comprarem t’agradava molt. A què es deu eixe canvi?

-Voras, tinc dues amigues que porten la seva roba de Ralph Lauren i Tommy Hilfiger. Perquè jo no?

-Perquè eixa roba és massa cara per a nosaltres. Saps quan em costa de guanyar a mi un pantaló d’eixos?

-Quant?

–Tres jornades senceres netejant patis i escales.

En eixe mateix moment arriba el pare cansat. La filla agafa la motxilla, dona un bes als pares i surt cap a l’escola.

-Robert, la nostra filla pregunta per què no porta roba de marca com les amigues.

-Ja sabia jo que arribaria aquest moment. Sempre he dit a les reunions de l’AMPA que a l’Escola pública deurien portar uniforme. No només per l’ estalvi econòmic que suposa.

-No se, ho veig massa homogèni o rígid.

-Mira, quan arriben a aquestes edats comencen a notar les diferències econòmiques existents entre les distintes famílies. Per un costat estan els qui poden permetre’s comprar aquesta vestimenta. Per altre, els qui no podem i ens sentim impotents de no poder proporcionar-li-ho als nostres fills. Però sobretot sé que deu ser molt dur per a un xiquet o una xiqueta. La roba es converteix en un signe i els xiquets poden arribar a sentir inferioritat per una cosa tan ximple. I jo em negue a que això passe.

-Pot ser tingues raó però, això no seria amagar la realitat?

-Pense que a l’ensenyament bàsic una de les coses més importants és que aprenguen que ningú deu ser més que ningú. L’uniforme elimina diferències visuals i fomenta la igualtat almenys dintre del centre.

-I quan siguen majors?

-Quan siguen majors i coneguen millor la realitat que els envolta almenys comprendran que la desigualtat és injusta i no com ara, que tothom veu normal aquesta merda de món.

Anuncis

Iaio, perquè vaig a l’escola?

kalvellido

Asseguts al brancal de la porta de casa es troben el net i l’avi.

-Iaio, perquè he d’anar a l’escola?

-Perquè tot continue igual.

-El que ha de continuar igual?

-Que tu sigues com els teus pares i que els teus fills siguen com tu: assalariats.

-I aleshores, estic destinat a ser això?

-Doncs sí. Alguns arriben a tenir una xicoteta tenda però en el fons, si no treballen no mengen, com els assalariats.

-I si vull ser metge per curar a gent malalta? O creador de medicines?

-També són assalariats encara que alguns neguen allò evident simplement per tenir unes condicions un poc millors. Fill, el més important per a mi és que no oblides mai qui eres. No ho oblides.

-Iaio, tinc un dubte: si a la meva escola em preparen per a seguir sent pobre, on ensenyen als amos?

-A les escoles d’amos. Allí els ensenyen com prendre’ns la mida.

-Què és això de “prendre’ns la mida”?

-Aprendre a viure del nostre treball sense treballar.

-Quin fàstic! Amés em sent enganyat pels mestres!

-No fill, ells no tenen la culpa. També son treballadors com nosaltres.

-Però saben per a què ens ensenyen?

-Uns malauradament no es qüestionen aquestes coses i es limiten al guió del llibre. Altres sí, i per això intenten ensenyar-te al menys a que obtingues uns coneixements i sobretot que mantingues la dignitat el dia de demà.

-I què és la dignitat?

-Una cosa que només entendràs quan pugues perdre-la. La vida també ensenya.

Sobre l’argument de “la política municipal no té res a vore amb la política general”

Quantes voltes he escoltat això de “la política municipal no té res a vore amb la política general” o “tractar temes generals no son competència d’un ajuntament”.

alcalde si, cacique noHi ha partits que presenten mocions als ajuntaments com per exemple de recolzament a una Vaga General, conta les privatitzacions, contra una guerra, per uns impostos progressius o per la nacionalització de la banca. Altres, s’abstenen o voten en contra argumentant que no son temes municipals.

Però sí son temes que afecten als habitants del poble (o ciutat) i que també poden determinar el futur econòmic del consistori. Però clar, els que argumenten que la política municipal no té res a vore amb la “general” representen a partits que governen o han governat l’Estat durant molts anys. Aquests son els partits que han fet reformes laborals contra els treballadors i treballadores, que s’han gastat milions i milions en guerres imperialistes, que han socialitzat les pèrdues i privatitzat els beneficis, i que han sanejat la banca criminal mentre ens roben la sanitat, l’ensenyament i els serveis socials. Els ajuntaments estan ofegats per culpa d’aquestes polítiques i pels representants d’aquests partits a cada consistori, que han convertit als ajuntaments en xicotetes sucursals.

Fins i tot, hi ha qui representa amb orgull a un partit que està privatitzant l’ensenyament i ha llevat les ajudes als estudiants (i als seus fills). I el més fort de tot és que ara exigeixen que eixes ajudes les pague l’ajuntament. Així ens va.

http://agipro.blogspot.com.es/
http://agipro.blogspot.com.es/

Per a la reflexió

Quina és la institució més propera al ciutadà? –l’ajuntament.  Podem participar al ple, bé siga mitjançant regidors o per presència directa, cosa poc corrent. Però això és el que volen alguns: que no ens arrimem per allí i que la política en general siga per a quatre.

Superficialitat

Pense que és un problema que hi haja gent a la que només li preocupe aconseguir un Iphone, portar la roba més moderna o el proper partit del seu equip de futbol.

Cadascú és lliure de preocupar-se o no del que li done la santíssima gana, faltaria més. El que vull dir és que no entenc com coses tant supèrflues acaben sent més necessàries que altres més bàsiques i fonamentals.

Joves matant-se al gimnàs per tal d’aconseguir un cos musculós; homes i dones que es sotmeten a operacions estètiques o que deixen d’alimentar-se correctament per tal d’aprimar; xiquets i xiquetes que aspiren a ser de majors concursants de Gran Hermano.

08_06_28_kalvellido

Quants canvien de canal en veure una pel·lícula en blanc i negre i es posen a veure Sálvame? –pot ser acaben de perdre l’oportunitat de veure “la dolce vita” de Fellini. O quants fan cara de fàstic en veure’t escoltar un cantautor o Bach? –i a tu et toca callar quan l’altre mou el cap escoltant al gran PitBull.

Quants concerts de bandes musicals que sent gratuïts es queden pràcticament sense públic, mentre s’omplin concerts del Justin Bieber amb preus desorbitats.

I qui és eixe Shakespeare? Un futbolista de la Premier?

 T’estan robant més apresa del que et penses la sanitat i l’ensenyament públics. Molt prompte no podràs operar-te o els teus fills seran analfabets per no poder pagar. Pot ser també et desdonen de ta casa i acabes dormint a un caixer i replegant menjar d’un contenidor.

 T’han furtat quasi tots els drets laborals i vas a ser un desgraciat el dia menys pensat. Acabaràs cobrant 400€ al més sense contracte, sense Seguretat Social, sense dret a prestacions socials ni a queixar-te. Aleshores comprendràs per a què servia una Vaga i quant necessari era el seu èxit.

Per si no ho saps, fora de ta casa i del centre comercial hi ha gent que lluita per evitar-ho. Molts son detinguts, colpejats, torturats o inclús perden un ull per un tret amb bala de goma.

Segur que diràs que no s’aconsegueix res lluitant. Pot ser cregues que tot el que tenim ha segut un regal de Sant Pere, Emilio Botín o tret d’un Kinder Sorpressa. Però no, els drets que tenim s’han aconseguit lluitant, treballant i gracies a que molta gent ha deixat el millor de sa vida per a que visquérem millor. No podem oblidar als que passaren per la presó, als qui foren torturats o assassinats.  

És la pura realitat. Mira cap a un altre costat si vols, no et meneges del sofà, no et preocupes per coses com aquestes.

Serà que nosaltres ens preocupem per gust.

Llei de vida

Tota una vida lluitant per un futur digne i estable. Els teus pares han treballat i s’han sacrificat per a que ho aconseguires, de la mateixa manera que tu ho faràs algun dia pels teus fills. Llei de vida.

Poc a poc, s’han anat encaminant les coses cap al destí que has anat elegint dia a dia. Sempre amb molt de treball.

Llargues nits d’estudi,

dies plens de somnis.

Treballs maratonians,

vida amb humilitat.

Ara, poc a poc desapareixen les condicions que suporten eixa realitat. Quin món heretaran els teus fills? On aniran quan estiguen malalts? Quina escola els esperarà i amb quin preu ho farà?

D’aquesta manera,

dolor deu suposar

veure als pares comprovar

el món què t’espera.

Poca gent esperava arribar a una situació com aquesta. Pocs valoraven el que tenien però ara està arribant el torn de la consciència d’allò que hem arribat a tenir i com es va aconseguir. Aquesta consciència és el primer pas per a què al menys recuperem el què hem perdut, i sobretot per a dir-los als nostres majors que poden estar orgullosos de que mai perdrem l’esperança i lluitarem com ells: ahir, ara i demà.

Digamos las cosas por su nombre: Repago, privatizaciones, sanguijuelas y buitres.

1.    Francesc Homs, portavoz del gobierno catalán dice que “es ridículo” que el gobierno español “diga que no habrá copago sanitario, porque ya lo hay, y hay que decir las cosas por su nombre. Pues sí, pero el nombre está equivocado, así como el fondo de la cuestión. Se llama repago, porque los servicios públicos ya se han pagado previamente por los trabajadores y trabajadoras, por lo que cualquier pago nuevo es un añadido al que ya hemos pagado. Por tanto, y que quedo claro, se llama repago.

2.    También afirma Homs que las medidas del gobierno central “no son suficientes para garantizar el estado de bienestar”. Lo que tengo claro es que recortando y debilitando los servicios públicos y básicos no se garantiza su mantenimiento. Al contrario, se deteriora hasta su muerte. Mientras tanto los buitres carroñeros observan y esperan su momento. A este fenómeno se le llama  deterioro de lo público y privatización de lo que les sea rentable después.

3.    José Ignacio Echáinz, secretario nacional de Sanidad y Asuntos Sociales del PP ha dicho qué “al pensionista que más le costarán los medicamentos al mes van a ser ocho euros; eso son cuatro cafés a la semana, 0.20 céntimos al día”. Otra vez lo mismo. Si quieren decir las cosas tal y como son deberá decir: los medicamentos solo le costarán cuatro cafés y toda  una vida trabajando y contribuyendo a la seguridad social.

4.    Por su parte, el ministerio de Educación propone un aumento de las tasas universitarias, hasta un 50%. Según el gobierno los universitarios pagan una media del 16% y el Estado el 83%.  ¿De donde proviene el dinero del Estado, de los parásitos? Venga, vamos a recordar las cosas: los padres y las madres, los abuelos y las abuelas, los familiares y toda una generación ha luchado por sus derechos y sobre todo por los de sus hijos e hijas. Además son los que han estado aportando parte de su salario al Estado para que, al menos hubiese en un futuro un Estado que garantizase una vida lo más digna posible para las nuevas generaciones. El dinero del Estado no ha caído del cielo  ni nos lo ha regalado nadie.

5.    José Ignacio Wert, el ministro de Educación, ha propuesto un aumento del 20% en el ratio de alumnos por clases y el aumento del horario de los docentes. Todos sabemos en qué situación están dejando la escuela pública y quienes son los responsables. De la misma manera somos conscientes de que ni el aumento del ratio ni de las horas de los profesionales mejoran el enseñanza. Esto supone un aumento de discentes por aula y por tanto menos profesionales por alumno. A esto se le llama masificación y su objetivo es garantizar el aumento del fracaso escolar de los niños y niñas de clase obrera.

En conclusión.

Nos quieren hacer creer que las riquezas del Estado no son producto del trabajo, que no son fruto del sudor de trabajadores y trabajadoras. Pretenden que volvamos a pagar por un servicio que ya hemos pagado. Están haciendo que paguemos esta crisis -estafa de la que ellos son los culpables. Están destruyendo todo lo que habíamos construido. Quieren acabar con todo.

Si no queremos repago, privatizaciones, ni un enseñanza y una sanidad que discriminen a los pobres, será necesario que desaparezcan los buitres carroñeros, los parásitos  y las sanguijuelas que nos están llevando a la miseria.