Competitividad y Educación

tiempos-modernosEl Plan Bolonia supone la mercantilización y la privatización descarada de la Enseñanza en busca de eso que llaman “competitividad”. Pero ¿a qué nos referimos cuando hablamos de mercantilización? –a convertir estudiantes en mercancía calificada y a privatizar la enseñanza pública. 

Los precursores de este proceso son los grandes capitalistas y los gobiernos que están a su servicio. Concretamente en España el gobierno del PSOE con el visto bueno del PP. No nos debe extrañar que actúen así pues sus intereses son los contrarios a los de la clase trabajadora.

Pocos trabajadores/as recomiendan a sus hijos/as estudiar una carrera “no competitiva” o “sin salida”. En el lenguaje de los capitalistas una titulación “no competitiva” significa “no rentable” y por este motivo estas carreras pierden apoyo público. Por ejemplo. El capitalista de una fábrica de ordenadores no quiere trabajadores que piensen, quiere gente que sepa fabricar los aparatos. Por eso los gobiernos sólo fomentan las titulaciones “competitivas”. Además, con el dinero público se está beneficiando al capital formando más mano de obra cualificada de la necesaria para garantizar paro y salarios bajos

fabrica_iphone_trabajadoras2

Aquí hay un hecho muy curioso. Sin privatizar la Enseñanza, el dinero público que proviene de nuestro salario diferido se destina a suministrar mano de obra cualificada y gratuita al capital. No estaría de más que todos los que luchan contra la privatización de la Enseñanza luchasen contra este robo. Hay que recordar que no se trata de privatizar colegios simplemente, sino que también existe una  privatización de los beneficios de la Educación Pública.

En fin. Estudios tan necesarios para la humanidad como Historia, Sociología, Música, Antropología, Bellas Artes, Humanidades o Filología acabarán desapareciendo. Es una lástima que muchos trabajadores y trabajadoras dejen de valorar estas disciplinas por culpa de unos miserables intereses contrarios a los suyos. Además, la competitividad también afecta a las lenguas. Hoy he escuchado decir a un padre “las empresas sólo piden castellano e inglés, no hace falta aprender valenciano”. Pronto escucharemos cosas como “no hace falta que pienses, mientras sepas apretar el play y el stop de la máquina, suficiente”.

Más competitivos y más explotados. Pérdida de conciencia de clase y de identidad. Lástima.

Competitivitat i Educació

tiempos-modernos

El Pla Bolonya suposa la mercantilització i la privatització descarada de l’Ensenyament en busca d’això que diuen “competitivitat”. Però a què ens referim quan parlem de mercantilització de l’ensenyament? –a convertir els estudiants en mercaderia qualificada i a privatitzar l’ensenyament públic. 

Els precursors d’aquest procés són el gran capital i els governs que estan al seu servei. Concretament a Espanya el govern del PSOE amb el vistiplau del PP. No ens ha d’estranyar que actuen així doncs els seus interessos són els contraris als de la classe treballadora.

fabrica_iphone_trabajadoras2Malauradament, pocs treballadors recomanen als fills estudiar una carrera “no competitiva” o “sense eixida”. En el llenguatge dels capitalistes una titulació “no competitiva” es tradueix a “no rentable” i per aquest motiu  perden suport públic.

Per exemple. El capitalista d’una fàbrica d’ordinadors no vol treballadors que pensen, vol gent que fabrique els aparells. Llavors, els governs només recolzen les titulacions “competitives”. És a dir, amb diners públics es beneficia al capital formant més mà d’obra qualificada de la necessària per tal de garantir atur i salaris baixos.

Ací hi ha un fet molt curiós. Sense privatitzar l’Ensenyament, els diners públics que provenen del nostre salari diferit es destinen a subministrar mà d’obra qualificada i gratuita al capital. No estaria de més que tots els que lluiten contra la privatització de l’Ensenyament lluitaren contra aquest robatori. Cal recordar que no es tracta de privatitzar simplement col·legis, sinó també d’una privatització dels beneficis de la Educació Pública.

En fi. Estudis tant necessaris per a la humanitat com Història, Sociologia, Música, Antropologia, Belles Arts, Humanitats o Filologia acabaran desapareixent. És una llàstima que molts treballadors i treballadores deixen de valorar aquestes disciplines per culpa d’uns miserables interessos contraris als seus. A més, la competitivitat també afecta a les llengües. Avui he escoltat dir a un pare “les empreses només demanen castellà i anglès, no fa falta aprendre valencià”. Prompte escoltarem coses com “no fa falta que penses, mentre sàpigues prémer el play i el stop de la màquina, prou”.

Més competitius i més explotats. Pèrdua de consciència de classe i d’identitat. Llàstima.

En defensa de la Enseñanza Pública desde una perspectiva de clase

escuela públicaPoca gente negará que cada día somos más en defensa de la Enseñanza Pública, lo cual es sin duda algo esperanzador.

En cambio, hay una cosa que me preocupa: la banalización del tema y el desclasamiento de la defensa de la Enseñanza Pública. ¿Qué quiero decir con esto? -Debemos defenderla de manera indiscutible pero sin caer en posturas superficiales y desclasadas. No sólo se trata de postularse y movilizarse en contra de una determinada Ley. Se trata de que el empeoramiento de la Enseñanza tiene la raíz del problema en la lucha de clases y la fuerza de cada una de ellas.

No podemos ignorar que el objetivo del sistema educativo en el capitalismo es la reproducción de clases. Es decir, que el hijo del gran burgués acabe siendo un gran burgués, mientras que el hijo de un asalariado acabe siendo asalariado.

Como ya sabemos, el Estado en el que vivimos es un Estado capitalista y por tanto, debemos ser conscientes de que la denominada “igualdad de oportunidades” que dicen buscar las diferentes Leyes educativas es una auténtica falacia. El capitalismo es sinónimo de desigualdad y la clase que ostenta el poder (beneficiaría del sistema) no va a permitir que la Enseñanza Pública suponga un peligro para sus intereses. Es más, como todo aquello público, la enseñanza se ha convertido en un caramelo muy apetecible para determinados grupos empresariales, ya que además de la función ideológica les puede aportar importantes beneficios económicos.

Al mismo tiempo, la clase dominante en la actual fase del sistema económico necesita un sistema educativo que le proporcione mano de obra cualificada. Simplemente eso, mano de obra especializada en determinados trabajos técnicos. No necesitan formar gente con pensamiento crítico. Al contrario, necesitan convertir los estudiantes en mercancía. Una mercancía que tiene una peculiaridad: su stock se llama paro y es una de las armas más peligrosas de los capitalistas contra la clase trabajadora.

¿Pueden convertirnos en mercancía así como así? –no, debe haber un proceso en el que una serie de valores son inculcados para evitar la toma de conciencia de clase cuando el joven se aproxima al mercado laboral.

¿Y los profesores/as? –cada vez tienen menos margen de maniobra en todos los sentidos pues las sucesivas reformas educativas van minando el poder del docente. También sería conveniente estudiar en profundidad la cantidad de estos/as que militan en organizaciones obreras o por ejemplo, conocer la cantidad de maestros que secundaran las últimas Huelgas Generales.

Debemos defender la Enseñanza Pública frente a la privatización y la mercantilización sin olvidar que las conquistas de nuestra clase en materia educativa son el resultado de años de lucha y de la relación de fuerzas en cada contexto determinado. Por eso mismo, debemos ser conscientes de que las leyes mercantilistas de la Educación son producto de la relación de fuerzas actual. Y es esta relación la que determinará los futuros cambios educativos. Si la clase obrera cobra fuerza, obtendrá mejoras educativas para sus hijos. Si algún día toma el poder y construye el socialismo, la enseñanza será verdaderamente pública. Ese es el objetivo.

En defensa de l’Ensenyament públic des d’una perspectiva de classe.

escuela públicaPoca gent a hores d’ara negarà que cada dia som més gent en defensa de l’Ensenyament Públic, la qual cosa és sense dubte esperançadora.

En canvi, hi ha una cosa que em preocupa: la banalització del tema i el desclassament de la defensa de l’Ensenyament Públic. Què vull dir amb açò? -Devem defensar-lo de manera indiscutible però sense caure en postures superficials i desclassades. No sols es tracta de postular-se i mobilitzar-se en contra d’una determinada Llei. És tracta de que l’empitjorament de l’Ensenyament Públic té l’arrel del problema en la lluita de classes i la força de cadascuna d’elles.

No podem ignorar que l’objectiu del sistema educatiu en el capitalisme és la reproducció de classes. És a dir, que el fill del gran burgés acabe sent un gran burgés, mentre que el fill d’un assalariat acabe sent assalariat.

Com ja sabem, l’Estat en el qual vivim és un Estat capitalista i per tant, hem de ser conscients de que l’anomenada “igualtat d’oportunitats” que diuen buscar les diferents lleis educatives és una autèntica fal·làcia. El capitalisme és sinònim de desigualtat i la classe que ostenta el poder (beneficiaria del sistema) no va a permetre que l’ensenyament públic supose un perill als seus interessos. És més, com tot allò públic, l’ensenyament s’ha convertit en un caramel molt rentable per a determinats grups empresarials, que a més de la funció ideològica els pot aportar importants beneficis econòmics.

A més, la classe dominant en l’actual fase del sistema econòmic necessita un sistema educatiu que li proporcione mà d’obra qualificada. Simplement això, mà d’obra especialitzada en determinats treballs tècnics. No necessiten formar gent amb pensament crític. Al contrari, necessiten convertir els estudiants en mercaderia. Una mercaderia que té una peculiaritat: el seu stock s’anomena atur i és una de les armes més perilloses dels capitalistes contra la classe treballadora.

Però poden convertir-nos en mercaderia així com així? –no, ha d’haver un procés en el que una sèrie de valors són inculcats per tal d’evitar la presa de consciència de classe quan el jove s’aproxima al mercat laboral.

I els professors? –cada volta tenen menys marge de maniobra en tots els sentits doncs les successives reformes educatives van minant el poder del docent. També seria convenient estudiar en profunditat la quantitat d’aquests que militen en organitzacions obreres o per exemple, conèixer la quantitat de mestres que secundaren les darreres Vagues Generals.

Devem defensar l’ensenyament públic front a la privatització i la mercantilització sense oblidar que les conquestes de la nostra classe en matèria educativa són el resultat d’anys de lluita i de la relació de forces en cada context determinat. Per això mateix, hem de ser conscients que les lleis mercantilistes de l’Educació són producte de la relació de forces actual. I és aquesta relació la que determinarà els futurs canvis educatius. Si la classe obrera pren força, cada volta hi haurà millores educatives per als seus fills. Si algun dia pren el poder i construeix el socialisme, l’ensenyament serà vertaderament públic. Eixe és l’objectiu.

La defensa d’allò públic front al capitalisme rapinyaire

marea_blanca_EDIIMA20121128_0071_5Bé, amb manifestacions, activitats i lluita tractem de recuperar el que ens han furtat i tant va costar als nostres avantpassats. Però oblidem una cosa molt important: en quin context i condicions sorgiren aquests serveis públics i perquè.

Amb una simple comparança veurem que ni el context ni les condicions són les mateixes. Aquells serveis públics sorgiren per l’existència d’organitzacions polítiques i sindicals obreres amb força ací, i per l’existència de l’URSS, que representant l’esperança del milions de treballadors/es del món, obligava al capital a cedir per tal d’evitar revolucions al seu territori.

Pretenem recuperar allò perdut, però ni les organitzacions obreres tenen força ni existeix un gran Estat socialista amb suficient pes mundial. Per això, rés indica que el capital soltarà la presa després de haver posat les garres rapinyaires.

Hem de tenir clar que amb el sistema capitalista no anem a tornar recuperar pràcticament rés. És més, cada volta perdrem més i més. Per això serà necessari lligar la lluita pels serveis públics i els drets socials amb la lluita pel socialisme, únic sistema que ho pot garantir (i millorar). Eixa és l’única por dels capitalistes: la lluita organitzada pel socialisme i el comunisme.

lenin

Eixa és la clau, doncs amb organització, experiències com la Unió Soviètica de Lenin i Stalin, seran qüestió de temps. Si no, fixeu-vos en la por que tenen els enemics de classe que prohibeixen el nom de “Lenin” i no paren de retransmetre  documentals anti-estalinistes.

Llavors, deurem reconstruir el PCE de Pepe i Dolores i les Comissions Obreres de Marcelino. 

En què es converteixen les teves idees

cartelcheDurant la campanya de les darreres Eleccions Europees em vaig trobar un cartell de les Joventuts Socialistes prou curiós. El lema era “En què es converteixen les teues idees si no votes?”

En el cartell apareixia la silueta de la cara d’Ernesto Guevara amb el rostre de Mayor Oreja.

Supose que a l’hora de triar rostre haurien tingut molts aspirants del seu partit (per mèrits propis): Rubalcaba, Zapatero, Chacón, González, Solana, Almunia… però es van decantar per un del PP per a no ofendre papà.

Però és veritat, les coses van degenerant molt i les imatges estan molt per damunt del fons. És molt fàcil cridar consignes revolucionàries mentre formes part d’un partit socioliberal; és molt pràctic assistir a mítings de Rubalcaba amb la camiseta del Che; és molt senzill anomenar-se socialista mentre acuses a Cuba de dictadura; és molt humà estar contra la Guerra d’Iraq però callar contra la de Líbia o Afganistan; és comprensible canviar la Constitució junt amb el PP per a que el pagament del deute estiga per damunt dels Drets bàsics i després et manifestes per l’Educació i la Sanitat; és raonable queixar-se de la reforma laboral antiobrera del PP quan un any abans el PsoE va fer una altra semblant; també ha de ser lògic impedir fins a quatre vegades la dació en pagament en el Congrés i després assistir a la manifestació contra els desnonaments.

Però sobretot també és molt fàcil atacar als papàs quan ja agonitzen, perquè els mitjans ja s’encarregaran de posar la teua cara a la silueta del Che Guevara.

Abuelo, ¿para qué voy a la escuela?

Sentados en un banco están el abuelo y el nieto.

kalvellido-Abuelo, ¿para qué voy a la escuela?

-Para que todo continúe igual.

-¿Qué es lo que continuará igual?

-Que tú seas siempre quien eres, un asalariado, hijo y padre de asalariados.

-Y entonces, ¿estoy destinado a ser eso?

-Pues sí. Algunos llegan a tener una pequeña tienda pero en el fondo, si no trabajan no comen, como los asalariados.

-¿Y si quiero ser médico para curar a gente enferma? ¿O creador de medicinas?

-También son asalariados aunque algunos niegan lo evidente simplemente por tener unas condiciones un poco mejores.

-Abuelo, tengo una duda: si en mi escuela me preparan para seguir siendo pobre, ¿dónde enseñan a los amos?

-En las escuelas de amos. Allí les enseñan como tomarnos la medida.

-¿A qué te refieres con eso de “tomarnos la medida”?

-A aprender a vivir de nuestro trabajo sin trabajar ellos.

-¡Qué asco! Además me siento engañado por mis maestros…

-No hijo, ellos no tienen la culpa. También son trabajadores como nosotros.

-¿No saben para qué nos enseñan?

-Unos desgraciadamente no se cuestionan estas cosas y se limitan al guion del libro. Otros sí, y por eso intentan enseñarte al menos unos conocimientos y sobre todo a que mantengas la dignidad el día de mañana.

-¿Qué es la dignidad?

-Una cosa que solamente entenderás cuando puedas perderla.

La roba a l’escola

Estan la mare i la filla de onze anys desdejunant. El pare està a punt d’arribar del torn de nit.

-Mare, no m’agrada aquesta roba que porte.

-Perquè?

-És lletja.

-Quan la comprarem t’agradava molt. A què es deu eixe canvi?

-Voras, tinc dues amigues que porten la seva roba de Ralph Lauren i Tommy Hilfiger. Perquè jo no?

-Perquè eixa roba és massa cara per a nosaltres. Saps quan em costa de guanyar a mi un pantaló d’eixos?

-Quant?

–Tres jornades senceres netejant patis i escales.

En eixe mateix moment arriba el pare cansat. La filla agafa la motxilla, dona un bes als pares i surt cap a l’escola.

-Robert, la nostra filla pregunta per què no porta roba de marca com les amigues.

-Ja sabia jo que arribaria aquest moment. Sempre he dit a les reunions de l’AMPA que a l’Escola pública deurien portar uniforme. No només per l’ estalvi econòmic que suposa.

-No se, ho veig massa homogèni o rígid.

-Mira, quan arriben a aquestes edats comencen a notar les diferències econòmiques existents entre les distintes famílies. Per un costat estan els qui poden permetre’s comprar aquesta vestimenta. Per altre, els qui no podem i ens sentim impotents de no poder proporcionar-li-ho als nostres fills. Però sobretot sé que deu ser molt dur per a un xiquet o una xiqueta. La roba es converteix en un signe i els xiquets poden arribar a sentir inferioritat per una cosa tan ximple. I jo em negue a que això passe.

-Pot ser tingues raó però, això no seria amagar la realitat?

-Pense que a l’ensenyament bàsic una de les coses més importants és que aprenguen que ningú deu ser més que ningú. L’uniforme elimina diferències visuals i fomenta la igualtat almenys dintre del centre.

-I quan siguen majors?

-Quan siguen majors i coneguen millor la realitat que els envolta almenys comprendran que la desigualtat és injusta i no com ara, que tothom veu normal aquesta merda de món.

Iaio, perquè vaig a l’escola?

kalvellido

Asseguts al brancal de la porta de casa es troben el net i l’avi.

-Iaio, perquè he d’anar a l’escola?

-Perquè tot continue igual.

-El que ha de continuar igual?

-Que tu sigues com els teus pares i que els teus fills siguen com tu: assalariats.

-I aleshores, estic destinat a ser això?

-Doncs sí. Alguns arriben a tenir una xicoteta tenda però en el fons, si no treballen no mengen, com els assalariats.

-I si vull ser metge per curar a gent malalta? O creador de medicines?

-També són assalariats encara que alguns neguen allò evident simplement per tenir unes condicions un poc millors. Fill, el més important per a mi és que no oblides mai qui eres. No ho oblides.

-Iaio, tinc un dubte: si a la meva escola em preparen per a seguir sent pobre, on ensenyen als amos?

-A les escoles d’amos. Allí els ensenyen com prendre’ns la mida.

-Què és això de “prendre’ns la mida”?

-Aprendre a viure del nostre treball sense treballar.

-Quin fàstic! Amés em sent enganyat pels mestres!

-No fill, ells no tenen la culpa. També son treballadors com nosaltres.

-Però saben per a què ens ensenyen?

-Uns malauradament no es qüestionen aquestes coses i es limiten al guió del llibre. Altres sí, i per això intenten ensenyar-te al menys a que obtingues uns coneixements i sobretot que mantingues la dignitat el dia de demà.

-I què és la dignitat?

-Una cosa que només entendràs quan pugues perdre-la. La vida també ensenya.

Sobre l’argument de “la política municipal no té res a vore amb la política general”

Quantes voltes he escoltat això de “la política municipal no té res a vore amb la política general” o “tractar temes generals no son competència d’un ajuntament”.

alcalde si, cacique noHi ha partits que presenten mocions als ajuntaments com per exemple de recolzament a una Vaga General, conta les privatitzacions, contra una guerra, per uns impostos progressius o per la nacionalització de la banca. Altres, s’abstenen o voten en contra argumentant que no son temes municipals.

Però sí son temes que afecten als habitants del poble (o ciutat) i que també poden determinar el futur econòmic del consistori. Però clar, els que argumenten que la política municipal no té res a vore amb la “general” representen a partits que governen o han governat l’Estat durant molts anys. Aquests son els partits que han fet reformes laborals contra els treballadors i treballadores, que s’han gastat milions i milions en guerres imperialistes, que han socialitzat les pèrdues i privatitzat els beneficis, i que han sanejat la banca criminal mentre ens roben la sanitat, l’ensenyament i els serveis socials. Els ajuntaments estan ofegats per culpa d’aquestes polítiques i pels representants d’aquests partits a cada consistori, que han convertit als ajuntaments en xicotetes sucursals.

Fins i tot, hi ha qui representa amb orgull a un partit que està privatitzant l’ensenyament i ha llevat les ajudes als estudiants (i als seus fills). I el més fort de tot és que ara exigeixen que eixes ajudes les pague l’ajuntament. Així ens va.

http://agipro.blogspot.com.es/
http://agipro.blogspot.com.es/

Per a la reflexió

Quina és la institució més propera al ciutadà? –l’ajuntament.  Podem participar al ple, bé siga mitjançant regidors o per presència directa, cosa poc corrent. Però això és el que volen alguns: que no ens arrimem per allí i que la política en general siga per a quatre.

Superficialitat

Pense que és un problema que hi haja gent a la que només li preocupe aconseguir un Iphone, portar la roba més moderna o el proper partit del seu equip de futbol.

Cadascú és lliure de preocupar-se o no del que li done la santíssima gana, faltaria més. El que vull dir és que no entenc com coses tant supèrflues acaben sent més necessàries que altres més bàsiques i fonamentals.

Joves matant-se al gimnàs per tal d’aconseguir un cos musculós; homes i dones que es sotmeten a operacions estètiques o que deixen d’alimentar-se correctament per tal d’aprimar; xiquets i xiquetes que aspiren a ser de majors concursants de Gran Hermano.

08_06_28_kalvellido

Quants canvien de canal en veure una pel·lícula en blanc i negre i es posen a veure Sálvame? –pot ser acaben de perdre l’oportunitat de veure “la dolce vita” de Fellini. O quants fan cara de fàstic en veure’t escoltar un cantautor o Bach? –i a tu et toca callar quan l’altre mou el cap escoltant al gran PitBull.

Quants concerts de bandes musicals que sent gratuïts es queden pràcticament sense públic, mentre s’omplin concerts del Justin Bieber amb preus desorbitats.

I qui és eixe Shakespeare? Un futbolista de la Premier?

 T’estan robant més apresa del que et penses la sanitat i l’ensenyament públics. Molt prompte no podràs operar-te o els teus fills seran analfabets per no poder pagar. Pot ser també et desdonen de ta casa i acabes dormint a un caixer i replegant menjar d’un contenidor.

 T’han furtat quasi tots els drets laborals i vas a ser un desgraciat el dia menys pensat. Acabaràs cobrant 400€ al més sense contracte, sense Seguretat Social, sense dret a prestacions socials ni a queixar-te. Aleshores comprendràs per a què servia una Vaga i quant necessari era el seu èxit.

Per si no ho saps, fora de ta casa i del centre comercial hi ha gent que lluita per evitar-ho. Molts son detinguts, colpejats, torturats o inclús perden un ull per un tret amb bala de goma.

Segur que diràs que no s’aconsegueix res lluitant. Pot ser cregues que tot el que tenim ha segut un regal de Sant Pere, Emilio Botín o tret d’un Kinder Sorpressa. Però no, els drets que tenim s’han aconseguit lluitant, treballant i gracies a que molta gent ha deixat el millor de sa vida per a que visquérem millor. No podem oblidar als que passaren per la presó, als qui foren torturats o assassinats.  

És la pura realitat. Mira cap a un altre costat si vols, no et meneges del sofà, no et preocupes per coses com aquestes.

Serà que nosaltres ens preocupem per gust.

Llei de vida

Tota una vida lluitant per un futur digne i estable. Els teus pares han treballat i s’han sacrificat per a que ho aconseguires, de la mateixa manera que tu ho faràs algun dia pels teus fills. Llei de vida.

Poc a poc, s’han anat encaminant les coses cap al destí que has anat elegint dia a dia. Sempre amb molt de treball.

Llargues nits d’estudi,

dies plens de somnis.

Treballs maratonians,

vida amb humilitat.

Ara, poc a poc desapareixen les condicions que suporten eixa realitat. Quin món heretaran els teus fills? On aniran quan estiguen malalts? Quina escola els esperarà i amb quin preu ho farà?

D’aquesta manera,

dolor deu suposar

veure als pares comprovar

el món què t’espera.

Poca gent esperava arribar a una situació com aquesta. Pocs valoraven el que tenien però ara està arribant el torn de la consciència d’allò que hem arribat a tenir i com es va aconseguir. Aquesta consciència és el primer pas per a què al menys recuperem el què hem perdut, i sobretot per a dir-los als nostres majors que poden estar orgullosos de que mai perdrem l’esperança i lluitarem com ells: ahir, ara i demà.

Digamos las cosas por su nombre: Repago, privatizaciones, sanguijuelas y buitres.

1.    Francesc Homs, portavoz del gobierno catalán dice que “es ridículo” que el gobierno español “diga que no habrá copago sanitario, porque ya lo hay, y hay que decir las cosas por su nombre. Pues sí, pero el nombre está equivocado, así como el fondo de la cuestión. Se llama repago, porque los servicios públicos ya se han pagado previamente por los trabajadores y trabajadoras, por lo que cualquier pago nuevo es un añadido al que ya hemos pagado. Por tanto, y que quedo claro, se llama repago.

2.    También afirma Homs que las medidas del gobierno central “no son suficientes para garantizar el estado de bienestar”. Lo que tengo claro es que recortando y debilitando los servicios públicos y básicos no se garantiza su mantenimiento. Al contrario, se deteriora hasta su muerte. Mientras tanto los buitres carroñeros observan y esperan su momento. A este fenómeno se le llama  deterioro de lo público y privatización de lo que les sea rentable después.

3.    José Ignacio Echáinz, secretario nacional de Sanidad y Asuntos Sociales del PP ha dicho qué “al pensionista que más le costarán los medicamentos al mes van a ser ocho euros; eso son cuatro cafés a la semana, 0.20 céntimos al día”. Otra vez lo mismo. Si quieren decir las cosas tal y como son deberá decir: los medicamentos solo le costarán cuatro cafés y toda  una vida trabajando y contribuyendo a la seguridad social.

4.    Por su parte, el ministerio de Educación propone un aumento de las tasas universitarias, hasta un 50%. Según el gobierno los universitarios pagan una media del 16% y el Estado el 83%.  ¿De donde proviene el dinero del Estado, de los parásitos? Venga, vamos a recordar las cosas: los padres y las madres, los abuelos y las abuelas, los familiares y toda una generación ha luchado por sus derechos y sobre todo por los de sus hijos e hijas. Además son los que han estado aportando parte de su salario al Estado para que, al menos hubiese en un futuro un Estado que garantizase una vida lo más digna posible para las nuevas generaciones. El dinero del Estado no ha caído del cielo  ni nos lo ha regalado nadie.

5.    José Ignacio Wert, el ministro de Educación, ha propuesto un aumento del 20% en el ratio de alumnos por clases y el aumento del horario de los docentes. Todos sabemos en qué situación están dejando la escuela pública y quienes son los responsables. De la misma manera somos conscientes de que ni el aumento del ratio ni de las horas de los profesionales mejoran el enseñanza. Esto supone un aumento de discentes por aula y por tanto menos profesionales por alumno. A esto se le llama masificación y su objetivo es garantizar el aumento del fracaso escolar de los niños y niñas de clase obrera.

En conclusión.

Nos quieren hacer creer que las riquezas del Estado no son producto del trabajo, que no son fruto del sudor de trabajadores y trabajadoras. Pretenden que volvamos a pagar por un servicio que ya hemos pagado. Están haciendo que paguemos esta crisis -estafa de la que ellos son los culpables. Están destruyendo todo lo que habíamos construido. Quieren acabar con todo.

Si no queremos repago, privatizaciones, ni un enseñanza y una sanidad que discriminen a los pobres, será necesario que desaparezcan los buitres carroñeros, los parásitos  y las sanguijuelas que nos están llevando a la miseria.

Diguem les coses pel seu nom: Repagament, privatitzacions, sangoneres i voltors.

  1. Francesc Homs, el portaveu del govern català diu que “és ridícul que el govern espanyol diga que no hi haurà copagament sanitari, perquè ja hi ha, i cal dir les coses pel seu nom”. Doncs sí, ja hi ha, però el nom està equivocat, així com el fons de la qüestió. És diu re-pagament, perquè els serveis públics ja han estat pagats prèviament pels treballadors i treballadores, de manera que qualsevol nou pagament és un afegit al que ja hem pagat. Per tant, i que quede clar, s’anomena re-pagament.
  2. També afirma Homs que les mesures del govern central “no son suficients per tal de garantir l’estat de benestar”. El que tinc clar és que retallant i debilitant els serveis públics i bàsics no es garanteix el seu manteniment. Al contrari, és deteriora i es sentencia a mort. Mentrestant els voltors rapinyaires observen i esperen el seu moment. A aquest fenomen se l’anomena  deteriorament d’allò públic i privatització d’allò que els siga rentable després.
  3. José Ignacio Echáinz, secretari nacional de Sanitat i Assumptes Socials del PP ha dit què “Al pensionista que més li costaran els medicaments al mes van a ser vuit euros; això són quatre cafès a la setmana, 0.20 cèntims al dia. Altra volta el mateix. Si volen dir les coses tal i com són haurà de dir: els medicaments només li costaran quatre cafès i tota  una vida treballant i contribuint a la seguretat social.
  4. Per la seua part, el ministeri d’Educació proposa un augment de les tasses universitàries, fins un 50%. Segons el govern els universitaris paguen una mitjana del 16% i l’Estat el 83%. Altra volta la mateixa història. D’on provenen els diners de l’Estat? Dels paràsits? Vinga, anem a recordar les coses: els pares i les mares, els avis i les avies, els familiars i tota una generació ha lluitat pels seus drets i sobretot pels dels seus fills. A més són els qui han estat aportant part del seu salari a l’Estat per tal de que al menys hi hagués en un futur un Estat que garantís una vida el més digna possible per a les noves generacions. No han caigut del cel els diners de l’Estat ni són regalats per ningú.
  5. José Ignacio Wert, el ministre d’Educació, ha proposat un augment del 20% en el rati d’alumnes per classes i l’augment de l’horari dels docents. Tots sabem en quina situació estan deixant l’escola pública i qui son els responsables. De la mateixa manera som conscients que ni l’augment del rati ni de les hores dels professionals milloren l’ensenyament. Llavors és un augment de discents per aula, menys professionals per alumne. Açò s’anomena massificació i el seu objectiu és garantir l’augment del fracàs escolar dels xiquets i xiquetes de classe obrera.

En conclusió

Ens volen fer creure que les riqueses de l’Estat no son producte del treball, que no son fruit de la suor dels treballadors i treballadores. Pretenen que tornem a pagar per un servei que ja hem pagat. Estan fent que paguem aquesta crisi- estafa de la qual ells son els culpables. Estan destruint tot el que havíem construït. Volen acabar amb tot.

Si no volem re-pagament, privatitzacions, ni un ensenyament i una sanitat que discriminen als pobres, serà necessari que desapareguen els voltors rapinyaires, els paràsits  i les sangoneres que ens estan portant a la misèria.