¿Para esto he luchado tanto?

Hace pocos días falleció un camarada a quien tanto le debemos. Responsable político del Partido Comunista en su pueblo, luchó contra el fascismo en la Guerra Civil. Posteriormente tuvo que emigrar a Francia, donde estuvo retenido el campo de concentración de Bascarés, pasando después a ser parte de la resistencia a la ocupación nazi. Casi tres décadas pasaron hasta que pudo volver a su pueblo y reunirse con sus familiares y amigos.

Ha muerto sin tener ningún reconocimiento oficial. Claro que, para algunos, esto sería reabrir viejas heridas. Son los mismos inhumanos que permiten que miles de los nuestros continúen enterrados en cunetas. Cuesta creer que vivamos en una democracia, aunque sea burguesa. De no ser por pequeños homenajes de camaradas y amigos, nuestro camarada hubiese caído en el olvido. Esto es la muestra de que los enemigos de clase siguen sin perdonar, y menos a los mejores cuadros.

Durante su estancia en la residencia en la que pasó sus últimos años, solía preguntarse “¿para esto he luchado tanto?”

-Espero que no, camarada.

Anuncis

Fins sempre, camarada

Hui és un dia trist. Ens ha deixat Ángel Gaspar, un dels nostres referents a qui tant li devem.

Ángel fou un d’aquells militants comunistes de Quart de les Valls que plantà cara al feixisme durant la Guerra Civil, la qual cosa li suposà l’exili a França, on també lluità contra l’ocupació nazi. Molts anys passaren fins que pogué tornar al poble.

Personalment, he tingut la sort d’haver sigut veí seu durant la meua infància i d’haver compartit moltes vesprades amb ell i Esperancita, la seua dona. Sempre els veia diferents a la resta i pensava que es devia a que venien de França. Amb el temps vaig anar entenent que no era eixe el motiu.

L’any 2009 va rebre un homenatge del Partit Comunista el mateix dia en que es presentava la nova agrupació. Tres anys després, el meu amic José Sevillà va organitzar altre emotiu homenatge a ell i a Manolo Aragonés, altre dels nostres que lluità contra els colpistes.

Els comunistes, els antifeixistes i el poble de Quart en general, podem estar ben orgullosos d’aquells que com Ángel, donaren el millor de la seua joventut per defendre al poble contra la barbàrie.

Se’n va un gran referent, però no tingueu cap dubte que seguirem el seu exemple.

Que la terra et siga lleu, camarada.tioangel

Pep el jornaler

Pep era un home major encara que per als seus enemics era vell.

Pep era un camperol comunista que sempre deia que la seua classe només necessitava un partit i un sindicat. Per això, aquells que militaven en 14’3 organitzacions (de mitja) deien que Pep era un sectari. No obstant això, el jornaler dedicava la major part del temps a conversar amb els companys de treball o els veïns i veïnes del seu petit poble. Acudia allà on qualsevol treballador tenia un problema per tal d’ajudar i sempre desinteressadament.

photoPep estava segur de que el Partit era l’instrument per a guanyar la lluita de classes. Conversava sobre qualsevol tema i no tenia por a parlar de res. Sempre transmetia la política del Partit però mai ho feia de forma altiva, sinó entre iguals, tractant d’organitzar als seus per a defendre els interessos de classe.

Pep i els seus camarades havien aconseguit que el Partit estigués a quasi tots els racons del seu poble. No dedicava ni un minut a les negociacions entre partits per a fer coalicions, duplicació d’estructures, etc. doncs entenia que això -que en ocasions resulta necessari- ara només serveix per a suplir la carència de treball polític als talls i al carrer.

Pep no era jove ni modern. No era guapo ni elegant. No li agradava eixir a les fotos ni feia publicitat del seu treball diari. Sempre parlava en plural i respectava les decisions majoritàries. No obstant això, estava cansat de pegar cartells i fer campanya per a quatre aprofitats i vividors mentre veia a camarades millor preparats al seu voltant. Sobretot perquè tenien el que els faltava als Deus que apareixien als cartells: CONSCIÈNCIA DE CLASSE.

Pep no es rendirà mai.

Pep el jornaler

Pep ha acabat la jornada laboral i es disposa a organitzar-se amb aquells que són de la mateixa classe social que ell. És a dir, amb aquells treballadors que entenen que viuen la lluita de classes i que la seua, per tant, ha d’organitzar-se (per a vèncer).

Pep forma part dels desposseïts de la terra, els qui treballen i no són propietaris dels mitjans de producció. Aquells que s’organitzen i són conscients que tenen enfront un enemic que té el poder, és gran i està molt ben organitzat. No obstant això, eixe enemic antagònic té en sí mateix una contradicció que causa la seua mort. Pep i els seus ho saben.

El calfament de cap de Pep radica en com dur a terme la lluita dia a dia. El seu humil treball intel·lectual no es dedica a veure qui és el número 1 o el 4 d’una llista electoral. Tampoc es dedica a crear estructures polítiques innecessàries. No confia en aquells ídols que els mitjans de manipulació fomenten ni creu en els messies. Ell pensa.

Pep s’organitza entre iguals. Ni més ni menys.

renau

La foto del dirigente

Algunos venimos afirmando desde hace tiempo que en la sociedad actual la importancia de la imagen prima sobre el fondo. Es más importante un buen anuncio que el producto en sí. Es mejor una buena apariencia que un buen discurso político. Incluso algunos optan por aparecer en la TV diariamente renegando de los principios antes que morir en un rincón dignamente.

photoPues bien. Gran parte de nuestra forma de ser y de pensar viene determinada por el contexto en el que vivimos. Este es un hecho innegable que debemos tener bien claro aquellos y aquellas que queremos transformar la realidad que nos rodea. No podemos transformar la sociedad sin conocerla y comprenderla, pues es el punto de partida. Ahora bien a veces supone un problema cuando un revolucionario arrastra lo que debe transformar y acaba potenciándolo. Un claro ejemplo es lo mencionado al principio de esta reflexión: cuando la imagen importa más que el fondo.

En las redes sociales abundan fotografías personales de jóvenes (y no tan jóvenes) como si fueran grandes dirigentes mientras no saben ni lo que significa ser eso. En cambio, a otros camaradas -que sí cumplen con el papel de dirigente de vanguardia- resulta difícil encontrarlos en fotografías de cualquier tipo, pues siempre aparecen entre las masas.

Y es que existe una gran diferencia entre quien aspira a ser un dirigente per se, y quien entiende que debe serlo por necesidad.

Dedicado a los camaradas de Les Valls.

La foto del dirigent

photoAlguns venim afirmant des de fa temps que en la societat actual la importància de la imatge prima sobre la del fons. És més important un bon anunci que el producte en sí. També una bona aparença que un bon discurs polític. Inclús alguns opten per aparèixer en la TV diàriament renegant d’uns principis abans que morir en un racó dignament.

Doncs bé. Gran part de la nostra forma de ser i de pensar ve determinada pel context en el qual vivim. Aquest és un fet innegable que hem de tenir ben clar aquells i aquelles que volem transformar la realitat que ens envolta. No podem transformar la societat sense conèixer-la i comprendre-la, doncs és l’únic punt de partida. Ara bé, a voltes suposa un problema quan un revolucionari arrastra allò que ha de transformar i acaba potenciant-ho. És el cas de la imatge sobre el fons.

A les xarxes socials abunden fotografies personals de joves (i no tant joves) com si foren grans dirigents mentre no saben ni que significa ser això. En canvi, a altres camarades -que sí compleixen amb paper de dirigent d’avantguarda-, resulta difícil trobar-los en fotografies de qualsevol tipus, doncs sempre apareixen entre les masses.

I és que existeix una gran diferencia entre qui aspira a ser un dirigent per se, i qui entén que ha de ser-ho per necessitat.

 

Dedicat als camarades de Les Valls.

Oportuna conversa sobre oportunistes

– Camarada, diuen les enquestes que el partit traurà uns 50 diputats.
– Bé…
– No et veig molt convençut.
No molt.
– No creus en les enquestes?
– No és això. Pense que 50 diputats serveixen de poc si el partit no està organitzat en tots els fronts i és l’avantguarda del proletariat.
– Entenc…
– A més, no podem confondre govern amb poder ni oblidar que es tracta d’un parlament burgès. Així mateix , els nostres diputats han de ser un reflex del que passa a la societat, no un conjunt d’estrelles mediàtiques que arriben als càrrecs mitjançant discursos desclassats i que només pretenen tenir un alt percentatge al parlament o un lloc de treball.
– Això està clar, però millor aquests que altres no?
– Sí, encara que alguns ja s’assemblen més als altres que a nosaltres. Te’n recordes d’aquell jovenet que era la gran promesa?
– Sí
– Doncs ja porta 20 anys i segueix prometent.
– Com passa el temps …
– Igual que aquella que anava de comunista i ens va acabar traint. Ja porta 30 anys de parlament en parlament (i de partit en partit ).
– Tants anys?
– Sí, camarada.
– És dur veure com mentre la majoria enfortim el Partit de la classe obrera poble a poble i barri a barri, uns pocs es dediquen a pactar llista a llista i poltrona a poltrona.
Així és. No obstant això, no et desanimes. Reconstruir el partit d’avantguarda és més costós que un procés electoral.
– Per descomptat.
– I tingues en compte que el Partit som tots, i això és molt més gran que l’ego d’alguns.