¿Para esto he luchado tanto?

Hace pocos días falleció un camarada a quien tanto le debemos. Responsable político del Partido Comunista en su pueblo, luchó contra el fascismo en la Guerra Civil. Posteriormente tuvo que emigrar a Francia, donde estuvo retenido el campo de concentración de Bascarés, pasando después a ser parte de la resistencia a la ocupación nazi. Casi tres décadas pasaron hasta que pudo volver a su pueblo y reunirse con sus familiares y amigos.

Ha muerto sin tener ningún reconocimiento oficial. Claro que, para algunos, esto sería reabrir viejas heridas. Son los mismos inhumanos que permiten que miles de los nuestros continúen enterrados en cunetas. Cuesta creer que vivamos en una democracia, aunque sea burguesa. De no ser por pequeños homenajes de camaradas y amigos, nuestro camarada hubiese caído en el olvido. Esto es la muestra de que los enemigos de clase siguen sin perdonar, y menos a los mejores cuadros.

Durante su estancia en la residencia en la que pasó sus últimos años, solía preguntarse “¿para esto he luchado tanto?”

-Espero que no, camarada.

Fins sempre, camarada

Hui és un dia trist. Ens ha deixat Ángel Gaspar, un dels nostres referents a qui tant li devem.

Ángel fou un d’aquells militants comunistes de Quart de les Valls que plantà cara al feixisme durant la Guerra Civil, la qual cosa li suposà l’exili a França, on també lluità contra l’ocupació nazi. Molts anys passaren fins que pogué tornar al poble.

Personalment, he tingut la sort d’haver sigut veí seu durant la meua infància i d’haver compartit moltes vesprades amb ell i Esperancita, la seua dona. Sempre els veia diferents a la resta i pensava que es devia a que venien de França. Amb el temps vaig anar entenent que no era eixe el motiu.

L’any 2009 va rebre un homenatge del Partit Comunista el mateix dia en que es presentava la nova agrupació. Tres anys després, el meu amic José Sevillà va organitzar altre emotiu homenatge a ell i a Manolo Aragonés, altre dels nostres que lluità contra els colpistes.

Els comunistes, els antifeixistes i el poble de Quart en general, podem estar ben orgullosos d’aquells que com Ángel, donaren el millor de la seua joventut per defendre al poble contra la barbàrie.

Se’n va un gran referent, però no tingueu cap dubte que seguirem el seu exemple.

Que la terra et siga lleu, camarada.tioangel

Pep el jornaler

Pep era un home major encara que per als seus enemics era vell.

Pep era un camperol comunista que sempre deia que la seua classe només necessitava un partit i un sindicat. Per això, aquells que militaven en 14’3 organitzacions (de mitja) deien que Pep era un sectari. No obstant això, el jornaler dedicava la major part del temps a conversar amb els companys de treball o els veïns i veïnes del seu petit poble. Acudia allà on qualsevol treballador tenia un problema per tal d’ajudar i sempre desinteressadament.

photoPep estava segur de que el Partit era l’instrument per a guanyar la lluita de classes. Conversava sobre qualsevol tema i no tenia por a parlar de res. Sempre transmetia la política del Partit però mai ho feia de forma altiva, sinó entre iguals, tractant d’organitzar als seus per a defendre els interessos de classe.

Pep i els seus camarades havien aconseguit que el Partit estigués a quasi tots els racons del seu poble. No dedicava ni un minut a les negociacions entre partits per a fer coalicions, duplicació d’estructures, etc. doncs entenia que això -que en ocasions resulta necessari- ara només serveix per a suplir la carència de treball polític als talls i al carrer.

Pep no era jove ni modern. No era guapo ni elegant. No li agradava eixir a les fotos ni feia publicitat del seu treball diari. Sempre parlava en plural i respectava les decisions majoritàries. No obstant això, estava cansat de pegar cartells i fer campanya per a quatre aprofitats i vividors mentre veia a camarades millor preparats al seu voltant. Sobretot perquè tenien el que els faltava als Deus que apareixien als cartells: CONSCIÈNCIA DE CLASSE.

Pep no es rendirà mai.

Pep el jornaler

Pep ha acabat la jornada laboral i es disposa a organitzar-se amb aquells que són de la mateixa classe social que ell. És a dir, amb aquells treballadors que entenen que viuen la lluita de classes i que la seua, per tant, ha d’organitzar-se (per a vèncer).

Pep forma part dels desposseïts de la terra, els qui treballen i no són propietaris dels mitjans de producció. Aquells que s’organitzen i són conscients que tenen enfront un enemic que té el poder, és gran i està molt ben organitzat. No obstant això, eixe enemic antagònic té en sí mateix una contradicció que causa la seua mort. Pep i els seus ho saben.

El calfament de cap de Pep radica en com dur a terme la lluita dia a dia. El seu humil treball intel·lectual no es dedica a veure qui és el número 1 o el 4 d’una llista electoral. Tampoc es dedica a crear estructures polítiques innecessàries. No confia en aquells ídols que els mitjans de manipulació fomenten ni creu en els messies. Ell pensa.

Pep s’organitza entre iguals. Ni més ni menys.

renau

La foto del dirigente

Algunos venimos afirmando desde hace tiempo que en la sociedad actual la importancia de la imagen prima sobre el fondo. Es más importante un buen anuncio que el producto en sí. Es mejor una buena apariencia que un buen discurso político. Incluso algunos optan por aparecer en la TV diariamente renegando de los principios antes que morir en un rincón dignamente.

photoPues bien. Gran parte de nuestra forma de ser y de pensar viene determinada por el contexto en el que vivimos. Este es un hecho innegable que debemos tener bien claro aquellos y aquellas que queremos transformar la realidad que nos rodea. No podemos transformar la sociedad sin conocerla y comprenderla, pues es el punto de partida. Ahora bien a veces supone un problema cuando un revolucionario arrastra lo que debe transformar y acaba potenciándolo. Un claro ejemplo es lo mencionado al principio de esta reflexión: cuando la imagen importa más que el fondo.

En las redes sociales abundan fotografías personales de jóvenes (y no tan jóvenes) como si fueran grandes dirigentes mientras no saben ni lo que significa ser eso. En cambio, a otros camaradas -que sí cumplen con el papel de dirigente de vanguardia- resulta difícil encontrarlos en fotografías de cualquier tipo, pues siempre aparecen entre las masas.

Y es que existe una gran diferencia entre quien aspira a ser un dirigente per se, y quien entiende que debe serlo por necesidad.

Dedicado a los camaradas de Les Valls.

La foto del dirigent

photoAlguns venim afirmant des de fa temps que en la societat actual la importància de la imatge prima sobre la del fons. És més important un bon anunci que el producte en sí. També una bona aparença que un bon discurs polític. Inclús alguns opten per aparèixer en la TV diàriament renegant d’uns principis abans que morir en un racó dignament.

Doncs bé. Gran part de la nostra forma de ser i de pensar ve determinada pel context en el qual vivim. Aquest és un fet innegable que hem de tenir ben clar aquells i aquelles que volem transformar la realitat que ens envolta. No podem transformar la societat sense conèixer-la i comprendre-la, doncs és l’únic punt de partida. Ara bé, a voltes suposa un problema quan un revolucionari arrastra allò que ha de transformar i acaba potenciant-ho. És el cas de la imatge sobre el fons.

A les xarxes socials abunden fotografies personals de joves (i no tant joves) com si foren grans dirigents mentre no saben ni que significa ser això. En canvi, a altres camarades -que sí compleixen amb paper de dirigent d’avantguarda-, resulta difícil trobar-los en fotografies de qualsevol tipus, doncs sempre apareixen entre les masses.

I és que existeix una gran diferencia entre qui aspira a ser un dirigent per se, i qui entén que ha de ser-ho per necessitat.

 

Dedicat als camarades de Les Valls.

Oportuna conversa sobre oportunistes

– Camarada, diuen les enquestes que el partit traurà uns 50 diputats.
– Bé…
– No et veig molt convençut.
No molt.
– No creus en les enquestes?
– No és això. Pense que 50 diputats serveixen de poc si el partit no està organitzat en tots els fronts i és l’avantguarda del proletariat.
– Entenc…
– A més, no podem confondre govern amb poder ni oblidar que es tracta d’un parlament burgès. Així mateix , els nostres diputats han de ser un reflex del que passa a la societat, no un conjunt d’estrelles mediàtiques que arriben als càrrecs mitjançant discursos desclassats i que només pretenen tenir un alt percentatge al parlament o un lloc de treball.
– Això està clar, però millor aquests que altres no?
– Sí, encara que alguns ja s’assemblen més als altres que a nosaltres. Te’n recordes d’aquell jovenet que era la gran promesa?
– Sí
– Doncs ja porta 20 anys i segueix prometent.
– Com passa el temps …
– Igual que aquella que anava de comunista i ens va acabar traint. Ja porta 30 anys de parlament en parlament (i de partit en partit ).
– Tants anys?
– Sí, camarada.
– És dur veure com mentre la majoria enfortim el Partit de la classe obrera poble a poble i barri a barri, uns pocs es dediquen a pactar llista a llista i poltrona a poltrona.
Així és. No obstant això, no et desanimes. Reconstruir el partit d’avantguarda és més costós que un procés electoral.
– Per descomptat.
– I tingues en compte que el Partit som tots, i això és molt més gran que l’ego d’alguns.

Oportuna conversación sobre oportunistas

amigos– Camarada, dicen las encuestas que el partido sacará casi 50 diputados.

– Bien…

– No te veo muy convencido.

– No mucho.

– ¿No crees en las encuestas?

– No es eso. Pienso que 50 diputados sirven de poco si el partido no está organizado en todos los frentes y es la vanguardia del proletariado.

– Entiendo…

– Además, no podemos confundir gobierno con poder ni olvidar que se trata de un parlamento burgués. Asimismo, nuestros  diputados deben ser un reflejo de lo que ocurre en la sociedad, no un conjunto de estrellas mediáticas que llegan ahí por sus discursos desclasados y cuyo único fin es tener un alto porcentaje parlamentario o un puesto de trabajo.

– Eso está claro, pero mejor esos que otros ¿no?

– Sí, aunque algunos ya se parecen más a los otros que a nosotros. ¿Te acuerdas de aquel jovencito que era la gran promesa?

– Sí.

– Pues ya lleva 20 años ahí y sigue prometiendo.

– Cómo pasa el tiempo…

– Igual que aquella que iba de comunista y nos acabó traicionando. 30 años lleva de parlamento en parlamento (y de partido en partido).

– ¿Tantos años?

– Sí, camarada.

– Es duro ver cómo mientras la mayoría fortalecemos el Partido de la clase obrera pueblo a pueblo y barrio a barrio, unos pocos pastelean lista a lista y puesto a puesto.

– Así es. Pero no te desanimes. Reconstruir el partido de vanguardia es más costoso que un proceso electoral.

– Por supuesto.

– Y ten en cuenta que el Partido somos todos, y eso  es mucho más grande que el ego de algunos.

Carta a un camarada

Camarada,

Desconozco si sabes que el significado de “camarada” proviene de la estrecha amistad entre soldados y oficiales del siglo XVI que convivían en la misma cámara. “Vivían juntos, compartían beneficios, peligros e infortunios”.

Personalmente tengo la suerte de compartir trinchera junto a grandes camaradas que engrandecen esa palabra. Y tú, amigo, eres uno de ellos.

4 TAunque te conocí antes, fue justamente hace un año cuando entendí que estaba frente a un nuevo camarada. Aquel fue un día muy triste: se nos fue el Comandante, otro camarada. Recuerdo que brindamos por su memoria y después por nuestros hijos, por los que no dudaremos nunca en dejarnos la piel para que vivan en un mundo mejor. Ese mundo por el que tantos y tantas han dado su vida o lo mejor de su juventud. Esa justicia social que millones de hombres y mujeres han anhelado a lo largo de la historia. Esa necesidad que ha llevado a millones a tomar partido. Esa organización de la cuál hoy ya formas parte. Y por supuesto, ese futuro que debemos conquistar.

Hoy compañero, tengo la seguridad de que formamos parte de esos millones de seres anónimos y humildes que han transformado la realidad a lo largo de la historia. Y tengo la certeza como Allende de que “mucho más temprano que tarde se abrirán las alamedas por donde pase el hombre libre para construir una sociedad mejor”. Una historia que algún día escribirán como vencedores nuestros camaradas.

PD: recuerda camarada: ¡por ellos!

Reconstruir

Reconstruir: Construir de nou. Refer, millorar.

Destruir: Desfer (allò que és construït).  Arruïnar, anihilar.  Fer desaparèixer.

285737_10200176911639683_1688153761_n

Quan parlem de reconstruir, necessàriament haurem de saber què volem reconstruir i perquè, tenint en compte que es tracta d’alguna cosa abans construïda i posteriorment destruïda (total o parcialment). Llavors, serà necessari que estudiem els motius pels quals abans va ser destruït si no volem que torne a caure.

Com és evident, la nova construcció no es podrà deixar en mans d’aquells qui abans l’han desfet o l’han vist caure tranquil·lament sense moure un dit per evitar-ho. Serà per tant, una qüestió de trobar als millors constructors, aquells més formats, honestos i decidits, capaços de reconstruir el gran Partit Comunista de José Díaz i Dolores en la que no càpiguen aquells que volen fer-lo desaparèixer.

Què et sembla, Ovidi?

Què et sembla, Ovidi? repassa la trajectòria d’Ovidi Montllor des de la infantesa fins al final mitjançant el testimoni de les persones que el van conèixer i estimar. Aquesta és l’última part del primer de dos programes especials elaborats a TVE-Catalunya en el desè aniversari de la mort del cantant, actor i poeta d’Alcoi. Direcció i guió: Maite Guisado.

Miguel Hernández, Poeta del Poble

Avui es compleixen 102 anys del naixement de Miguel Hernández, el poeta del poble. Un dels millors exemples de cultura i compromís amb la lluita de la classe obrera pel Socialisme. Han de saber que per molt que ho intenten, mai podran separar al ser de la seua obra. Grans de l’art i la cultura que lluitaren per la causa comunista i que sempre seràn motiu d’orgull per als treballadors i treballadores.  Miguel Hernández, Josep Renau, Ovidi Montllor, Rafael Alberti, Pablo Neruda, Antonio Gades, Francisco Rabal, Pablo Picasso i tants altres…

Hasta siempre Comandante

Hasta siempre /Carlos Puebla

Aprendimos a quererte,
Desde la histórica altura,
Donde el sol de tu bravura
Le puso cerco a la muerte.

Aquí se queda la clara,
La entrañable transparencia
De tu querida presencia,
Comandante Che Guevara.

Tu mano gloriosa y fuerte
sobre la historia dispara,
cuando todo Santa Clara
Se despierta para verte.

Aquí se queda la clara,
La entrañable transparencia
De tu querida presencia,
Comandante Che Guevara.

Vienes quemando la brisa
con soles de primavera
para plantar la bandera
con la luz de tu sonrisa

Aquí se queda la clara,
La entrañable transparencia
De tu querida presencia,
Comandante Che Guevara.

Tu amor revolucionario
te conduce a nueva empresa,
donde espera la firmeza
de tu brazo libertario.

Aquí se queda la clara,
La entrañable transparencia
De tu querida presencia,
Comandante Che Guevara.

Seguiremos adelante
como junto a ti seguimos
y con Fidel te decimos :
«¡Hasta siempre Comandante!»

Aquí se queda la clara,
La entrañable transparencia
De tu querida presencia,
Comandante Che Guevara.

No todos los políticos son iguales

Son las 8 de la mañana y acaba la jornada nocturna en la fábrica.

Llega a casa y lejos de descansar aguanta unas horas más para acabar de repartir junto a un camarada la propaganda para la asamblea pública de la tarde. A pesar del sueño le mantienen despierto las ganas de luchar por el futuro de sus hijos. Están privatizando la enseñanza y la sanidad. ¿Qué mundo les esperará dentro de unos años? Este será el tema a tratar a la asamblea.

Después cena rápido y vuelve a la fábrica. Hoy lo hará un poco más pronto de lo habitual: ha organizado una asamblea de trabajadores para informar de las medidas del gobierno.

Al acabar la jornada, pasará rápidamente por el ayuntamiento del que es concejal para convocar la asamblea de los jóvenes del pueblo, en la que se decidirá democráticamente el presupuesto. No todos los políticos son iguales.

Tots els polítics no són iguals

Són les 8 del matí i acaba la jornada nocturna a la fàbrica.

Arriba a casa i lluny de descansar aguanta unes hores més per tal d’acabar de repartir junt amb un camarada la propaganda per a l’assemblea pública de la vesprada. A pesar de la son el mantenen despert les ganes de lluitar pel futur dels seus fills. Estan privatitzant l’ensenyament i la sanitat. Quin món els esperarà d’ací a uns anys? Aquest serà el tema a tractar a l’assemblea.

Després sopa ràpid i torna a la fàbrica. Avui un poc més prompte de l’habitual: ha organitzat una assemblea de treballadors per a informar de les mesures del govern.

En acabar la jornada, passarà ràpidament per l’ajuntament del que és regidor per tal de convocar l’assemblea dels joves del poble, en la que es decidirà democràticament el pressupost. No tots els polítics són iguals.

Llegenda popular

Aquell dia al poble tot es va paralitzar.  Era colp d’Estat. Els tancs sonaven molt a prop i la por regnava al cos d’aquells que havien obert la boca després de passar quaranta anys en silenci.

Però conta una llegenda que no tot estava aturat: un home estava en moviment.

Era un jove que feia poc que havia començat a poder parlar. Era conegut per lluitar per la democràcia, la igualtat i la llibertat, just el contrari dels colpistes. Sabia que si el colp triomfava el matarien, però lluny d’amagar-se o fugir, va decidir arriscar-se i anar al local del sindicat per tal d’eliminar tota la informació que pogués delatar a altres companys.  Allí va cremar tot el que pogués ajudar als malvats. Al menys unes quantes vides ja no corrien perill.

Finalment el colp fracassà. No hi ha cap document oficial que parle d’ell i per a uns mai ha existit; altres creuen que sí, inclús alguns afirmen que està present en la lluita dia a dia.