La fàbrica va com va.

Teatre de marionetes

-Què et passa, Vicent?

-Estic trist perquè Ricard se’n va de l’escola.

-I això?

-Han acomiadat a son pare del treball i se’n van a la capital amb els seus avis.

-A mon pare també l’han acomiadat. Menys mal que ma mare encara treballa.

-Els meus pares porten quasi tres anys aturats. Diu la meua germana que possiblement se’n anem a viure a França.

-Quina merda, tio!

-Doncs sí. Menys mal que els iaios ens ajuden. De fet, la meua iaia plora tots els dies.

-I no es pot fer res? Per què ens passen estes coses a tots?

-A tots no. Al fill del que acomiadà a mon pare del treball mai li passa res greu.

-Clar, perquè ell és riquíssim.

-El meu iaio diu que són rics perquè furten.

-Però no van per ahi furtant, no?

-No, perquè la seua forma de robar és molt sigil·losa. Ells es dediquen a aprofitar-se del treball dels demés mentre que ells mai treballen. Per això el meu avi diu que són com els paràsits.

-Com ho fan?

-Fent que els treballadors produïsquen més del que necessiten.

-Ui, i si produeixen més del que necessiten, no es faran també rics els treballadors?

-No, perquè tot això s’ho queda el capitalista.

-Tot?

-Excepte el que necessiten per a millorar les màquines i la fàbrica.

-I com aconsegueixen que els treballadors ho permitisquen?

-Perquè les fàbriques són dels capitalistes i poden elegir qui treballa i qui no.

-Per això acomiaden a tantes persones hui en dia?

-Sí. I també els baixen els salaris perquè diuen que les coses estan mal.

-I quan les coses estan bé, apugen el salari?

-No.

-Que cabrons! El que seguisc sense entendre és com ho permeten els treballadors.

-El meu iaio diu que això és per una cosa que es diu alineació o alienació. No sé molt bé que és però sempre diu que les televisions i els diaris només diuen mentides per a enganyar als treballadors i que pensen que no poden fer res.

-I perquè les teles i els diaris fan això?

-Perquè també són dels capitalistes.

-Tot encaixa. Per cert, com han aconseguit tenir les fàbriques, les teles i els diaris?

-Bé ells, o els seus avantpassats.

-Ara ho entenc! Per això la meua iaia sempre diu que “qui de pobre se’n fa ric, o és de furtar o és de pessic.

-Exacte!

-I no podem fer res?

-El meu iaio sempre diu que nosaltres haurem de fer la revolució.

-I això que és?

-Acabar amb l’explotació. Ni més ni menys.

-Aleshores, necessitarem prendre les fàbriques, no?

-I tant, amic.

-I no fer cas de les teles ni els diaris.

-Per suposat.

GILIPOYAS

Anuncis

Hablemos de fraude fiscal pero también de plusvalía

El fraude fiscal es uno de los principales robos que sufrimos pero, ¿es ese el problema de fondo?

A menudo hablamos del fraude fiscal como si fuera el motor de nuestros males. Seguramente habrás escuchado que “si erradicamos o reducimos el fraude fiscal solucionaremos buena parte de nuestros problemas”. Si bien es cierto que podríamos destinar más recursos hacia donde más se necesitan, esta medida no cambia el problema de fondo, por muy necesaria que sea.

Cuando exigimos la nacionalización de sectores estratégicos de la economía, muchos privatizados anteriormente, los “neo” -liberales nos acusan de atentar contra la libertad individual y la propiedad privada como si de un robo se tratase. Nuestra respuesta suele ser del tipo “debe prevalecer el bien común por encima del individual”. Si bien la respuesta no es incorrecta, esto de anteponer lo público frente a lo privado no responde a la acusación de robo por parte de los neoliberales. Parece como si tuviésemos que arrepentirnos por nacionalizar o tomar una empresa.

Es hora de preguntarnos: ¿Quién roba a quién?

ResignaciónSi además de hacer prevalecer aquello de todos frente al interés de una minoría, añadiésemos al debate la plusvalía, nuestros antagónicos tendrían serios problemas para defender sus posturas. Por lo tanto, es imprescindible comprender el modo de producción capitalista, el desarrollo de las fuerzas productivas, la división del trabajo y la propiedad de los medios de producción. Sólo de esta manera comprenderemos y podremos explicar quién roba a quién.

Una vez sabemos quién roba a quién, comprenderemos que el fraude fiscal es una de las partes secundarias de este robo. No deberíamos tomar la parte por el todo, a no ser que queramos quedarnos a mitad camino.

Parlem de frau fiscal però també de plusvàlua

El frau fiscal és un dels principals robatoris que sofrim però, és eixe el problema de fons?

Sovint, parlem del frau fiscal com si fos el motor dels nostres mals. Segurament heu escoltat això de “si eradiquem o reduïm el frau fiscal solucionarem bona part dels nostres problemes”. Si bé és cert que podríem destinar més recursos cap on més es necessiten, aquesta mesura no canvia el problema de fons, per molt necessària que siga.

Quan exigim la nacionalització de sectors estratègics de l’economia, molts d’ells privatitzats anteriorment, els “neo”-liberals ens acusen d’atemptar contra la llibertat individual i la propietat privada com si d’un robatori es tractara. La nostra resposta sol ser del tipus “ha de prevaler el bé comú per damunt de l’individual”. Si bé la resposta no és incorrecta, això d’anteposar allò públic front a allò privat, no respon a l’acusació de robatori per part dels neoliberals. Pareix com si haguérem de penedir-nos per nacionalitzar o prendre una empresa.

És hora de preguntar-nos: Qui roba a qui?

ResignaciónSi a més de fer prevaldre allò de tots front a l’interès d’una minoria, afegirem al debat la plusvàlua, els nostres antagònics tindrien seriosos problemes per defendre les seues postures. Per tant, és imprescindible comprendre el mode de producció capitalista, el desenvolupament de les forces productives, la divisió del treball i la propietat dels mitjans de producció. Sols d’aquesta manera comprendrem i podrem explicar qui roba a qui.

Una volta sabem qui roba a qui, comprendrem que el frau fiscal és una de les parts secundaries d’aquest robatori. No deuríem prendre la part pel tot, a no ser que ens vulguem quedar a meitat camí.

Quina cosa més rara!

Resulta ser que hi ha corruptes. Menuda novetat!

És un tant estrany que els mitjans que són propietat del gran capital mostren diàriament els casos de corrupció que han tapat durant dècades. Una corrupció que és inherent al propi sistema i que ells, els propietaris dels mitjans, n’eren ben coneixedors.

Llavors, deuríem preguntar-nos per què destapen tants casos d’un temps ençà. La resposta la trobem en l’empitjorament de les condicions de vida de la classe obrera y en les reaccions que aquesta puga tenir.

En aquest sentit, no és d’estranyar una operació per part del capital de reconduir el descontent cap a un terreny en el que no perillen els seus interessos de classe. Per aquest motiu els mitjans, per ser part del propi sistema corrupte, destapen els casos de corrupció com si foren fets aïllats del poder econòmic. És a dir, com si el problema fora la política o eixe invent de “classe o casta política”. I és què, reproduir els casos de corrupció per tal de cabrejar-nos i fer que ens desencantem de la política o que acabem en mans de “salva-pàtries” només ens porta a un lloc: “usted haga como yo y no se meta en política”. Per sort o per desgracia, ja sabem cap on ens porta la criminalització de la política.

I és què, al capital li és igual tindre a Pep o a Joan com a polític al seu servei. L’únic requisit és eixe: actuar al seu servici. El que està clar és que a la classe dominant no li tremola el pols per desfer-se dels seus sequaços i trobar-ne de nous, els quals ens vendran com a salvadors mentre asseguts al sofà esperarem “como agua de mayo”. Però aquest ja és altre tema.

Un virus mortal

Com si d’un espectre es tractés, el pànic recorre els carrers, les cases, les habitacions i els llits. Torna a estar present un virus que alguns donaven per eradicat. Pot ser havia passat desapercebut durant dècades, encara que només per a aquells que no s’havien contagiat. Als països del “1er món” molts infectats tractaven d’ocultar-ho per por a ser assenyalats socialment. No obstant això, cada volta resulta més difícil dissimular-lo. De fet, cada 3,6 segons mor una persona per esta epidèmia. Millor dit, pels causants d’aquesta.

Aquest virus té un nom: fam.

Claudicar o callar ante una injusticia. Convertirnos en cómplices

Una injusticia se debe combatir. Aceptarla nos convierte en parte de ella.

Algo similar ocurre con la reforma de la Ley electoral del PP. Muchos, en vez de plantear movilizarse para tumbarla, han optado por aceptarla y comenzar la carrera para crear candidaturas que agrupen a todas las fuerzas “progresistas”. Se trata de converger sí o sí, olvidando que la convergencia es un proceso lento y que no es ni será una suma de siglas ni únicamente una opción electoral, sino el producto del trabajo diario en la sociedad. Pero sobre todo, con poca voluntad de luchar contra esta caciquil ley. Parece que a más de uno le haya venido bien.

Mundo Obrero XXX Aniversario PCEPor si fuera poco, las formas de convergencia parece que estén ya dadas así como exigencias tan graves por parte de algunos como pedir la desaparición del PCE. ¡Casi nada! Y yo que pensaba que el enemigo era de clase. Esto sólo indica que o bien se equivocan, o son enemigos de clase (nuestros)

Por si no cuela esta exigencia, debemos quitar nuestra simbología (el martillo y la hoz) por si asustamos a alguien. Vaya, curiosamente el régimen fascista de Ucrania ha comenzado un proceso para prohibir este símbolo. Un régimen, surgido de un golpe de estado que está masacrando a las poblaciones que se han opuesto a él. Pero claro, condenarlo no es una prioridad. Será que tampoco es “ni de izquierdas ni de derechas”.

¿Olvidáis lo que sucedió en España a partir de 1936?

Debemos tener claro que la indiferencia o la neutralidad ante una injusticia nos convierte en cómplices.

Me indigna esa equidistancia con lo que ocurre en Ucrania o en Palestina, tratando por igual a las víctimas como a los verdugos; el discurso interclasista y la negación de la lucha de clases; la ambigüedad con temas como el aborto o la denuncia del sistema criminal. Podría decir, que más que indignarme, me preocupa.

No quiero ni imaginar cuando ilegalicen al Partido Comunista. ¿También lo aceptarán?

¿Y cuándo nos llevan al paredón? ¿Callarán?

Claudicar o callar davant una injustícia. Convertir-nos en còmplices

Una injustícia s’ha de combatre. Acceptar-la ens converteix en part d¡ella.

Alguna cosa semblant ocorre amb la reforma de la Llei electoral del PP. Molts, en vegada de plantejar mobilitzar-se per tombar-la, han optat per acceptar-la i començar la carrera per a tenir candidatures que agrupen a totes les forces “progressistes”. Es tracta de convergir sí o sí, oblidant que la convergència és un procés lent i que no és ni serà una suma de sigles ni una opció electoral, sinó el producte del treball diari en la societat. Però sobretot, amb poca voluntat de lluitar contra aquesta caciquista llei. Pareix que a més d’un li ha vingut bé.

4 TPer si fora poc, les formes de convergència pareix que estiguen donades ja així com les exigències tan greus per part d’alguns com demanar la desaparició del PCE. Quasi res! I jo que pensava que l’enemic era de classe. Açò només indica que o bé s’equivoquen, o són enemics de classe (nostres)

Per si no cola aquesta exigència, hem de llevar la nostra simbologia (el martell i la corbella) per si espantem a algú. Vaja, curiosament el règim feixista d’Ucraïna ha començat un procés per a prohibir aquest símbol. Un règim, sorgit d’un cop d’estat que està massacrant a les poblacions que s’han oposat a ell. Però clar, condemnar-lo no és una prioritat. Deu ser que tampoc és “ni d’esquerres ni de dretes”.

Recordeu el que va succeir a Espanya a partir del 1936?

Hem de tenir clar que la indiferència o la neutralitat davant d’una injustícia ens converteix en còmplices.

M’indigna eixa equidistància amb el que ocorre a Ucraïna o a Palestina, tractant per igual a les víctimes com als botxins; el discurs interclassista i la negació de la lluita de classes, l’ambigüitat amb temes com l’avortament o la denúncia del sistema criminal. Podria dir, que més que indignar-me, em preocupa.

No vull ni imaginar quan il·legalitzen al Partit Comunista. L’acceptaran?

I quan ens porten cap al paredó? Callaran?