2037

Introducció

MARÇ DEL 2037

Frederic i els seus dos fills, Lola i Vladimir es dirigien cap a casa de Gaspar, el germà de Frederic.

Es complia un any de la mort de Rosa, esposa de Frederic i mare dels menuts. La seua desaparició va resultar molt dolorosa, sobretot per als menuts, que encara esperaven que un dia aparegués sa mare per la porta. Frederic, per la seua part, es trobava dividit entre un sentiment de culpa i altre d’impotència per no haver pogut pagar l’última operació.

La vida havia estat molt dura per a la família. El preu de les operacions i de les llagues estàncies de Rosa als hospitals, portaren la família a la runa econòmica, perdent la casa, la qual encara continuaven pagant degut a una injusta llei. No obstant això, Frederic era conscient de que devia fer un esforç per tal de continuar i canviar la sort dels seus.

Mentrestant caminaven per la sendera, Frederic contava histories d’herois del segle XX. Solia repetir-les fins al punt que Lola, que ja tenia quasi huit anys se les sabia de memòria. Tant, que al final del trimestre va escriure una redacció a l’escola sobre un dels herois preferits de son pare. Aquest tipus de relats fantàstics estaven prohibits a l’Escola–Burguer encara que segons assegurava el seu pare, el logotip de l’escola incloïa la cara de l’heroi en qüestió. Donat que Frederic portava 3 mesos sense poder afrontar els pagaments del Col·legi, el relat de Lola va ser el detonant per a l’expulsió d’ella i Vladi.

Des d’aleshores, Frederic va dedicar el seu temps lliure a fer de mestre dels seus fills. Traçà un pla per tal que tingueren un bon aprenentatge i d’aquesta manera poder pagar els seus deutes i evitar anar a presó. Totes les vesprades, quan acabava la seva duríssima jornada de treball al camp de verdures hipertransgéniques, començaven les classes a casa del tio Gaspar. Allí vivien els tres des que se’n hagueren d’anar de casa.

I.

LA VIDA A CASA GASPAR

El tio Gaspar, germà de Frederic es dedicava a la manipulació de notícies en un important diari. Com tots els que treballaven allí havien de prendre una misteriosa pastilleta blava dues hores abans de treballar. Segons Frederic era una pastilleta contra la mala consciència i el remordiment. El seu caràcter canviava molt baix els seus efectes. Menys mal que mentrestant cuidava de Lola i Vladi el seu comportament era normal, ja que treballava per les vesprades redactant noticies que serien publicades mesos després.

Frederic era un home molt disciplinat i per tant la vida dels seus fills seguia un guió molt rígid. Pel matí, s’alçaven a les 9 per tal de desdejunar i donar un breu passeig amb el seu oncle per tal d’espavilar-se. En arribar tenien una hora de lectura i una altra de dibuix o música. Finalment, disposaven d’una llarga estona d’esbarjo fins l’hora de dinar.

Gaspar treballava per les vesprades i deixava als menuts a la taberna d’Eric, el seu millor amic i la seva dona, Elisabeth. Allí passaven pràcticament dues hores fent els deures mentrestant els homes majors jugaven al truc o al xamelo. Era inevitable la desconcentració de Vladimir, però Lola, conscient de la importància de fer els deures reconduïa l’atenció del seu germà cap a la vella llibreta. Elisabeth els preparava un berenar ben rebò i els deixava veure els dibuixos de la televisió, molt a pesar d’alguns clients.

Sobre les 17 hores arribava Frederic i ràpidament se´n anaven a casa per tal de començar les classes, que duraven dues hores. Abans de sopar realitzaven   mitja hora d’activitat física al carrer, que deixava rendits a Lola i Vladi amb les suficients forces per a sopar i anar de cap al llit.

Les classes del dilluns i el dimecres eren de Llengua i Cultura General; el dimarts i el dijous tocava matemàtiques i ciència; i divendres i dissabte era el torn del repàs general, contes i jocs. El diumenge era dia de descans.

Les classes, a pesar del cansament generalitzat, eren prou divertides i s’adaptaven a l’edat dels menuts. Lola li deia a son pare que era millor que els mestres de l’Escola-Burguer. Frederic sempre deia que no era millor, simplement que els d’aquell Col·legi “feien el que els deixaven fer”.

II.

ELS DIUMENGES

Com cada dia, Frederic s’alçava a les 6 del matí encara que no per a treballar. Seia a una cadira de la vella cuina contemplant per la finestra com anava aclarint-se la foscor de la nit. Els murs de pedra de la rústica cuina eren per a Frederic un refugi. Allí estava tranquil i es sentia en pau recordant la seua dona.

Feia fred i molt de vent. De fet, els cims de les muntanyes de la Vall estaven nevades. La vella casa del seu germà tenia una temperatura molt agradable gràcies al braser de llenya que calfava la casa sencera.

Frederic pensava moltes voltes que la seva casa anterior era tecnològicament molt superior, però aquesta, sent tan vella i simple tenia alguna cosa d’especial que no la canviaria ni pel més gran palau del Duc de Zarafour, amo i president de la ciutat on vivia la família anteriorment.

La vida a la ciutat durant els anys anteriors resultà massa frenètica per a tots i el poble de Gaspar també era un refugi de pau i quietud. Era un poble de muntanya de tant sols un miler d’habitants amb una tenda, una carnisseria, una fruiteria, un forn i una taberna. Tenia allò bàsic per a la vida.

Quan despertaven Gaspar i els menuts, el desdejuni estava preparat.

 Continuarà>>>

 

Anuncis

Un pensament sobre “2037

  1. jovilanga diu:

    hipertransgèniques? això si que ha de ser fotut…
    bona història la seguire amb interes, mentre farem el possible per a no convertir-nos en els protagonistes de mateixa, que es on anem més prompte que tard.

    salut!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s