Crisi a l’aldea

Les circumstancies feren que la majoria dels joves treballadors amb una mínima formació abandonaren l’aldea. La demanda de ma d’obra especialitzada els treia del poble amb pinces però massa ràpidament.

A la vila quedaven la resta. Aquells que sofrien més el sistema, encara que no se’n adonaren de qui tenia la culpa. Eren rudes, toscos, ignorants i basts, però bona gent. Una mescla de bondat i ignorància que els convertia en carn de canó. Éssers vius fàcilment manipulables pels poderosos del poble. Patrons, cacics i feixistes –valga la redundància- que impedien que els conscients de la situació transformaren la realitat. Els lladres de tota la vida que havien abusat del poble treballador sota màscares distintes però sent sempre els mateixos. Oferien catarsis col·lectives, Déus i circ als ignorants. Molt de circ. Potenciaven qualsevol activitat que no requerirà un mínim esforç intel·lectual al mateix temps que convertien les escoles o les biblioteques en simples edificis decoratius.

ellnoAquells treballadors que havien deixat l’aldea tornaven de quan en quan. Tots i totes coincidien en que les coses empitjoraven massa ràpid al poble. En vegada de trobar antics veïns trobaven sers cada volta més tribals que necessitaven drogues per a evadir-se de la dura realitat o que tractaven de demostrar la seua masculinitat mitjançant ritus i tradicions arcaiques. Molts dels que havien eixit del poble eren un tant estirats. Es veien superiors a la resta per tenir uns coneixements determinats (o un títol), però no ho eren. Aquesta actitud establia una barrera entre els formats i els no formats, la qual cosa reduïa determinats coneixements a una minoria (tal com necessitaven els patrons). No obstant, qui millor coneixien la realitat eren un pocs treballadors que quedaren a l’aldea. Aquests eren els més conscients de la voràgine que arrossegava a la majoria de treballadors contra els seus interessos. Ells no pensaven en abandonar l’aldea sinó en transformar-la a pesar de tenir tot en la seua contra. Una tasca molt dura, dificultosa i sobretot, llarga. Poc a poc, anaven fent camí.

Els poderosos del poble, que veien perillar els seus interessos, decidiren organitzar-se per combatre als revolucionaris. Hi havia dues maneres de fer-ho: a) el feixisme i b) els falsos revolucionaris. Aparentment diferents però amb el mateix objectiu. Amb tots els mitjans al seu alcans aconseguien controlar a les masses. Els primers reclutaren obrers per a la reacció mentre que els segons per a la desorganització i el pessimisme, amb un objectiu màxim de “guanyar” unes eleccions. Això sí, les proclames, les sigles, les banderes o els noms eren similars als revolucionaris car el seu objectiu era enganyar i marejar a les masses. A l’hora de la veritat aquests complien amb les demandes del seus amos: garantir l’explotació, regalar bens públics, prebendes, etc.

Els revolucionaris anaven rossegant poc a poc les bases del podrit sistema com si foren vells talps. Units, pacients, incansables, perseverants i conscients de que la veritat és sempre revolucionaria, foren invencibles.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s