Mónica de Oriol té consciència de classe. I tu?

Ahir vaig llegir el titular “Mònica de Oriol incendia les xarxes socials” i em vaig indignar perquè les seves declaracions haurien d’haver incendiat tot un país. I és que aquesta senyora, presidenta del Círculo de Empresarios, ha dit que el Salari Mínim obliga a pagar als joves sense formació uns diners que no produeixen, ja que segons ella “no valen per a res». I vostè produeix alguna cosa, senyora de Oriol?

També s’ha permès el luxe -perquè li ho permetem- de dir que la prestació per desocupació fomenta el parasitisme ja que «ningú accepta un treball si té per davant dos anys de prestacions». És curiós que algú que viu de les plusvàlues parle de parasitisme. Serà que vivim en el món al revés?

La veritat és que el primer que intenta és dividir-nos entre formats i no formats, una mena de variant entre winners i losers. Després ataca les prestacions per desocupació, una de les principals armes dels treballadors i treballadores que es troben sense feina. Per exemple, una treballadora amb dret a prestació per desocupació està en condicions de rebutjar un treball esclau com els que li desitja aquesta empresària. A més, algú hauria de recordar-li d’on surten els diners de les prestacions: dels treballadors i les treballadores, com tot. Així que a ella ni li va ni li ve que la classe treballadora es distribueixi els seus recursos solidàriament.

Arribats a aquest punt, he de dir que m’alegra que els meus enemics de classe es mostren tal com són. He de reconèixer que Mònica de Oriol ha estat clara i ha fet aquestes declaracions segons els seus interessos de classe. No obstant això, el que m’importa no és que ella faça aquestes declaracions esclavistes sinó la manca de resposta per part nostra. Per molt que es “s’incendie” twitter no canviarem les coses si la classe obrera no ens organitzem -sindical i políticament.- Ací està el problema: la nostra falta de consciència de classe i per tant d’organització per a guanyar aquesta guerra.

Mònica de Oriol té consciència de classe (burgesa) i està organitzada. I nosaltres?

esclavos

“Estamos saliendo de la crisis”

Estoy seguro de que habrás escuchado más de una vez que estamos saliendo de la crisis. Es normal. Llevan años diciéndolo a través de los medios de “comunicación”. Suelen ser capitalistas, representantes de la patronal, miembros de los partidos que gobiernan (PP ahora y PSOE antes), “capos ” del FM, etc.

Por eso me gustaría haceros una pregunta: ¿habéis notado muchos cambios positivos a vuestro alrededor?

DESINFORMACIÓNSé que los medios de manipulación de masas son muy poderosos. Durante años han conseguido alienar hasta extremos impensables. Han llegado a hacernos creer ser lo que no somos. Sé que suena extraño, pero pensad por un momento lo que acabo de decir: creer ser lo que no somos. Han llegado a manipular hasta tal punto que nos hemos acostumbrado a dejar que ellos piensen por nosotros. Como mucho nos dejan espacio para pensar en la alineación del equipo de fútbol o la situación amorosa de un famoso. Es decir, cosas banales. También tenemos la opción de elegir quién y cómo nos engañará: La Sexta o Tele5, El País o La Razón, La Cope o La Ser. Nos han convertido en máquinas: ya no pensamos, nos dedicamos a obedecer sus órdenes. Es muy fuerte.

La pregunta ahora es: ¿conseguirán hacernos creer que estamos mejor mientras vemos a nuestro alrededor paro, trabajos cada vez más precarios, exilio, desahucios, gente buscando comida en el contenedor o niños pasando hambre?

He optado por no ver ningún telediario, tertulia o debate. No quiero que me engañen más. Prefiero analizar la realidad por mí mismo, debatir con mi gente y crear medios alternativos o potenciar los ya existentes (hechos por personas de nuestra clase social).

Me niego a ser un borrego.

5ee1e01a57ed7550516134d9bae38859_XL

Mónica de Oriol tiene conciencia de clase. ¿Y tú?

Ayer leí el titular “Mónica de Oriol incendia las redes sociales” y me indigné porque sus declaraciones deberían haber incendiado todo un país. Y es que esta señora, presidenta del Círculo de Empresarios, ha dicho que el Salario Mínimo obliga a pagar a los jóvenes sin formación un dinero que no producen ya que según ella «no valen para nada». ¿Y usted produce algo, señora de Oriol?

También se ha permitido el lujo –porque se lo permitimos- de decir que la prestación por desempleo fomenta el parasitismo ya que «nadie acepta un trabajo si tiene por delante dos años de prestaciones». Es curioso que alguien que vive de las plusvalías hable de parasitismo. ¿Será que vivimos en el mundo al revés?

Lo cierto es que lo primero que intenta es dividirnos entre formados y no formados, una especie de variante entre winners y losers. Después ataca a las prestaciones por desempleo, una de las principales armas de los trabajadores y trabajadoras que se encuentran sin trabajo. Por ejemplo, una trabajadora con derecho a prestación por desempleo está en condiciones de rechazar un trabajo esclavo como los que le desea esta empresaria. Además, alguien debería recordarle de dónde sale el dinero de las prestaciones: de los trabajadores y trabajadoras, como todo. Así que a ella ni le va ni le viene que la clase trabajadora se distribuya sus recursos solidariamente.

Llegados a este punto, he de decir que me alegra que mis enemigos de clase se muestren tal como son. Debo reconocer que Mónica de Oriol ha sido clara y ha hecho estas declaraciones según sus intereses de clase. No obstante, lo que me importa de todo esto no es que ella haga estas declaraciones esclavistas sino la falta de respuesta por nuestra parte. Por mucho que se “incendie” twitter no vamos a cambiar las cosas si la clase obrera no nos organizamos –sindical y políticamente.- Aquí está el problema: nuestra falta de conciencia de clase y por consiguiente de organización para ganar esta guerra.

Mónica de Oriol tiene conciencia de clase (burguesa) y está organizada. ¿Y nosotros?esclavos

“Estem eixint de la crisi”

Estic segur que haureu escoltat més d’una vegada que estem eixint de la crisi. És normal. Porten anys dient-ho a través dels mitjans de “comunicació”. Solen ser capitalistes, representants de la patronal, membres dels partits que governen (PP ara i PSOE abans), “capos” del FMI, etc.

Per això m’agradaria fer-vos una pregunta: heu notat molts canvis positius al vostre voltant?

DESINFORMACIÓNSé que els mitjans de manipulació de masses són molt poderosos. Durant anys han aconseguit alienar fins a extrems impensables. Han arribat a fer-nos creure ser el què no som. Sé que sona estrany, però penseu per un moment el que acabe de dir: creure ser el que no som. Han arribat a manipular-nos fins a tal punt que ens hem acostumat a deixar que ells pensen per nosaltres. Com a molt ens deixen espai per a pensar en l’alineació de l’equip de futbol o la situació amorosa d’un famós. És a dir, coses banals. També tenim l’opció d’elegir qui i com ens enganya: La Sexta o Tele5, El País o La Razón, La Cope o La Ser.  Ens han convertit en màquines: ja no pensem, ens dediquem a obeir les seues ordres. És molt fort.

La pregunta ara és: aconseguiran fer-nos creure que estem millor mentre veiem al nostre voltant atur, treballs cada volta més precaris, exili, desnonaments, gent buscant menjar al fem o nens patint fam?

He optat per no veure cap noticiari, tertúlia o debat. No vull que m’enganyen més. Preferisc analitzar la realitat per mi mateix, debatre amb la meua gent i crear mitjans alternatius o potenciar els ja existents (fets per persones de la nostra classe social).

Em negue a ser un borrego. 

5ee1e01a57ed7550516134d9bae38859_XL

La tuba imprescindible

Sóc dels afortunats que han pogut viure en un poble amb banda de música. De fet, quan vaig nàixer, el meu avi em va fer soci d’aquella banda que també va vindre al món aquell mateix any. 

Peasants making Music in an InnDe ben xicotet em va cridar l’atenció aquell conjunt de gent tocant instruments pel carrer. Jo desconeixia el motiu pel qual ho feien i per això vaig decidir comprovar-ho. Amb 4 o 5 anys, agafava una flauta dolça o un tamboret de joguet i anava davant de la banda, al costat de Paco Soriano, president fundador d’aquella jove banda de Quart de les Valls.

Ja amb 6 o 7 anys vaig començar a rebre lliçons de “solfa” per part de mestres, que gratuïtament s’oferiren a endinsar-nos en el bell món de la música. El resultat ha estat que més de 120 veïns i veïnes d’un poble amb poc més de mil habitants han aprés música i han format part de la banda en algun moment de la seua curta història. Alguns hem continuat els nostres estudis musicals als conservatoris o a les facultats, la qual cosa ha millorat moltíssim la qualitat de la banda.

El temps ha passat per a tothom i les coses han canviat molt. És per això que m’agradaria fer menció a un fenomen que encara perdura a les bandes del País Valencià. Es tracta d’aquells treballadors i treballadores del camp que formen part de les nostres bandes. Eixos que després de dures jornades de treball agafen l’instrument i es dirigeixen al local d’assaig. Puntuals, humils, discrets i fraternals. Els que mai falten i que sempre estaran. Sense cap dubte, l’eix vertebrador de cada banda.

Des d’ací vull retre un xicotet homenatge a aquells i aquelles que donen sentit a una part tant important de la nostra cultura popular.

Música, mestre!

Gran treball de José Sevillà: recuperant la memòria a Quart de les Valls.

josé sevillà aragonésA continuació expose tres vídeos elaborats per José Sevillà, qui està portant a terme una gran tasca de recuperació de la memòria a Quart de les Valls, el nostre poble. 

En aquest mateix bloc podeu trobar una entrevista que li vaig fer amb motiu del seu projecte.

Desapareguts de Quart de les Valls

Fent memòria a la desmemòria

Homenatge als republicans de Quart de les Valls

 

 

La infantesa del plantó

Després d’un determinat procés, el jove taronger ja està plantat a l’espera d’un futur amb fruits. Són molts els canvis que experimenta aquest plantó, produïts bé per la seua pròpia naturalesa, o bé per altres factors externs. Ben cert és que a pesar del treball dels agricultors, el petit arbre s’enfronta a una sèrie de perills.

Existeixen plagues creades per a dominar l’economia agrícola que fan que l’arbre (i el treball de l’home) siguen dependents de tot un sistema. Destaquen les plagues depredadores que ataquen l’arbre fent-lo vulnerable i que en ocasions poden matar-lo. Al mateix temps, apareixen herbes al voltant seu que en la majoria de casos li furten part de l’aigua i el debiliten, encara que aparentment siguen només una bonica brossa inofensiva. Per si fora poc, també podem trobar plantacions que produiran unes taronges similars físicament però amb propietats prou més dolentes. D’aquesta manera, en el cas que el nostre plantó supere els anteriors riscos i arribe a produir taronges, aquestes hauran de competir amb altres iguals en aparença (però no en qualitat).

Són molts els riscos que el jove plantó ha d’afrontar. Per això és necessari protegir-lo, treballar per tal que siga el menys dependent possible, llevar (d’arrel) les males brosses que naixen al seu voltant i desemmascarar les roines imitacions. És a dir, enfortir-lo per tal d’aconseguir el seu objectiu.

Amb les organitzacions obreres, ocorre alguna cosa similar.

Quadre que he descobert a Internet. Collidors de taronja a La Vall de Segó. Al fons és pot vore Almenara. Desconec l'autor.
Quadre que he descobert a Internet. Collidors de taronja a La Vall de Segó. Al fons és pot vore Almenara. Desconec l’autor.

La foto del dirigente

Algunos venimos afirmando desde hace tiempo que en la sociedad actual la importancia de la imagen prima sobre el fondo. Es más importante un buen anuncio que el producto en sí. Es mejor una buena apariencia que un buen discurso político. Incluso algunos optan por aparecer en la TV diariamente renegando de los principios antes que morir en un rincón dignamente.

photoPues bien. Gran parte de nuestra forma de ser y de pensar viene determinada por el contexto en el que vivimos. Este es un hecho innegable que debemos tener bien claro aquellos y aquellas que queremos transformar la realidad que nos rodea. No podemos transformar la sociedad sin conocerla y comprenderla, pues es el punto de partida. Ahora bien a veces supone un problema cuando un revolucionario arrastra lo que debe transformar y acaba potenciándolo. Un claro ejemplo es lo mencionado al principio de esta reflexión: cuando la imagen importa más que el fondo.

En las redes sociales abundan fotografías personales de jóvenes (y no tan jóvenes) como si fueran grandes dirigentes mientras no saben ni lo que significa ser eso. En cambio, a otros camaradas -que sí cumplen con el papel de dirigente de vanguardia- resulta difícil encontrarlos en fotografías de cualquier tipo, pues siempre aparecen entre las masas.

Y es que existe una gran diferencia entre quien aspira a ser un dirigente per se, y quien entiende que debe serlo por necesidad.

Dedicado a los camaradas de Les Valls.

La foto del dirigent

photoAlguns venim afirmant des de fa temps que en la societat actual la importància de la imatge prima sobre la del fons. És més important un bon anunci que el producte en sí. També una bona aparença que un bon discurs polític. Inclús alguns opten per aparèixer en la TV diàriament renegant d’uns principis abans que morir en un racó dignament.

Doncs bé. Gran part de la nostra forma de ser i de pensar ve determinada pel context en el qual vivim. Aquest és un fet innegable que hem de tenir ben clar aquells i aquelles que volem transformar la realitat que ens envolta. No podem transformar la societat sense conèixer-la i comprendre-la, doncs és l’únic punt de partida. Ara bé, a voltes suposa un problema quan un revolucionari arrastra allò que ha de transformar i acaba potenciant-ho. És el cas de la imatge sobre el fons.

A les xarxes socials abunden fotografies personals de joves (i no tant joves) com si foren grans dirigents mentre no saben ni que significa ser això. En canvi, a altres camarades -que sí compleixen amb paper de dirigent d’avantguarda-, resulta difícil trobar-los en fotografies de qualsevol tipus, doncs sempre apareixen entre les masses.

I és que existeix una gran diferencia entre qui aspira a ser un dirigent per se, i qui entén que ha de ser-ho per necessitat.

 

Dedicat als camarades de Les Valls.

Dies de pluja al camp

Recorde que quan era xicotet els dies de pluja eren dies que trencaven la rutina al poble. Hi havia més gent a l’eixida de l’escola i especialment als bars.

taronja plujaLa pluja impedia el treball dels collidors de taronja i jo ho veia com una jornada de descans per a ells i un trencament de la quotidianitat per a mi, doncs tenia als meus familiars a casa.

Ha plogut molt des d’aleshores i l’altre dia em va tocar a mi un dia de pluja al camp. Tot i que va ser un dia de descans que vaig aprofitar, quan s’aproximava la nit el jornal era de 0 euros. Per aquest motiu em venia al cap la situació d’aquells treballadors que tenen fills i no arriben a pagar l’hipoteca. O eixos que treballen per a una ETT i que es veuen obligats a treballar al camp encara que ploga o hi haja 40 graus. El que està clar és que el grau d’explotació és cada volta més alt i les condicions de vida més difícils.

Passaran a la història els dies de pluja en que els camperols es quedaven a casa?

Aguirre al volant i la jubilació als 75 anys.

L’aventura d’Esperanza Aguirre al volant ha ocupat quantiosos espais a la premsa, a les xarxes socials o a les converses als bars. Minuts i més minuts, foto-muntatges, acudits, reportatges, teories i llegendes…

need forÉs per això que un, que ja va fent-se major i acostumant-se a pensar mal (i a encertar de quan en quan) ha optat per fer una ullada al que apareixia als mitjans durant aquests dies. Mentrestant nosaltres ens ho passàvem d’allò més bé, uns economistes apareixien als noticiaris dient-nos que si volem “eixir de la crisi” hem de jubilar-nos als 75 anys.

El cas és que les bromes sobre Aguirre no han cessat mentre que la recomanació dels economistes ha passat desapercebuda. Ben cert és que ells sí tenen motius per riure’s de nosaltres.