Entre la garrofera i el barranc

Assegut a l’ombra d’una garrofera, observa a l’altra banda del barranc un grup de dones i homes amb banderes roges que es dirigeixen cap al poble.

garroferaCaminen amb pas ferm i segur proclamant consignes pel pa i el treball. Joan, identifica que aquell grup de trenta persones són treballadors i treballadores que, a l’igual que ell, pateixen les misèries de la vida actual: atur, treball precari i pobresa.

Encara així Joan, es recolza a la soca de la garrofera tractant d’estar més còmode. Els paries s’allunyen. Deuen estar entrant al poble.

 

Han passat un parell d’hores mentre Joan ha pegat una becadeta tranquil·la. De sobte veu com a l’altra vora del barranc corren els desposseïts cap a les muntanyes. Li agradaria saber que ha passat. Inclús ajudar a aquelles persones que fugen horroritzades per algun motiu desconegut. Només han tornat cap a la muntanya la meitat dels que baixaren al poble.

 

Minuts després s’escolten vehicles, sirenes i dispars. Són els soldats i els guàrdies que es dirigeixen cap a la muntanya seguits per l’alcalde i els tres grans terratinents de la zona, que van ben escortats.Joan sap que aquests no son els seus… però continua acomodant-se baix la garrofera fins que acaba gitat al terra.

Mentre somnia, es vist per un soldat que interpreta que és un dissident amagat. Minuts després és arrestat i tancat al calabós.

 

Ell no sap res del que li pregunten i acaba estès al sòl de la pallissa que li peguen. Així viu els darrers 16 dies, quan finalment queda absolt gràcies a la mediació d’un cosí germà que treballa d’escorta per a l’alcalde.

 

En eixir del calabós torna a la garrofera, on creu estar més tranquil. Allí recorda el que ha viscut els darrers dies: pallisses, dolors i fam. Però sobretot no para de recordar el moment més dur, quan va veure mort a Rafel, un humil lluitador comunista que preferí morir a delatar als camarades.

 

Han passat cinc dies i Joan ha continuat baix la garrofera. Ha preferit alimentant-se de brosses i algun fruit que altre a tornar al poble. Quan es disposava a seure als peus de la garrofera comença a escoltar molt de soroll provinent de la muntanya. Deuen ser centenars de persones.

Així és. Minuts després observa com baixen per les senderes amb fusells, martells, pals, pistoles, corbelles, escopetes i fins i tot graneres. Al capdavant d’aquell gran grup de gent es podia veure una gran bandera comunista.

 

Joan s’acomiada de la garrofera i s’uneix als seus. Pel camí conversa amb molts que com ell havien passat una llarga estona baix la garrofera.

 

La classe obrera segueix la sendera del barranc com si fos l’aigua d’octubre que arrasa tota la malesa al seu pas. La Revolució ja és imparable.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s