Sobre el Front Cívic “Somos mayoría”

cropped-424718_10150759989263136_60677693135_12453510_592667865_n.jpg

Des del respecte que tinc al camarada Julio Anguita.

Com és normal de vegades coincidisc amb el que diu i fa i en altres no. Aquest és un d’eixos temes en què discrepe totalment.

Amb la que està caient, observe en la meua pròpia agrupació del Partit que ens és impossible arribar a totes les lluites en què ens trobem, perquè són massa i encara que hi ha qualitat, no som la quantitat necessària per a estar en tots els llocs.  “Qui molt abraça poc estreny”.

Quan vaig començar a militar escoltava això de que “els moviments socials” han de participar en la nostra organització. Era llavors quan el color roig passava a ser una amalgama de qualsevol tipus de colors i, encara que poguera resultar bonic per a la vista, era tan trist com la dissolució d’un terròs de sucre en una tassa de café. Per això mateix, sempre he pensat que ha de ser al revés: cal lluitar allà on hi haja un conflicte que afecte els interessos de classe, trasportant el Partit allí on estiga cada militant. És quelcom molt senzill, no cal crear superestructures polítiques…

Ací és on crec que es cau en l’error més greu. En un moment en què la política està sent criminalitzada pels enemics de classe i el missatge de “tots els partits són iguals” va calant en la classe obrera, nosaltres dedicarem part del nostre escàs temps a crear “una altra cosa” aliena al nostre partit. Es tracta d’arribar als que mai militaran en un partit però, no estem caient en el missatge de que no cal militar? Li estem donant la raó a l’enemic involuntàriament? es tracta de construir el socialisme o continuem pensant que el sistema permetrà recuperar el que hem perdut? – massa interrogants.

Pense que el Front Cívic és una organització política i no crec que la solució siga eixa. Jo vull un partit fortament organitzat que defenga els interessos de classe i siga l’orgull dels treballadors i treballadores. I a pesar que falta molt perquè siga així, ja tinc eixe Partit.

Hi ha companys que diuen que és la forma d’acostar-nos als que mai militaran i jo dic que ens estem acostant en cada conflicte que hi ha al carrer. Ací és on està la proximitat. Em tornen a la ment eixos temps en què s’amagava la falç i el martell per a no crear-nos més enemics, o l’acceptació dels arguments burgesos contra les experiències socialistes que han existit o existixen. També el tremend esforç de milers de militants en “altres coses” mentre el Partit s’anava buidant en tots els sentits. I per descomptat observar com lluitem pel socialisme i acabem apegant cartells d’un socialdemòcrata que aspira a “revitalitzar” el capitalisme. Açò cansa molt.

Però bé, fidel a la meua disciplina, debatré este tema amb els meus camarades i si es decidix que cal estar, estaré, i si al contrari es decidix que no, no ho faré. Açò és quelcom que encara que bàsic pareixen oblidar massa.

PD: Milite en el Partit, que al seu torn forma part d’un moviment sociopolític, que de vegades va en coalició (i es dóna d’hòsties)… Al final del meu partit, que és la meua organització, ni rastre. I ja són massa anys de traïcions, atacs i intents de suïcidi.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s