Culpar a la titella, salvar al titellaire.

Últimament escolte cada volta més frases com “odie la política”, “tots els polítics son iguals”, “la culpa és dels partits i els sindicats que es fan rics amb les subvencions” o “els sindicats deurien desaparèixer”.

analfabeto politicoResulta curiós com a mesura que la situació empitjora (per als de sempre) va calant el missatge “antipolític” i “antisindical” com si la culpa de tot açò fou culpa dels polítics i sindicalistes. No vaig a llevar mèrit a la gran majoria dels que habiten el Congrés dels Diputats i altres institucions que han aportat el seu gra d’arena per a fer-nos més esclaus. Però culpabilitzar a les titelles ens impedeix veure a qui les mou. En el cas sindical tampoc vaig a exculpar a aquells que han traït a la seva classe. Però no podem oblidar que els sindicats son organitzacions de classe, li pese a qui li pese, i tots aquells que aprofitant la seua debilitat l’han copat i l’han prostituït al servei del capital pertanyen al mateix grup de titelles que aquells polítics que ens foten dia a dia.

Però d’ahi a dir que tots els polítics i els sindicalistes son iguals…

Existeix la “classe política”? –molts afirmen que amb els sous i els privilegis que tenen sí. Però tenint en compte que la majoria de polítics ni tan sols cobren, perd consistència aquest argument. I aniré un poc més enllà. És bo un polític per no cobrar i dolent per fer-ho?

Estic totalment en contra dels privilegis que tenen alguns polítics i de tots aquells que tenen salaris desorbitats, com per exemple, alcaldes que cobren més que el president del govern. Però imaginem que un diputat no cobrés per ser diputat. Qui podria ser diputat? –dubte que un obrer, una mestra, un mecànic o una metgessa pogueren deixar de treballar per a dedicar el seu temps a l’activitat política. Per posar un exemple, a Castella la Manxa els diputats ja no cobren. Si un partit obrer tingués un diputat, com ho faria sense recursos ni temps? Per contra, qualsevol gran empresari o banquer podria fer-ho sense cap problema. Inclús indirectament, posant a un polític titella pagat per ells, cosa més habitual. També és recomanable recordar (encara que no aparega a la TV) que hi ha polítics que renuncien a gran part del seu sou, a privilegis o fins i tot a pensions.

Per molt que ho intenten, la lluita de classes està present, i cada volta més accentuada. El sistema polític és un reflex de les forces de cada classe, i cada classe té als seus polítics. No és classe política, sinó polítics de distinta classe, i per tant, polítics amb interessos diferents.

El mateix passa amb els alliberats sindicals. Pot ser algun no actua com deuria, però si no tinguérem companys dedicant-se a la defensa dels nostres interessos…què faríem? Necessitem alliberats i sobretot afiliats actius.

Com a treballador, vull un partit polític i un sindicat en els que puga participar i em serveisquen per defendre els interessos de la meua classe. Un partit i un sindicat que s’equivoque però que mai em traïsca. Ni més ni menys.

En quant a les subvencions, i per a despistats, existeix allò que anomenem salari diferit. Part del nostre salari no el cobrem directament i va destinat a millorar les nostres condicions de vida: sanitat, ensenyament, organitzacions de treballadors, etc. Jo, sincerament preferisc que dels meus impostos es dediquen recursos a organitzacions obreres i no a la CEOE, a la FAES, a la monarquia o al clero. El problema és que ningú parla de les subvencions a aquestos. Quina casualitat. Serà que a pesar de la llibertat de premsa, aquesta també respon als interessos de la classe que la sustenta. El mass media és d’aquell que el pot pagar, a l’igual que al parlament de Castella la Manxa, els diputats seran d’aquells qui els puga mantenir.

Com he dit, en la lluita de classes existeixen polítics de cadascuna d’elles, amb uns interessos contraris, a l’igual que sindicalistes que defensen als seus i altres que son uns venuts. És per això que els poderosos necessiten distorsionar aquesta realitat i dir “tots son iguals”. Este pensament antipolític i antisindical fa olor a feixisme. I ja sabem, que aquest és un arma del sistema capitalista per als moments necessaris.

Resulta curiós, que la culpa siga de les titelles i no dels titellaires .  I és un gran error que molts creguen que tots els polítics i sindicalistes estan al mateix sac, encara que en alguns casos va inclòs en el preu.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s