Tota una vida lluitant per un futur digne i estable. Els teus pares han treballat i s’han sacrificat per a que ho aconseguires, de la mateixa manera que tu ho faràs algun dia pels teus fills. Llei de vida.
Poc a poc, s’han anat encaminant les coses cap al destí que has anat elegint dia a dia. Sempre amb molt de treball.
Llargues nits d’estudi,
dies plens de somnis.
Treballs maratonians,
vida amb humilitat.
Ara, poc a poc desapareixen les condicions que suporten eixa realitat. Quin món heretaran els teus fills? On aniran quan estiguen malalts? Quina escola els esperarà i amb quin preu ho farà?
D’aquesta manera,
dolor deu suposar
veure als pares comprovar
el món què t’espera.
Poca gent esperava arribar a una situació com aquesta. Pocs valoraven el que tenien però ara està arribant el torn de la consciència d’allò que hem arribat a tenir i com es va aconseguir. Aquesta consciència és el primer pas per a què al menys recuperem el què hem perdut, i sobretot per a dir-los als nostres majors que poden estar orgullosos de que mai perdrem l’esperança i lluitarem com ells: ahir, ara i demà.
